Però, durant anys, la fibromiàlgia va ser una de les dolències més incomprises en l’àmbit mèdic i social perquè moltes persones diagnosticades amb aquesta malaltia es van enfrontar a l’escepticisme i fins i tot a la incredulitat del seu entorn.
Avui, gràcies als avenços científics de l’última dècada, ha quedat clar que la fibromiàlgia no és una invenció, ni una mostra d’hipocondria ni una exageració, sinó que es tracta d’una alteració biològica real amb arrels en el sistema nerviós central. González de Echávarri ens ho explica.
Alteracions en el sistema nerviós central
Per desxifrar la fibromiàlgia, el neuròleg i divulgador Chema González de Echávarri ha explicat que els pacients amb aquesta condició de salut pateixen una hiperexcitabilitat en el processament del dolor.
Què vol dir això en termes entenedors per a la gent comuna? Doncs que els seus cervells reaccionen de forma desproporcionada davant estímuls que, en condicions normals, no haurien de generar tanta molèstia.
D’altra banda, en aquestes persones els mecanismes que haurien d’inhibir el dolor com a manera de “fre natural” del sistema nerviós davant aquests estímuls, no funcionen correctament.
Així doncs, els seus cossos no aconsegueixen regular les senyals doloroses. Tot aquest cúmul de factors provoca una sensació de malestar constant i generalitzada.
Desequilibris neuroquímics que agreugen el dolor
Les diverses investigacions en aquest camp també han identificat alteracions en els nivells de neurotransmissors importants per a la percepció del dolor i l’estat d’ànim en les persones amb fibromiàlgia. Entre ells destaquen la dopamina, serotonina, noradrenalina, glutamat i la substància P.
Aquests compostos químics, que són produïts pel nostre cervell, actuen com a missatgers entre les neurones, i els seus desequilibris expliquen per què els símptomes de la fibromiàlgia inclouen tant dolor crònic.
També ens donen pistes de per què aquestes persones senten fatiga, ansietat i sovint això comporta dificultats cognitives.
De fet, aquesta combinació de desequilibri neuroquímic reforça la idea que el patiment dels pacients té una base mesurable i no és una qüestió psicosomàtica o psicològica.
Factors genètics i hormonals en la fibromiàlgia
Un altre aspecte rellevant que han descobert els metges, genetistes i químics és el component genètic i epigenètic de la malaltia.
En el primer cas, es tracta de l’herència familiar vinculada al nostre ADN, i en el segon, de canvis com l’estrès crònic, l’alimentació, la manca de son, l’exposició a tòxics o fins i tot les experiències emocionals intenses, que poden modificar com es comporten certs gens.
Aquestes modificacions tenen lloc mitjançant mecanismes que, bàsicament, “marquen” quins gens s’expressen més o menys en funció de la seva tipologia.
Els estudis recents apunten que hi ha variacions en gens associats al transport de neurotransmissors i a la consegüent resposta del cos davant aquests factors exògens.
Així mateix, l’eix hipotàlem-hipòfisi-suprarenal, que regula la producció de cortisol o hormona de l’estrès, mostra un comportament anòmal en pacients amb aquesta condició de salut.
Això podria explicar per què la fibromiàlgia s’acompanya de cansament constant, insomni, angoixa i una sensació d’estar sempre en alerta.
Inflamació i disfunció del sistema nerviós autònom
Els científics també han detectat nivells elevats de citocines proinflamatòries en la sang i el líquid cefalorraquidi.
Tot això, que pot semblar inintel·ligible, apunta a una inflamació persistent de baix grau en parts importants del sistema nerviós. A més, s’han trobat proteïnes associades al dany neuronal, cosa que confirma la implicació directa del sistema nerviós en la malaltia.
D’altra banda, les alteracions en el sistema nerviós autònom explicarien els problemes de son, la fatiga extrema i l’anomenada “boira mental”. Aquest és un símptoma que es caracteritza per confusió, lentitud en el pensament i dificultat per concentrar-se en determinats moments de la vida.
Una malaltia complexa i real
González de Echávarri resumeix la fibromiàlgia com una entitat neurobiològica complexa que la ciència tot just comença a entendre, i no com una invenció ni una condició psicològica o capritxosa de les persones.
Reconèixer-ne l’origen físic no només ajuda els pacients a rebre l’empatia que mereixen, sinó que també impulsa la investigació (i el seu finançament) i la cerca de tractaments més eficaços i humans per a una malaltia tan invisible com dolorosa.
