La recent sequera ha descobert als catalans una de les conseqüències més insidioses de l’emergència climàtica. Als episodis meteorològics extrems, les onades de calor, els incendis o la pèrdua de biodiversitat s’afegeix un batzac inaudit a la producció alimentària. En un país com Catalunya, on l’aigua no és ni de bon tros un excedent, el camp pateix profundament qualsevol desequilibri climàtic, més encara un d’aquesta magnitud. El fundador i director general d’Ametller Origen, Josep Ametller, alerta que en la “nova era” que imposa la crisi ecològica “serà cada cop més difícil produir aliments, i els preus no aniran a la baixa”. La innovació al sector agroalimentari del país, un dels més potents del seu entorn però també un dels més exposats a riscos, esdevé essencial no només per eficientar les empreses que el formen; sinó, més important, per garantir una alimentació saludable i propera a tots els consumidors. Ametller seu amb Món Economia al Mercat d’Autors per discutir els següents moviments del sector, des de la producció fins a la distribució; els efectes dels Pertes o la rellevància de les noves tecnologies alimentàries; així com el rol que aspira a ocupar a les pròximes eleccions a la Cambra de Comerç de Barcelona, on es presenta de la mà de Va d’Empresa, la llista liderada per l’exconseller delegat de DKV Josep Santacreu.
Ametller Origen tanca el 2022 amb un creixement del 17% i una xifra de negoci per sobre dels 470 milions. Sobre el rendiment en el que portem de 2023, què es pot esperar a aquest respecte?
Sempre procurem complir objectius, que no és poc. Apuntem a créixer a doble dígit i acostar-nos al 20%.
Com ha afectat la disparada inflació alimentària en aquests sis mesos?
En la branca de fruites i verdures, que a nosaltres ens pesa tant, fa unes setmanes que ja notem deflació, els preus eren més baixos que l’any passat. En aquest sector acumulem anys complexes, per no dir més: ara no ens plou, ara ens plou massa… Durant els primers sis mesos sí que vam notar molt la inflació, tot i que es va anar moderant. I crec que acabarem l’any amb una inflació molt controlada, tant en alimentació en general com en vegetals en concret.
Ha afectat de manera diferent la pujada de preus al tipus de producte que ofereix Ametller respecte de cadenes de distribució més generalistes?
No sé com els ha afectat a la resta, però veiem que hi ha un canvi de comportament. Productes d’un preu unitari més alt han abaixat les vendes, i s’han substituït per altres més barats. Sí que és cert que el nostre client valora productes més diferencials, de més qualitat. A tots ens afecta la pujada del cost de la vida, evidentment. Però el que procurem és tenir un assortiment molt ample, en què cobrim tot el ventall de possibilitats: per exemple, durant aquesta campanya teniem la taronja de suc més barata del mercat, perquè som productors i ens podem permetre aprofitar calibres menys comercials però que són igual de bons. Fem l’esforç d’adaptar-nos a l’economia de cada consumidor.
Quines diferències aporta el fet d’ocupar tota la cadena de valor, d’anar de la producció a la distribució, respecte d’altres cadenes?
Com tot a la vida, té pros i contres. Per una banda, hi ha una única direcció, una única filosofia. Podem decidir nosaltres exactament què farem i no hem de convèncer un productor que produeixi menys quilos per hectàrea a canvi que li pagarem més –tot i que també ho fem–. La filosofia única és la que mana. Podriem discutir si és més o menys eficient; potser hi ha ineficiències perquè tenim moltes línies, i no som experts en només una. Si a la fàbrica, per exemple, només féssim només gaspatxos segurament seriem més eficients que fabricant més coses.
Tornant a la inflació alimentària, una de les mesures clau en aquest sector ha estat la rebaixa de l’IVA als aliments. El govern espanyol ja ha anunciat que mantindrà aquesta bonificació. Atesa la recent deflació que descrivia, com ho valora?
