El 2009, les caixes d’estalvis catalanes gestionaven uns 400.000 milions d’euros d’actius, ocupaven més de 43.000 treballadors i disposaven de 5.421 oficines a Catalunya, una xarxa que més que duplicava la de la banca, amb 2.288 sucursals. Aquella dimensió convertia les caixes en una de les grans potències econòmiques del país: captaven l’estalvi de famílies i empreses, finançaven bona part de l’activitat econòmica i mantenien una forta implantació territorial, reforçada per una obra social que destinava recursos a cultura, educació, assistència i equipaments. No eren només entitats financeres; durant dècades havien estat una peça estructural de l’economia catalana i una de les principals institucions de proximitat del país.
Darrere d’aquestes xifres hi havia deu marques que formaven part del paisatge quotidià de Catalunya: Caixa Sabadell, Caixa Terrassa, Caixa Manlleu, Caixa Manresa, Caixa Laietana, Caixa Girona, Caixa Tarragona, Caixa Penedès, Caixa Catalunya i la Caixa. Cadascuna tenia una història i un territori de referència. Caixa Sabadell i Caixa Terrassa estaven estretament vinculades a la tradició industrial del Vallès; Caixa Manlleu, a Osona; Caixa Manresa, a la Catalunya Central; Caixa Laietana, al Maresme; Caixa Penedès, a l’entorn de Vilafranca; Caixa Girona, a les comarques gironines; Caixa Tarragona, al Camp de Tarragona, i Caixa Catalunya havia desenvolupat una dimensió més metropolitana. Per damunt de totes, la Caixa, fundada el 1904, s’havia convertit en el gran gegant del sistema.
Aquell poder no es mesurava només en oficines o balanços. Les caixes havien construït històricament una relació particular amb el territori, basada en la captació de l’estalvi local, el finançament de famílies i empreses i el retorn d’una part dels recursos a la societat a través de l’obra social. La sucursal de la caixa era, en molts municipis, una institució tan reconeixible com l’ajuntament o el mercat.
La dimensió econòmica d’aquell sistema es pot entendre també amb una operació que hauria pogut fer història. La fusió de Caixa Catalunya, Caixa Tarragona i Caixa Manresa, plantejada el 2009 i materialitzada el 2010, va donar lloc a CatalunyaCaixa, una entitat que naixia amb uns 81.000 milions d’euros d’actius i que hauria estat la segona caixa catalana i la quarta de l’Estat espanyol. Però aquell mateix any començava a quedar clar que el model de caixes tenia els dies comptats.
El terratrèmol fincancer i del totxo
La crisi financera internacional i, sobretot, l’esclat de la bombolla immobiliària espanyola, van colpejar amb força les caixes. Moltes havien acumulat una exposició elevada al sector de la construcció i al negoci immobiliari, mentre la morositat augmentava i les noves exigències de capital feien cada vegada més difícil mantenir entitats petites i mitjanes. La resposta va ser una concentració accelerada del sector on les fusions, presentades inicialment com una fórmula per guanyar dimensió i resistir la crisi, van acabar obrint la porta a una reestructuració molt més profunda.
El 2010 es van produir dues de les grans operacions que van marcar el final del vell mapa. Caixa Catalunya, Caixa Tarragona i Caixa Manresa es van fusionar per crear CatalunyaCaixa, mentre Caixa Sabadell, Caixa Terrassa i Caixa Manlleu donaven lloc a Unnim. Sis caixes quedaven reduïdes a dues noves entitats. L’experiment d’Unnim va ser breu: va ser adjudicada al BBVA el 2012 per un euro i el banc va culminar la seva absorció el maig de 2013, quan va desaparèixer la marca Unnim de les oficines.
CatalunyaCaixa va seguir un recorregut més llarg. El 2011 va traspassar el negoci financer a Catalunya Banc i, després de la intervenció i reestructuració de l’entitat, el BBVA en va adquirir el 98,4% l’abril de 2015 per uns 1.165 milions d’euros. La integració societària definitiva amb el BBVA es va formalitzar el 2016. Les sis caixes que havien format CatalunyaCaixa i Unnim van acabar, en només sis anys, sota el mateix sostre: el BBVA.
Penedès, Girona i Laietana
Les altres caixes van seguir camins diferents, però el resultat final va ser semblant. Caixa Penedès es va integrar en el grup BMN i, posteriorment, el seu negoci català i aragonès va passar al Banc Sabadell. El 2013, el Sabadell va culminar la integració i va substituir la marca de les 376 oficines procedents de l’antiga caixa. Caixa Girona va tenir una desaparició molt més ràpida. El 2010 va ser absorbida per la Caixa i integrada posteriorment en la xarxa de CaixaBank; la fusió es va materialitzar durant l’últim trimestre d’aquell any.
Caixa Laietana, per la seva banda, va entrar el 2010 en el grup de set caixes que van constituir BFA, liderat per Caja Madrid, i el seu negoci va passar posteriorment a Bankia, que va començar a operar el 2011. La marca Bankia, i amb ella el recorregut iniciat per Caixa Laietana dins d’aquest grup, va desaparèixer definitivament el 2021, amb la fusió per absorció de Bankia per CaixaBank.
La Caixa, una història diferent
Enmig d’aquesta desaparició generalitzada hi ha una trajectòria singular. La Caixa no va acabar absorbida per un altre banc, sinó que va transformar el seu negoci financer en CaixaBank, en un procés que es va completar el 2011. La nova entitat va assumir la continuïtat del negoci bancari de la gran caixa catalana. La transformació va separar també la dimensió financera de la social. Amb els anys, l’antiga caixa va evolucionar cap al model actual de fundació bancària, mentre l’obra social mantenia la seva continuïtat a través de la Fundació ”la Caixa”, que avui desenvolupa programes en àmbits com la cultura, l’educació, la recerca i l’acció social. La transformació jurídica de l’antiga caixa en fundació bancària es va formalitzar el 2014, d’acord amb la nova legislació sobre caixes i fundacions bancàries.
És aquesta continuïtat la que diferencia la Caixa de la resta. Les altres van perdre la seva identitat financera en processos de fusió, absorció o adjudicació; la Caixa, en canvi, va convertir el seu negoci bancari en CaixaBank i va preservar una continuïtat específica de la seva obra social.
Ara bé, el mapa financer català conserva encara dues marques, supervivents del teixit financer de proximitat: Caixa Guissona i Caixa d’Enginyers. Totes dues continuen actives, però jurídicament no són caixes d’estalvi, sinó cooperatives de crèdit. Guissona opera com a Caja Rural de Guissona, mentre que Caixa d’Enginyers manté la seva estructura cooperativa i ha superat els 220.000 socis.
Deu caixes, tres destinacions
El mapa final permet entendre la magnitud de la transformació, una concentració extraordinària: deu caixes catalanes han acabat reduïdes a tres grans destinacions bancàries —CaixaBank, BBVA i Banc Sabadell—, amb la particularitat que CaixaBank és també hereu directe de la principal de totes elles.
La transformació no va ser només empresarial. Amb les caixes també va desaparèixer una determinada manera d’entendre la relació entre les finances i el territori. I el canvi es va fer visible als carrers: moltes sucursals van tancar i moltes altres van canviar de rètol. Els logos que durant dècades havien identificat barris, pobles i ciutats van deixar pas als de grans bancs. Amb tot, una part del llegat encara és visible en edificis, fundacions, centres culturals i equipaments. I també en la memòria de tota una generació: la llibreta d’estalvis, el primer compte dels fills, la guardiola, la sucursal de tota la vida, el calendari de regal o aquell logo que identificava una ciutat sencera.
