Mohamed El Amrani (Chef Chaouen, 1992) és el president de la Xarxa de Convivència -que va crear amb 17 anys- i de l’Associació AZAHARA. Va néixer al Marroc, però des dels 3 anys viu a Roses. Parlem amb ell sobre l’islam, la integració i els joves musulmans una setmana després dels atemptats a Barcelona i Cambrils, que van causar la mort de 15 persones i van deixar més d’un centenar de ferits. Ens explica que quan va saber que una furgoneta havia atropellat desenes de persones al centre de la capital catalana no s’ho podia creure, i que estava convençut que no passaria. Mohamed El Amrani ho té clar: “Cal fer una revolució intel·lectual, és a dir, lluitar contra la ignorància col·lectiva que s’està generalitzant i cronificant”.
Quines van ser les seves primeres sensacions quan va saber que s’havia comès a Barcelona un atemptat en nom de la seva religió?
Recordo que anava tranquil·lament pel carrer a Roses un dijous qualsevol d’estiu. Vaig rebre alertes de notícies al mòbil que deien que una furgoneta havia atropellat gent a la Rambla. El primer pensament que vaig tenir va ser d’incredulitat: no pot ser. Encara que sabés què està passant a Europa, i que es tracta d’una amenaça global, jo intentava pensar que aquí no passaria perquè estava convençut de tota la feina que s’està fent per evitar-ho.
No creu que pensar que no passaria aquí és falta de realisme?
Hi ha dues opcions: o caure en el fatalisme i pensar que havia de passar tard o d’hora; o pensar que això no podia passar, que s’ha d’evitar, que hem de creure en el nostre sistema d’inclusió social, en les forces de seguretat, en el nostre sistema, però alhora sent molt crítics amb tot això. Cal ser crítics amb com gestionem la diversitat. Més que no ser realista, o abusar de la positivitat, l’opció que convé més és la constructiva, la d’intentar evitar-ho i que no passi.
I quines mesures es poden prendre per evitar-ho?
Els temes que s’han posat ara en el focus de l’opinió pública són els que ja estaven presents abans que jo naixés. Podria fer un decàleg de coses que crec que s’haurien de fer per intentar evitar-ho. Per exemple, en l’àmbit religiós s’hauria d’apostar per la formació d’imams i dotar els centres de culte d’una certa estructura. També s’hauria d’analitzar el sistema educatiu i per quin motiu hi ha delictes d’odi al nostre entorn, i entendre perquè als joves els costa construir la seva identitat. Però no és la comunitat musulmana qui s’ha d’implicar més, sinó que és responsabilitat de tots.
A què atribueix el fet que els terroristes fossin nois molt joves?
És molt complicat. Ningú té la resposta de per quin motiu aquests nois han arribat a fer això. Però tinc alguna hipòtesi, sempre tenint en compte que les xarxes de captació són molt complicades i que funcionen com una secta. Però es podria atribuir a un tema de construcció de la identitat. Un jove musulmà, encara que estigui integrat i parli bé el català, en el seu dia a dia es troba certes coses que el fan veure’s diferent als altres, i tenir al cap sempre que és un immigrant. A més, els joves són més vulnerables i més fàcils de manipular. Però potser aquesta hipòtesi no és correcta. Per tant, ara mateix cal fer una reflexió profunda de què ha passat i esperar els resultats de les investigacions policials.
Falten referents musulmans, especialment joves?
Hi ha un greu dèficit de lideratge juvenil a Catalunya, i també a Espanya i Europa. Però no només religiós, sinó social, cultural, etc. Tenim lideratge esportiu, musical, de televisió mediàtica,… Tot i que crec que els referents realment efectius, els que influeixen als joves, no són els que surten a la televisió ni als mitjans, sinó aquells que tenen al voltant. A partir d’ara cal començar a pensar què es pot fer per generar líders a través del talent emergent que existeix als barris i a la societat per poder inspirar a la resta de joves.
Vostè ha dit en diverses ocasions que les religions són agents de pau. No li sembla un discurs massa innocent, quan hem vist històricament molt males interpretacions de les mateixes, de les creuades a la Gihad?
Evidentment que hi ha hagut confrontacions al llarg de la història, però vist des de la perspectiva moderna, de l’any 2017, on els valors de pau, tolerància i respecte són els que defensem i formen part del nostre ADN, és impensable que hi hagi actituds que en nom de la religió coartin la llibertat dels altres. La religió és una qüestió individual, que es pot compartir, però que mai cal influenciar ningú. S’ha de treballar per naturalitzar el fet religiós a Catalunya. No ho hem de veure com una cosa sorprenent, ni la carta de presentació de ningú pot ser “musulmà”.