Hi ha un canvi de paradigma segurament en tot el sector primari. El canvi climàtic fa que cada cop sigui més difícil produir, i, per tant, la tendència és que els aliments frescos seran més costosos. També hem de recordar d’on venim: fa uns ays destinavem un 30 o un 40% dels ingressos a l’alimentació, i això ha anat baixant fins a un 16%. Estem encetant una sort de nova època on serà cada cop més difícil produir i, de nou, els preus no aniran a la baixa. Avui dia és més difícil accedir a una bona alimentació que a aliments ultraprocessats, perquè es fan en una indústria, i pateixen una altra afectació. Per tant, tota ajuda fiscal que faciliti l’accés a aquesta alimentació fresca és bo per la societat.
Des del sector s’ha plantejat sovint que, si bé les rebaixes fiscals no eren de seu dolentes, hagués calgut una millor comunicació en el sector. Detecteu aquesta unilateralitat per part de les administracions?
El que sí és cert que la baixada va ser súperràpida. Ens vam haver d’adaptar, com tothom, en cosa d’una setmana. Va passar amb això, va passar amb l’impost al plàstic… Mesures que trobo correctes però que s’han de fer amb més temps. Tot el que sigui donar una mica més de temps a les empreses, tot el que es pugui planificar, millor.
La pressió que el canvi climàtic exerceix sobre la cadena de producció està tensant la relació entre el camp i les distribuïdores?
Sí, com et deia, estem davant d’un profund canvi d’era. Per una banda tenim un sector primari molt envellit en el qual sembla que el 60% dels pagesos s’hauran jubilat en 10 anys. Això vol dir que s’ha de produir diferent: amb més tecnologia, més formació, més inversió en infraestructures. Fer-ho més eficient, més sostenible, un millor ús de l’aigua. Com que serà més difícil anar per separat, crec que un sector primari menys atomitzat tindrà la força per tornar a reclamar el que li toca. Cada cop anem més a una interacció més de tu a tu entre els productors i els distribuïdors.
Catalunya és un país per tradició molt fort en el sector agroalimentari, però també patirà especialment els efectes de l’emergència climàtica. En quin lloc queda el sector català de cara a la nova era que observa?
No sé si és pel caràcter, però som molt optimistes a aquest respecte. Catalunya no és que tingui molta aigua –al contrari–, però precisament per això ens podem reinventar. Al país hi ha condicions energètiques per produir sota un nou concepte, més tecnològic. Podem crear ecosistemes que facilitin la producció; especialment en el sector de la verdura i la hortalissa, un sector en què hem perdut molt de pes. Catalunya podria ser molt més autosuficient aplicant bé la tecnologia.
Aquest és el projecte que volem divulgar amb l’Agroparc: a Catalunya és possible produir molts mesos l’any, que ara no ho fem, i salvar els gaps climàtics a partir d’aplicar tecnologia i sobre la base de les energies renovables.
Com s’adaptarà Ametller, amb l’Agroparc al centre, a la nova realitat alimentària que preveu per Catalunya?
Ho tenim tot per fer. Veiem el que fan els holandesos, els israelians, els americans, però aquí no tenim exemples. Hem de fer pilots de producció amb tecnificació, i demostrar que són viables des del punt de vista econòmic. Les inversions seran molt elevades, i caldrà veure si el retorn és l’esperat: és l’única manera de demostrar que aquest model es pot escalar. Ametller serà el conillet d’Índies, i si té èxit s’hi sumaran altres pagesos que puguin fer el mateix.
Reitera les grans inversions necessàries per adaptar aquest canvi de model. Ametller lidera un dels dos projectes catalans que s’han presentat al Perte agroalimentari. Quins són els canvis a què aspireu amb aquest nou finançament?
El Perte agroalimentari el que no accepta són inversions agro, curiosament. Les ajudes aniran a projectes de sostenibilitat i transformació; per tant buscarem projectes que transformin els aliments de manera més sostenible. Però el que cal aquí és fer la inversió, i això ara mateix no és tan fàcil com ara fa un any, perquè el cost financer s’ha multiplicat per cinc. Venen grans inversions, a més, en tecnologies que no estan probades al nostre país. S’ha d’anar amb cura. Per això busquem projectes pilot per després transferir el coneixement que se’n generi a la resta del sector.
