Hi ha marques i empreses que desapareixen sense fer soroll i d’altres que continuen formant part de la memòria de diverses generacions. A Catalunya, on durant bona part del segle XX es va construir un dels teixits industrials més potents de l’Estat, els noms d’aquestes empreses encara apareixen en converses familiars, en mercats de col·leccionisme o simplement quan algú obre un calaix i hi troba un objecte que porta una marca que ja no existeix.
Qui avui passa dels quaranta, recordarà que Sanglas era una moto catalana que competia en cilindrades grans; Airgam era aquella capsa amb què es construïen aventures abans que els videojocs ocupessin les habitacions dels nens; EKO convertia els carrers i els trens en un món en miniatura; Unnim va ser durant uns anys el nom d’una xarxa de caixes que havia format part de la vida financera molts catalans, i Crolls representa l’intent de la indústria catalana de dominar el mercat dels electrodomèstics, especialment de rentadores.
Cinc històries molt diferents, però amb un final semblant: empreses que en un moment determinat van ser importants, van donar feina, van crear productes reconeguts i van formar part del paisatge econòmic català, però que no van aconseguir sobreviure als grans canvis del mercat. Algunes van caure davant la competència internacional; d’altres van quedar atrapades en transformacions tecnològiques o en processos de concentració empresarial, i n’hi ha que simplement van desaparèixer quan tot un model industrial va deixar de ser viable.
Aquestes són cinc marques desaparegudes -no les úniques- que encara formen part de la memòria econòmica i sentimental de Catalunya.
AIRGAM: els ninots catalans que van plantar cara als Playmobil
Si hi ha una joguina catalana que una generació sencera recorda, aquesta és Airgam. Els Airgam Boys van arribar a les botigues el 1976 i es van convertir ràpidament en una de les grans alternatives autòctones als Playmobil, als Geyperman i als Madelman. Darrere de la marca hi havia els germans Josep i Jordi Magrià, que havien començat anys abans fabricant objectes de fusta i que van anar orientant progressivament el negoci cap al món de la joguina. La fàbrica va acabar instal·lant-se a l’Hospitalet de Llobregat, al carrer del Mig, on els Airgam Boys es van convertir en una de les joguines més populars de la indústria catalana.
Els ninots, d’uns vuit centímetres i mig d’alçada, tenien una característica que els feia especialment atractius per als nens de l’època: es podien intercanviar peces, roba i complements i permetien construir tota mena d’aventures. La companyia, a més, va entendre molt aviat la importància de la televisió i va invertir en publicitat per convertir els seus personatges en una presència habitual a les llars espanyoles. Als anys setanta Airgam va viure la seva època daurada i va ampliar el catàleg amb vehicles, jocs educatius i altres joguines.
El problema va arribar als anys vuitanta, quan el mercat espanyol es va obrir a una competència internacional molt més dura. Les multinacionals podien fabricar amb costos molt inferiors i Airgam no va aconseguir adaptar-se prou ràpidament. El gener de 1987 va presentar suspensió de pagaments amb uns actius de 890 milions de pessetes i deutes de 250 milions, i poc després va anunciar l’acomiadament dels seus 140 treballadors. La fàbrica va acabar tancant i els motlles i l’estoc van passar a Comansi.
Airgam va desaparèixer, però els seus ninots no. Avui els Airgam Boys són objectes de col·leccionista i representen un dels exemples més potents de com una joguina pot acabar convertida en memòria d’una època.
SANGLAS: la moto catalana que volia competir amb BMW
Abans que Honda, Yamaha o Suzuki dominessin les carreteres espanyoles, hi havia una marca catalana que aspirava a fabricar motocicletes de gran cilindrada i prestacions: Sanglas. La companyia va néixer a Barcelona l’any 1942 de la mà dels germans Javier i Martín Sanglas, fills d’una família vinculada a la indústria tèxtil de Manlleu. Els dos germans havien estudiat enginyeria i van decidir aplicar els seus coneixements a un sector que consideraven estratègic en una Espanya amb mancances enormes de transport.
Sanglas va buscar des del principi un posicionament diferent del de les petites motocicletes que dominaven el mercat. Els seus models eren de cilindrada elevada i estaven pensats especialment per a organismes oficials. La primera motocicleta, de 350 centímetres cúbics, va començar a obrir camí en un mercat encara molt protegit, i durant els anys cinquanta i seixanta la marca va consolidar una reputació associada a motos robustes, grans i especialment adequades per a la policia i altres serveis públics.
El model 400 es convertiria en un dels més emblemàtics de la marca i, posteriorment, arribarien les 500 S i 500 S2. Sanglas també va intentar internacionalitzar-se i va establir aliances amb fabricants estrangers, però la transformació del mercat motociclista espanyol va acabar jugant en contra seva. L’arribada massiva dels fabricants japonesos, amb productes més moderns i una capacitat industrial molt superior, va deixar cada vegada menys espai per a un fabricant local. La producció de les últimes Sanglas amb motor propi va acabar el 1981 i el nom de la marca va desaparèixer definitivament el 1982.
