L’emergència del coronavirus ha posat en quarantena els sistemes sanitaris de tot el món que, en general, no estaven preparats per afrontar una pandèmia d’aquestes característiques. Però també, i de forma més duradora, posarà en quarantena les arques públiques dels estats, que hauran de gestionar no només la crisi sanitària sinó l’econòmica, que el Fons Monetari Internacional preveu que tingui més impacte que la Gran Depressió de 1929.
Un equip d’investigadors de la Universitat de Columbia (EUA) duu a terme un estudi que monitoritza la quantitat de recursos que els governs de 166 països han invertit per afrontar la pandèmia de coronavirus. Diners per al sistema sanitari a curt termini, però també per injectar liquiditat a les empreses o per rescatar-les, així com paquets d’ajudes als ciutadans que ja s’han vist afectats per la frenada de l’economia. L’estudi constata que la regla de l’equilibri fiscal i el fet de no incórrer en despeses fora del pressupost aprovat han desaparegut a la mateixa velocitat que ha crescut el nombre de morts i infectats en cada país.
[r:1]
Les dades recollides pels investigadors a l’estudi ‘Economic policy responses to a pandemic: Developing the COVID-19 Economic Stimulus Index’ donen ja una xifra: la lluita contra el coronavirus ja ha consumit el 3,7% del PIB mundial – als països rics, la inversió mitjana en la lluita contra la Covid-19 és del 6,7% del PIB- el que significa una despesa de 1.152 dòlars per càpita. I quins són els països que més PIB han destinat a combatre la pandèmia? L’estudi els endreça en funció a la proporció de PIB dedicada i no a la quantitat, per poder mostrar la dimensió real de l’esforç dels estats. Així, el primer lloc l’ocupa el Japó amb un 21% de l’PIB, seguit de Luxemburg (20%) i de Bèlgica (19%). El TOP-10 el completen Eslovènia, Àustria, Iran, els Estats Units, Qatar, Singapur i Suècia. A l’altre extrem hi ha països que no han invertit recursos addicionals als que tenien previstos en el seu pressupost fiscal: Turkmenistan, el Iemen, Oman i Algèria.
En el cas d’Espanya, el govern de Pedro Sánchez va anunciar els primers dies de pandèmia un pla de xoc de 200.000 milions d’euros en forma d’injecció econòmica dedicada a les empreses per fer front al coronavirus -un 20% del PIB espanyol- que, segons Madrid, serviran per proporcionar “tota la liquiditat que necessitin les empreses a través d’avals públics”. Però d’aquests 200.000 milions, només es coneix el destí real dels 17.000 milions que l’Estat abocarà a diferents mesures de tipus social, com atur, autònoms o ajudes a la dependència. Els altres 183.000 milions s’injectaran via bancs en forma de crèdits a les empreses i les famílies, dels quals, el 55% tindran l’aval de l’Estat a través de l’ICO. La resta, els bancs els hauran de prestar sense tenir cobertura pública, i per tant, assumint el risc de perdre’ls.
Però a més, l’Estat no té liquiditat per pagar els subsidis d’ERTO, i es registren retards importants en el pagament, així com errors, de desenes milers de treballadors de tot l’Estat.
La majoria d’estats han llançat plans per ajudar les empreses a passar el perídode d’inactivitast per la Covid-19
[r:2]
Què ha marcat la despesa?
Els investigadors remarquen que els països amb un sistema sanitari més dèbil han hagut d’injectar més diners, i també ha estat clau el nivell d’exposició a la pandèmia. Els països amb un major nombre de contagis tenen major pressió per injectar més recursos. Un altre element rellevant és l’accés al crèdit o l’ajuda internacional, atès que si un país té bloquejades les vies d’oxigen financer, no tindrà moltes opcions d’augmentar la seva despesa. Així, països com els Estats Units o el Japó no només són més rics, sinó que a més tenen més facilitats per endeutar-se, ja que hi ha més inversors disposats a comprar els seus bons.
