Els presos polítics, més exposats als danys psicològics de la presó

La nit del 16 d’octubre del 2017, una part substancial de la societat catalana entrava de forma abrupta en un món fins aleshores desconegut per a la majoria. L’ingrés en presó preventiva de Jordi Cuixart i Jordi Sànchez i, dues setmanes després, de diversos consellers del govern de Carles Puigdemont, remetien a un imaginari col·lectiu de repressió política de l’Estat que semblava oblidat. De cop, el vocabulari penitenciari i el concepte de presos polítics s’integraven en la vida diària dels catalans, tant els que eren independentistes com els que no. Però per als presos polítics i les seves famílies, aquells dies es trencava tota una vida anterior i en començava una de nova. Fills petits o grans, parella, pares, germans, nebots, amics, feina i oci. Tot d’una, persones totalment integrades a la societat es trobaven aïllades entre reixes i privades de tots aquests vincles, acusats de cometre delictes gravíssims castigats amb penes de presó de dues dècades. “Per molta empatia que tinguis, és impossible posar-te a la pell d’un pres polític i la seva família, veure’ls creuar la porta de la presó quan hi entren i no saber quan en sortiran és una imatge que mai no s’esborra. Ja no tornes a dormir bé i, tot i que intentis fer una vida més o menys normal, és complicadíssim”, explica a EL MÓN la Montse Bassa, germana de la consellera Dolors Bassa.

Quan ja fa tres anys que els presos polítics catalans estan tancats a la presó i amb sentència ferma, El MÓN conversa amb familiars i també amb dos psiquiatres per conèixer els efectes psicològics i vivencials que provoca la pèrdua de llibertat, per als presos en general, però amb especial incidència en els presos polítics, per als quals l’entrada a presó va significar un trencament radical i totalment inesperat amb la seva vida.

Mediatització del cas i percepció d’injustícia, dos factors clau

“De cop, passes a decidir tot sobre la teva vida a no decidir pràcticament res. A més, si entres en presó preventiva no saps quin és el teu projecte de vida a partir d’ara perquè pots estar fins a dos anys en els llimbs. La sensació de no poder planificar res i perdre el contacte amb l’exterior, passant d’estar envoltat d’amics, familiars i entorn laboral a estar envoltat de desconeguts i a comunicar-te a través d’un vidre i amb una trucada de telèfon breu, genera molta angoixa en els presos”, explica el doctor Álvaro Muro, coordinador de la Unitat psiquiàtrica penitenciària de Catalunya del Parc Sanitari Sant Joan de Déu.

Aquesta pèrdua de llibertat té un impacte superior com més estable era la vida de la persona abans d’ingressar a presó: “Hi ha diferents factors que fan que l’impacte de la presó sigui mes intens, com ara tenir una activitat, rica, variada i intensa a l’exterior, perquè comporta una major dificultat per adaptar-se al nou hàbit de vida, en què de cop, tenen el dia buit i cada dia és el mateix. També el fet que el delicte comès sigui més mediàtic està relacionat amb una major afectació de la persona, i finalment, la percepció d’injustícia, de no haver comès un delicte, també fa que l’impacte emocional sigui més dur”, relata a El MÓN en ser preguntada pel cas dels presos polítics una psiquiatra especialista en presons i membre de la Societat Catalana de Psiquiatria i Salut Mental que prefereix preservar el seu nom per una qüestió de seguretat. En aquest aspecte, el doctor Álvaro Muro afegeix que “el fet que una persona estigui convençuda de la seva innocència pot donar-li força per seguir endavant, però també pot ser tot el contrari i enfonsar-la més. A banda, la presó està pensada perquè la persona admeti el delicte, i si no tens la noció personal de ser culpable pot ser que la teva sortida es retardi, amb l’angoixa i la incertesa que això pot generar en el pres”.

I en el cas de les dones, Carme Forcadell i Dolors Bassa, la psiquiatra que treballa en presons afegeix un component que les deixa en una situació de més debilitat que els consellers i els Jordis. “Les persones tendim a sentir-nos còmodes amb gent similar a nosaltres. Igualment, els interns prefereixen estar amb companys amb delictes similars als seus. Però les dones que estan en presons mixtes han de compartir mòdul amb altres dones amb delictes diversos, i per tant, personalitats molt diverses”. Aquí entra la por al desconegut i, sobretot, la soledat que han patit les dues preses polítiques. 

Què passa amb persones culturalment i socialment molt actives, com és el cas dels presos polítics, quan de cop són engarjolats i passen bona part del dia tancats a la cel·la i en soledat? “Estar moltes hores sol durant un temps perllongat pot provocar una pèrdua de facultats, un deteriorament cognitiu en funcions com la memòria i la concentració. Pensem que només amb un mes de vacances, si desconnectem del tot, ja ho notem. Doncs a la presó s’ha de fer un sobreesforç molt gran per no perdre facultats, i hi ha el risc que inicialment es faci l’esforç per mantenir-se actiu, però si la presó s’allarga, molts presos s’abandonen”, alerta el coordinador de la Unitat psiquiàtrica penitenciària de Catalunya del Parc Sanitari Sant Joan de Déu.