La història de Sanglas és especialment significativa perquè explica la desaparició d’una indústria catalana que havia estat capaç de crear productes propis i competir en un sector tecnològicament exigent. Les motos han sobreviscut gràcies als clubs de propietaris i als col·leccionistes, però la marca que durant dècades va representar la motocicleta catalana ja forma part de la història industrial del país.
EKO: les miniatures que van convertir el cotxe de joguina en una peça de col·leccionista
Per a molts nens dels anys seixanta i setanta, EKO era molt més que una marca de miniatures. Era una manera de construir ciutats en miniatura, carreteres, estacions i diorames amb vehicles que reproduïen els models que circulaven cada dia pels carrers. La marca va néixer a Barcelona a mitjan anys cinquanta vinculada a Industrias Blasco i va apostar pel plàstic en un moment en què bona part de les miniatures competidores utilitzaven altres materials.
El seu gran territori va ser l’escala H0, molt vinculada al món dels trens en miniatura. EKO fabricava cotxes, camions, autobusos i vehicles militars, però també tota mena d’accessoris i petites figures que permetien completar els diorames. Entre les seves miniatures hi havia des d’un Seat 600 o un Renault 4 fins a camions Pegaso, Mercedes o Magirus i diversos vehicles militars. La varietat del catàleg explica per què EKO va acabar convertint-se en una marca especialment apreciada pels aficionats al modelisme.
Una de les particularitats de la història d’EKO és que la seva trajectòria està relacionada amb altres fabricants catalans de miniatures. La indústria de la joguina de l’època era molt més interconnectada del que avui podria semblar, amb empreses que compartien motlles, catàlegs o productes i que intentaven sobreviure en un mercat encara molt protegit. Però aquella indústria va anar perdent pes davant dels grans fabricants internacionals i els canvis en els hàbits de consum. EKO va deixar de tenir la presència massiva que havia assolit dècades enrere i avui és sobretot una marca recordada pels aficionats al modelisme.
UNNIM: l’efímera caixa que va enterrar tres històries centenàries
La història d’Unnim és diferent, perquè no era una empresa industrial ni una marca de consum, però la seva desaparició explica millor que cap altra la gran transformació del teixit empresarial català durant la crisi financera. Unnim va néixer el 2010 de la fusió de Caixa Sabadell, Caixa Terrassa i Caixa Manlleu, tres entitats amb una història molt més llarga que la pròpia marca que les va substituir. Amb 28.849 milions d’euros d’actius, es va convertir en la tercera caixa d’estalvis de Catalunya.
A més, la marca va tenir una vida extraordinàriament curta. La crisi financera havia obligat les caixes a concentrar-se i a buscar fórmules per sobreviure en un sistema que començava a exigir molt més capital i solvència. Unnim va haver de recórrer al FROB i, el 2011, va transformar el negoci financer en un banc. Un any després, el Banc d’Espanya va adjudicar Unnim al BBVA per un preu simbòlic d’un euro, amb un important esquema de cobertura de pèrdues assumit pel Fons de Garantia de Dipòsits. En aquell moment, Unnim tenia més de 1,1 milions de clients i 610 oficines.
El 2013, el BBVA va culminar l’absorció i la marca Unnim va desaparèixer. Amb ella desapareixia també, simbòlicament, la llarga història independent de tres caixes que havien estat institucions econòmiques de referència a Sabadell, Terrassa i Manlleu. El cas d’Unnim és especialment revelador perquè en només tres anys una marca creada per salvar tres entitats històriques va acabar sent substituïda per la d’un gran banc espanyol. Per a molta gent, Unnim és només un nom que apareix en antigues llibretes, targetes, oficines o documents bancaris. Però darrere d’aquell nom hi ha una de les grans transformacions del mapa financer català del segle XXI.
Crolls, la rentadora catalana amb tecnologia pròpia
Durant bona part de la segona meitat del segle XX, Crolls va ser un dels grans noms dels electrodomèstics fabricats a Catalunya. La marca va néixer a Reus el 1948 de la mà de cinc empresaris locals —Cañadell, Ruano, Lozano, Llevat i Solé—, els cognoms dels quals expliquen també l’origen del nom comercial. Aquell mateix any, la companyia va presentar la seva primera rentadora i va patentar un sistema d’inversió de marxa del motor que va contribuir a la introducció de la rentadora automàtica a Espanya. Durant les dècades següents, Crolls va créixer fins a convertir-se en una marca habitual en moltes llars, amb una gamma que es va ampliar a assecadores, rentaplats i aparells d’aire condicionat.
La fàbrica de Reus va arribar a produir milers d’electrodomèstics i a ocupar més de 350 treballadors, però l’augment de la competència i la crisi del sector van acabar estroncant el projecte. El 1976 Crolls es va integrar en el grup Obaiceta i, després d’anys de dificultats econòmiques i laborals, la fàbrica va tancar definitivament l’abril de 1984. Amb ella desapareixia una marca que havia acompanyat la modernització de les llars espanyoles i que avui sobreviu sobretot en la memòria d’una generació que va veure com la rentadora deixava de ser un article gairebé de luxe per convertir-se en un electrodomèstic imprescindible.
