Imagines poder “escoltar” planetes a anys llum de distància? Sembla ciència-ficció, però un equip d’astrònoms ho ha fet realitat. Han detectat per primera vegada emissions de ràdio procedents de β Pictoris b, un exoplaneta gegant, obrint una finestra completament nova cap a la comprensió de l’univers.
Aquesta troballa, que ens remet a pel·lícules com “Contacte” on les ones de ràdio són la clau, no és només una curiositat. És un pas de gegant que ens permetrà, per fi, mesurar directament el camp magnètic d’un exoplaneta gasós. Una autèntica fita que capgira el que sabíem fins ara sobre aquests mons llunyans.
El protagonista d’aquesta història és β Pictoris b, un exoplaneta colossal, unes 12 vegades la massa de Júpiter, que orbita una estrella a 64 anys llum de la Terra. La senyal de ràdio detectada sembla originar-se en aurores, un fenomen espectacular que es produeix quan partícules carregades interactuen amb el camp magnètic del planeta. (Sí, nosaltres també al·lucinem amb aquesta idea tan poètica).
L’exoplaneta que ens parla amb ones de ràdio
El repte principal d’aquesta investigació ha estat diferenciar el “xiuxiueig” del planeta del “rugit” de la seva estrella. Les estrelles també emeten ones de ràdio, i a distàncies tan grans, ambdós objectes semblen estar molt a prop. La clau era localitzar la font exacta per evitar errors.
Els investigadors van fer servir el MeerKAT, un potent radiotelescopi a Sud-àfrica, per observar el sistema quatre vegades entre febrer de 2025 i maig de 2026. Buscaven senyals febles i canvis ràpids que poguessin delatar una activitat magnètica clara al planeta. Després de precises correccions de la imatge, la font de ràdio va quedar inequívocament situada sobre β Pictoris b.
La senyal no era un murmuri constant, sinó ràpides i repetides ràfegues amb una marcada polarització circular. Aquesta característica és un secret revelador, ja que indica que les ones es produeixen d’una manera molt ordenada, típica de processos associats amb camps magnètics. Una confirmació imprescindible de la seva procedència planetària.
Això és un autèntic truc de la natura: la freqüència d’aquesta emissió és un “mesurador” natural de la intensitat del camp magnètic del planeta. Ens està donant la informació directament!
Aquesta emissió es va detectar fins a 3,5 gigahercis, el límit superior de les observacions. Si el mecanisme proposat pels autors és correcte, aquesta freqüència exigeix un camp magnètic d’almenys 1,25 kilogauss a la regió d’origen de la senyal. Una xifra que ens obre les portes a un coneixement definitiu de les seves característiques internes.
El secret d’una mesura mai vista abans
Descartar altres explicacions va ser crucial. Una emissió per plasma, per exemple, requeriria una quantitat d’electrons molt més gran de l’esperada al voltant d’un planeta. Altres mecanismes de ràdio, simplement, no explicaven la combinació observada d’intensitat, rapidesa i forta polarització que es va registrar. L’estrella β Pictoris tampoc encaixa, ja que el seu camp magnètic és massa feble per produir aquesta senyal a les freqüències detectades, i la posició de la font de ràdio no hi coincideix.
Una dada fascinant és que β Pictoris b gira extremadament ràpid sobre si mateix: una volta completa cada 9 hores. Dos dels esclats de ràdio observats van aparèixer separats per gairebé vuit hores. Aquesta és una pista sòlida que la senyal es podria repetir seguint la rotació del planeta, reforçant encara més la seva identificació. És com si ens estigués enviant un missatge codificat amb la seva pròpia rotació.
Per què és tan crucial entendre el magnetisme dels planetes
El magnetisme d’un planeta és molt més que un simple fenomen físic; és un termòmetre del seu interior i un escut imprescindible. Ens ofereix pistes sobre el que passa sota la superfície, sobre la dinàmica del seu nucli i, en última instància, sobre la seva formació i evolució. Ens diu si un planeta és geològicament actiu, per exemple.
A més, el camp magnètic controla com interactuen les partícules que envolten un planeta i influeix de manera definitiva en la pèrdua de material de la seva atmosfera cap a l’espai. És, doncs, un factor clau per determinar si un exoplaneta podria mantenir una atmosfera i, potser, fins i tot condicions per a la vida tal com la coneixem.
Si les noves observacions confirmen aquest resultat, la radioastronomia podria esdevenir una eina viral per estudiar directament el magnetisme planetari en tots aquells planetes gegants que ja hem pogut fotografiar directament. Els autors ja apunten que diversos d’aquests mons podrien ser investigats amb tècniques similars i instruments més sensibles, obrint un nou camí en la recerca exoplanetària.
Aquesta investigació, publicada com a
