Hi ha una verda revolució en el món de l’astronomia, una que ens acosta cada cop més a la pregunta que tots ens fem: estem sols a l’univers? Un nou descobriment sense precedents, a només un pas còsmic de distància, podria tenir la resposta definitiva sobre la vida més enllà de la Terra. Sí, nosaltres també estem enganxats a aquesta trama.
Imagineu-vos un món rocós, amb la mida perfecta i a la distància justa de la seva estrella, un lloc on l’aigua líquida podria fluir com ho fa al nostre planeta. Però, què passa quan aquest món comença a desaparèixer lentament, perdent els seus secrets a l’espai? Aquesta és la crucial pregunta que els científics intenten desxifrar.
Aquest és l’escenari que ha captivat la comunitat científica internacional: el planeta en qüestió és LHS 1140 b. Situat a uns 49 anys llum de nosaltres, un autèntic veí galàctic que, malgrat la distància, ens permet estudiar els seus secrets amb una precisió sorprenent. Ha estat classificat com una superterra, amb una massa que supera la nostra en 5.6 vegades i un radi 1.73 vegades més gran, fent-lo un objectiu d’estudi imprescindible per a la nostra comprensió dels exoplanetes.
Aquest món misteriós orbita una estrella nana roja, més petita i freda que el nostre Sol, anomenada LHS 1140, completant una volta cada 24.7 dies. La seva posició privilegiada a la zona habitable de la seva estrella és el que el fa tan especial; en teoria, la temperatura a la seva superfície podria permetre l’existència d’aigua líquida, un ingredient fonamental per a la vida tal com la coneixem i que defineix la nostra pròpia existència.
La pèrdua d’atmosfera: un senyal d’alarma o una oportunitat d’or?
La recerca d’atmosferes en exoplanetes és la clau mestra per desxifrar si un món pot ser habitable. Per això, els astrònoms han estat monitoritzant LHS 1140 b amb una tècnica puntera anomenada espectroscòpia de transmissió. Aquesta permet analitzar la llum de l’estrella quan el planeta hi passa per davant, revelant els secrets de la seva composició atmosfèrica superior i els elements que la componen. És com fer una radiografia còsmica a través de milions de quilòmetres, una autèntica proesa de la tecnologia.
El descobriment ha estat agredolç i ha generat una emoció palpable entre els experts. El 2024, van detectar una pèrdua d’heli considerable a la seva atmosfera superior, a un ritme brutal de 200 a 400 tones per segon. Però la veritable alerta va saltar un any després: les noves observacions, realitzades el 2025 amb el mateix rigor, no van trobar ja cap rastre d’heli. Un fet que ens posa en prealerta.
Aquest fenomen suggereix que la intensa radiació de la seva estrella nana roja ha estat erosionant la seva atmosfera al llarg del temps, un procés que ara s’està documentant de manera fascinant. Primer va desaparèixer l’hidrogen, l’element més lleuger i fàcil d’escapar de la gravetat planetària, i molt més recentment, també l’heli. És un recordatori alarmant de la fragilitat d’alguns mons, fins i tot en les condicions més ideals.
Què significa la desaparició de l’heli per a la vida?
La pèrdua d’elements lleugers com l’hidrogen i l’heli és un procés natural per a molts planetes. No obstant això, el fet de poder observar aquesta evolució en temps gairebé real en una superterra a la zona habitable és una oportunitat d’estudi única i irrepetible. Ens dóna pistes crucials sobre com els planetes conserven o perden les seves atmosferes i, per extensió, la seva potencial habitabilitat. Estem davant d’un trencaclosques còsmic que cada dia té més peces.
El que els astrònoms estan presenciant és un autèntic laboratori còsmic. Poder observar l’evolució d’una atmosfera en temps gairebé real és una oportunitat d’aprenentatge incalculable que ens ajuda a desxifrar el passat i el futur dels planetes rocosos. Cada dada és un secret revelat.
Les observacions, liderades per Collin Cherubim amb l’espectrògraf WINERED des del telescopi Magellan Clay de Xile, han obert una finestra a la dinàmica atmosfèrica planetària. Però compte, la no detecció d’heli el 2025 no significa, amb certesa definitiva, que l’atmosfera sencera hagi desaparegut. Podria ser que els elements més pesants, com l’oxigen, el carboni o el nitrogen, encara estiguin presents en capes més profundes, on també es podria conservar l’aigua líquida per condensació en capes fredes. No tot està perdut, ni de bon tros.
El seu germà còsmic, LHS 1140 c, que orbita més a prop de l’estrella i rep una radiació aproximadament deu vegades major, ja no mostra cap presència d’heli. Aquesta absència és un senyal que la seva atmosfera ja és molt tènue o, potser, gairebé inexistent. Un avís clar del que podria passar a LHS 1140 b si la pèrdua d’atmosfera continua sense control. La urgència és real per a nosaltres, els curiosos de l’univers.
Però no hi ha espai per a la resignació. Aquest estudi revela molta informació sobre l’atmosfera superior de LHS 1140 b, però ara necessitem anar més enllà. Ens calen noves mesures que ens permetin conèixer millor l’estrella i obtenir més informació sobre la composició de les capes atmosfèriques més profundes. La solució a l’enigma podria ser sota la superfície, o potser, en una nova observació que estem tots esperant.
Aquest article no és només un titular apassionant, que us ho ha semblat, oi? És un pas de gegant per entendre els cicles de vida dels exoplanetes i, qui sap, per trobar finalment el secret ocult de la vida en altres mons. Cada nova observació és un tros més del trencaclosques. Quins altres misteris ens esperarà la pròxima observació d’LHS 1140 b?