Sí que creiem que cal que es faci una reflexió pel que fa als terminis. Els ritmes d’inversió que es van pactar abans de la guerra a Ucraïna, abans de la inflació, abans dels problemes energètics, abans de la pujada del cost financer… s’haurien de revisar. S’injecten uns diners per promoure aquesta transició, però són uns diners que no venen del cel, que paguem tots els europeus. I perdre l’oportunitat de fer-los més eficient és una llàstima. Forçar a gastar uns diners quan el cost s’ha multiplicat per cinc, i quan la inflació a alguns materials encara es troba en el 25 o el 30% no fa eficient l’ús del deute. Si el que busquem és finançar la transformació de sectors com l’agroalimentari, i que els diners tinguin un impacte real i no vagin a pagar interessos, cal que s’allargui una mica el temps. Ara el límit es troba en el 2025-26, doncs seria molt raonable i interessant situar-lo en el 2027-28.
En aquest cas heu pogut presentar aquestes reclamacions a les administracions? Quina resposta heu rebut?
Tothom concedeix que una pròrroga és el que tindria més sentit, però això no es decideix a Catalunya, ni tan sols a l’Estat. Això es decideix a la UE, i sembla que hi ha alguns països que no volen que es gastin els diners –potser perquè en posen més que no pas en reben–. No sé si serà fàcil canviar-ho. Des d’un punt de vista de retorn econòmic del deute generat, té tot el sentit del món allargar-ho, però els interessos polítics particulars d’alguns membres no ho facilitaran.
Un canvi important en la transformació alimentària recent són les proteïnes alternatives. De fet, dins el seu perte hi ha Heura, catalana referent en aquest sector. Quin rol tindran aquests productes en aquest canvi de paradigma?
No tindrà un paper central. La proteïna alternativa l’hem de valorar en la seva justa mesura, segons l’impacte que té, que és baix. Ametller segurament és la cadena que en proporció més venda té d’aquesta mena de productes, però el pes al mercat català és relatiu. Per tant no pot ser una activitat central en el sector agroalimentari. És un mercat que evoluciona, però a escala mundial ja no creix al ritme que anava. Jo crec que anar a replicar la mateixa textura que la carn està bé per arribar a un consumidor general, que li costa més fer el canvi, però té la penetració que té.
Tots som conscients que hem de menjar menys carn, per un tema de sostenibilitat però també de salut. Però no tot és això: la llegum és una proteïna vegetal, molt saludable i menys ultraprocessada. Per suposat que hem de canviar alguns hàbits, però a curt termini no veig la proteïna alternativa com un eix troncal.
Tornant als efectes de la crisi climàtica, ateses les dificultats amb què s’enfronta el sector agroalimentari català, veurem més producte de fora aterrar al mercat del país?
No ho crec. El producte que s’importa es continuarà important perquè té sentit fer-ho. De fet, al contrari. Ens hem de reinventar, i tenim moltes condicions per, si ho fem bé, si aprofitem aquest canvi de paradigma, vendre més a fora del que venem ara. Hem de ser més eficients, crear valor, competir amb qualitat. Catalunya no ha de competir en quantitat amb Azerbaijan, Turquia o Egipte. Som un país de valor afegit, amb una manera de fer, credibilitat, prestigi… que es tradueixi després en millor qualitat. De nou, si ho fem bé i apliquem el coneixement que cada cop tenim més a disposició, podem ser no només autosuficients en algunes categories sinó també vendre a fora.
Xocarà la necessitat d’invertir amb el creixement i la rendibilitat de les empreses del sector agroalimentari? Com serà el cas d’Ametller?
És un repte, clar. Amb el cost dels diners actual, hem de ser molt eficients amb la inversió dels nostres diners. Ametller ho reinverteix tot, des del principi, el 100%. Hem de compensar i acompassar les inversions: invertir a l’agricultura, a la transformació i a les botigues. Si tinguéssim més diners segurament podriem anar més ràpidament, però tampoc seria sostenible. S’han de preparar els equips, buscar la gent que t’acompanyi en el procés… Veiem moltes oportunitats, i el que haurem de fer és valorar i prioritzar les que tinguin més sentit per nosaltres.