Permisos per treballar i sortir: necessaris per a l’estat d’ànim

Sens dubte, un cop fort que han rebut els presos polítics és haver accedit al permís per treballar entre setmana fora de la presó (article 100.2 del règim penitenciari) durant mesos, i al tercer grau durant uns dies en el cas dels homes –i uns mesos, pendents encara de decisió del Suprem en el cas de Forcadell i Bassa– i que de sobte un jutge els torni a tancar. Aquest trencament abrupte amb la represa de contacte amb el món exterior és, per als presos i les famílies, una nova sacsejada. “Ens fa molt de mal que no els apliquin el règim penitenciari com a qualsevol altre pres. Passem la preventiva, la tensió pel judici, la patacada de la sentència… Estàs desesperat, però quan tens la sentència comences a restar el temps de condemna que et queda. I un dia tens esperança perquè la junta de tractament i el jutge de vigilància penitenciària accepten el 100.2 i surten a treballar i comencen a veure un horitzó laboral. I després arriba el tercer grau i en quinze dies tornen a estar tancats. És una patacada emocional molt forta. Els sotmeten a escarni”, relata la Blanca Bragulat, parella del conseller Jordi Turull. Un sotrac que afecta també la vida dels familiars: “Nosaltres i els nostres fills hem de seguir endavant, i en el meu cas, les meves filles estan en la millor època de la seva vida, la d’estudiant, però les he d’arrossegar perquè facin la vida que els toca malgrat que el seu pare no és a casa”.

Aquests canvis en la situació dels presos i les preses són “un daltabaix emocional”, reconeix Montse Bassa: “Un dia estem esperançats i l’endemà ens envaeix la tristesa i la incertesa, perquè som conscients que va passant el temps i no es resol res, al contrari. I en aquests moments, tot i que estem totalment mentalitzats perquè passarà, és molt dur veure la Dolors creuar la porta de la presó i pensar que probablement li revocaran el tercer grau i no tornarà a sortir en molt de temps”. I malgrat aquesta incertesa permanent, creu que la seva germana “ha fet un tomb psicològic molt radical. Al principi jo la veia molt enfonsada, però a mesura que passa el temps, la soledat es converteix en reflexió i tres anys després, està molt forta i ferma en les seves conviccions. Ara és ella qui ens transmet energia a la família quan estem en moments baixos”, reconeix la Montse.

A la família de Jordi Cuixart han optat per acceptar que, “com que és un pres polític, res no està a les seves mans, ni tan sols l’aplicació correcta del règim penitenciari, explica la seva germana Ester. “El Jordi està molt fort, i cada vegada que hi ha una canvi, com la revocació del 100.2 o el tercer grau, pensem, ‘és el que hi ha’, són presos polítics, però els pares són les que tenen més dificultats per interioritzar aquesta força, els hem d’ajudar més”. Ara bé, l’Ester remarca que Jordi Cuixart ha decidit “gaudir de cada moment”, i el fet que hagi tingut un fill a la presó –que ara té un any– i en tingui un altre de tres, “fa que tingui encara més força per continuar, i cada vegada que els pot gaudir ho fa de forma intensa. En definitiva, el meu germà té clar que Marchena no el traurà de la presó perquè estigui deprimit, així que decideix esperar i mentre no arribem a Europa, plantar cara”, afegeix l’Ester.

Justament, mantenir els vincles familiars intensos, especialment amb els fills, amb trucades de vuit minuts, un vis a vis familiar i, quan arribin, els permisos d’hores o dies, demana un esforç emocional que també posa en escac la fortalesa psicològica del pres. “Els fills creixen, els amics i la parella envelleixen, i el pres no forma part d’aquest procés”, remarca la psiquiatra especialista en presons, que reconeix que gestionar aquesta exclusió pot provocar problemes psicològics de magnitud en el pres.

I què passarà quan tornin a la seva vida?

“La vida fora de la presó va molt més ràpida que dins, i com més temps has passat tancat, més dificultats tens per tornar a la vida anterior. Els permisos només són un contacte artificiós amb la societat, però quan surts del tot, el teu món anterior ja no és el que era. Els fills creixen molt ràpid, i també té impacte en ells que hagin de visitar el pare o la mare a la presó, perquè tot i que es té molta cura, és difícil que el nen petit entengui que el seu progenitor sigui culpable o no”, descriu el doctor Álvaro Muro.

I és justament aquesta incertesa sobre com serà la vida després de la presó la que també provoca angoixa en els familiars. “Les trucades de vuit minuts no ens permeten tenir una mínima conversa, i si bé el Jordi sempre està present a casa, al final t’acostumes a fer la teva vida. Quan van entrar a la presó fa tres anys les nostres filles eren d’una manera i ara han crescut. Quan ell surti de la presó no serà la mateixa persona, ni nosaltres, i això vol dir que haurem de tornar a aprendre a conviure. Psicològicament és dur, per més orgulloses que estiguem les meves filles i jo del que va fer el Jordi”, conclou la parella del conseller.