Creu que la comunitat musulmana hauria de tenir més visibilitat ordinàriament?
Sí, però fent un pas més enllà. No cal parlar de comunitat musulmana, perquè són catalans de religió musulmana. El que cal aconseguir no és que hi hagi musulmans en tots els àmbits, sinó que la diversitat aparegui a les sèries de televisió, als informatius, etc. Aquests darrers dies m’han demanat parlar a molts mitjans de comunicació sobre això, però a mi m’agradaria parlar també de política, o de tecnologia. Però sempre se’ns etiqueta. Haurem començat a canviar si d’aquí un temps els mitjans ens permeten opinar també d’altres coses. No ha de ser “què pensa un musulmà sobre el sistema educatiu”, sinó “què pensa aquest català del sistema educatiu” i si, a més, aporta el valor afegit que és musulmà, serà positiu. Em dona la sensació que anem repetint que som un país on hi ha molta diversitat, però no sé si ens ho acabem de creure. El dia que ens ho creiem de debò començarem a gestionar-ho bé.
Hi ha hagut una reacció musulmana molt visible després dels atemptats. Això és un senyal que estan més cohesionats i conscienciats que cal visibilitzar el rebuig?
Gran part d’aquesta unitat i revolució pacífica està liderada per joves, no només homes, sinó també dones. I s’ha reaccionat amb molta unitat també perquè hem après dels errors d’altres parts d’Europa, com per exemple que la desunió porta a l’odi i que si les institucions i els polítics no hi posen de la seva part deixen espai a altres moviments que van en contra de la convivència.
Les imprecisions alhora de fer servir certs termes no ajuden gaire…
Cal fer molta pedagogia, i la fem als mitjans de comunicació. Sovint corregim als periodistes, i ho entenen. A nivell periodístic s’ha reaccionat molt bé -tot i que es podria haver reaccionat molt millor, perquè s’han tret temes que no tocaven-. Es critica molt als periodistes, però quan ho fan bé i veus la seva bona intenció i sensibilitat també s’ha de dir. Tot i que hi ha mitjans que han caigut en el sensacionalisme, i és irresponsable i temerari perquè divideix.
El setmanari satíric francès ‘Charlie Hebdo’ ha publicat aquesta setmana una portada molt polèmica…
Quan miro la portada del ‘Charlie Hebdo’ la comparo amb la portada de ‘El Jueves’, i penso que és possible fer humor en situacions complicades des d’una altra perspectiva. És un moment sensible, però el sentit de l’humor és una filosofia de vida. És buscar la llum en mig de tanta foscor, i és el que necessitem.
Vostè sosté que cal fer una revolució intel·lectual.
Sí. Cal lluitar contra la ignorància col·lectiva que s’està generalitzant i cronificant. Estem cronificant la ignorància i el desconeixement de l’altre, ja sigui per por o per qualsevol altre motiu. Però cal fer arribar el coneixement i la cultura a tothom, musulmans i no musulmans. La revolució intel·lectual vol dir aprendre els uns dels altres. Per exemple, jo necessito aprendre de la religió cristiana i la religió cristiana de mi.
Pensa fer alguna cosa diferent del que havia fet fins ara, després dels atemptats?
Des de la Xarxa de Convivència portem vuit anys desenvolupant projectes amb l’objectiu d’enfortir les comunitats. Però sí que hi ha un detall sobre el que m’agradaria treballar molt: com ajudar a les persones que treballen diàriament amb els joves, per tal que no se sentin soles. Els darrers dies he rebut molts missatges de profunda tristesa de persones que treballen amb joves, perquè els terroristes tenen un perfil similar als joves amb els quals tracten cada dia. El fet que hagi passat això és un cop molt fort per tots els educadors i per tots aquells que creuen que és possible treballar amb joves i amb col·lectius conflictius sense que passin certes coses.
I com creu que es podria fer això?
Creant més espais de trobada, de suport, per veure que no estem sols. Ha passat això, però cal compartir visions i perspectives. Ningú s’ha de quedar sol a casa lamentant-se del que ha passat. Hem d’evitar tancar-nos, però no només la comunitat musulmana, sinó qualsevol persona que gestioni la diversitat.