Ametller ha entrat a una de les candidatures a les pròximes eleccions a la Cambra de Comerç de Barcelona, la llista Va d’Empresa, liderada pel senyor Josep Santacreu. Què us porta a optar al vostre epígraf en aquesta ocasió?
Jo fins ara no era enlloc, perquè precisament el que em sobra és feina. Em va trucar un company de candidatura, em va explicar el que es podria fer des de la Cambra, i em va semblar que podriem contribuir a algunes coses de les que es poden millorar. Sembla ser que des de la Cambra es pot fer cert lobby, podem aportar al nostre sector, i està bé posar el nostre granet de sorra.
No tenieu pensat presentar-vos abans d’aquest apropament?
No.
S’ha titllat la candidatura del senyor Santacreu de ser una llista de grans empreses, de l’establishment. Us hi sentiu còmodes en l’entorn empresarial on us presenteu?
Un cop més, nosaltres som una mica outsiders. No m’interessa la politització, m’interessa poder aportar durant els pròxims quatre anys si som capaços de guanyar el nostre epígraf.
Diu que no l’interessa la politització. Pot la Cambra de Barcelona, per la seva mida i influència, no estar polititzada?
Nosaltres segur que no ho estarem. Som 46 candidats a la llista, i cadascú deu pensar a la seva manera i decidir com enfocar-ho. Coneixia el senyor Santacreu de quan estava amb DKV, i em va semblar una persona de molts valors, que es creu el que diu. I això coincideix amb el que nosaltres volem promoure. De les 46 persones, de nou, cadascú pensa com pensa, i crec que pensem diferent. Però jo em centro a la part que ens toca, que és ajudar a que el nostre sector sigui més eficient.
Fins i tot deixant de banda les ideologies, en la pura gestió empresarial; hi ha un projecte conjunt compartit per les 46 candidatures?
A mi em truca un altre candidat, una persona que em mereix molt de respecte, i em diu que des de la Cambra es pot influir per canviar algunes coses i que jo puc ajudar des del meu àmbit, perquè coincidim en filosofia i manera de pensar des del punt de vista econòmic. Faig el pas, que mai haviem fet abans, per ajudar des de la nostra experiència al nostre sector.
Comparteix filosofia econòmica amb la resta de candidats, com ara Colonial o Ficosa?
Amb (el CEO de Ficosa) Javier Pujol comparteixo moltíssimes coses de les que pensa, tot i que no fa tant que el conec. Colonial… a molta gent d’allà no els conec. Però, en canvi, n’hi ha molts que sí.
Quines mesures presentareu si guanyeu el vostre epígraf?
Jo sóc un amant de l’eficiència. Hi ha processos burocràtics que no aporten valor, i és aquí on podem incidir. Sense criticar ningú, sovint no tenim una visió completa d’un procés productiu, i es posen entrebancs que no només no creen riquesa, sinó que la destrueixen. Que els documents d’un projecte estiguin aturats en un calaix durant mesos no ajuda ningú.
Respecte d’Eines de País i les empreses que s’integren a la seva llista, penseu que la convivència al ple serà bona? Hi haurà marge per buscar acords des del punt de vista de la gestió empresarial?
Tampoc no en conec massa, però si som gent intel·ligent, segur . Es tracta de sumar. Jo quan vaig començar el projecte encara hi havia la quota obligatòria per formar part de la Cambra. Mira si han canviat coses, i la Cambra continua influint a espais econòmics molt rellevants per al nostre dia a dia. Haurem de treballar per entendre’ns, per promoure els canvis i les millores que s’hagin de fer. En els darrers vint anys ha canviat molt l’espai econòmic. Com a representants empresarials, hem de facilitar que es creï valor; que les empreses tinguin un entorn més fàcil per evolucionar.
Si cal que l’entorn sigui més fàcil per a les empreses, es pot entendre que Catalunya ara mateix no ho és gaire.
Tot és millorable.
