Antonio Turiel: “L’escassetat energètica pot fer renéixer les guerres colonials del segle XIX”

Autor de ‘Petrocalipsis’, aquest físic i matemàtic assegura que la societat capitalista “viu una fase de dol i de negació” en no acceptar la fi del creixement

Físic, matemàtic i divulgador científic, Antonio Turiel ofereix a Petrocalipsis: Crisis energètica global y cómo (no) la vamos a solucionar (Ed.Alfabeto, 2020) una anàlisi crua però molt clara de les possibles alternatives al sistema energètic basat en els combustibles fòssils. De fet, sentencia que les solucions que s’han discutit en els darrers vint anys, incloses les energies renovables, no són la solució. I dóna per mort el sistema capitalista tal com l’entenem fins ara perquè la falta d’energia frenarà el creixement que alimenta aquest sistema econòmic.

Abans de començar a parlar de solucions, i de no solucions, a la crisi energètica, diria que l’energia té ideologia? S’han associat les energies contaminants a la dreta, i l’aposta per l’energia verda a l’esquerra. Però els patrons, com a mínim a Europa, comencen a desencaixar.

Quan parlem de fonts d’energia és veritat que hi ha una tendència generalitzada a identificar la dreta amb l’energia fòssil, perquè òbviament està més a prop dels grans interessos empresarials, i per tant, tendeix a afavorir la indústria localment potent, no tant perquè estiguin en contra de l’energia renovable, sinó per allò que cada país representa. Òbviament, tenen més contestació social les energies fòssils i la nuclear, també pel model de negoci i de societat que impliquen. De fet, una societat moguda per energies fòssils hauria de ser força diferent a com és en l’actualitat. Certament, els partits d’ideologia més conservadora s’alineen amb les energies fòssils i la nuclear, o les forces que proposen un canvi de model social cap a l’esquerra simpatitzen més amb les renovables. Però tot això està canviant.

En quin sentit?

Les energies fòssils ja estan a la fase final de la seva vida, que s’allargarà moltes dècades, però és el començament de la fi, i no quedarà més remei que anar cap a les renovables. Si ens hi fixem, la Comissió Europea, conservadora sense cap mena de dubte, s’encamina cada vegada més cap a les renovables i l’hidrogen perquè realment no hi ha una altra alternativa.

Però a Petrocalipsis explica que les renovables tampoc no salvaran aquest model de societat basat en el consum. Si no hi ha una solució clara, anem cap al precipici?

Ara mateix estem en una fase de dol i de no acceptació. El que queda compromès és el propi sistema capitalista tal com l’hem entès en els darrers cent anys. Ja no es podrà mantenir un sistema econòmic basat en el creixement, mentre hi havia prou recursos fòssils no hi havia problema, podies continuar creixent, però aquests combustibles han tocat sostre. Es busquen alternatives que els puguin substituir però no n’hi ha. Les renovables poden donar molta energia, però en el millor dels casos, la meva estimació és que es podria arribar al 30%-40% del consum actual. És moltíssim, perquè al món es consumeix una barbaritat d’energia, però les renovables no permeten continuar amb el model de creixement econòmic indefinit. Per això estem en una fase de negació de la realitat. Però la realitat és que el petroli va arribar al seu màxim el 2019, el carbó el 2016 i l’urani el 2015. La davallada ja ha començat.

Turiel alerta que la lluitat per apoderar se de recursos energe?tics pot desencadenar guerres. Pixabay

Turiel alerta que la lluitat per apoderar se de recursos energe?tics pot desencadenar guerres. Pixabay

La fi de les energies fòssils comporta la fi del sistema capitalista?

El capitalisme, tal com l’entenem ara, està condemnat. Perquè si les energies fòssils s’acaben, ja no hi haurà la capacitat de créixer. El capitalisme hiperfinancer que hem conegut els darrers cinquanta anys necessita créixer indefinidament i de forma accelerada, i això ja no serà possible. Fins ara, amb energies fòssils disponibles, s’havia mantingut la il·lusió d’un creixement indefinit. No és l’Apocalipsi, però sí que és la fi del món que coneixem. I no pas d’avui per demà, aquest capitalisme s’allargarà un parell de dècades, i en aquest temps es mantindrà la il·lusió que el creixement es possible, això sí, a expenses que en algunes parts del món hi hagi decreixement.

És a dir, explotar els recursos energètics de territoris més pobres. Espoliació.

Efectivament. A Europa ha pres molta volada l’hidrogen, sobretot perquè han vist que el petroli cau a gran velocitat malgrat que intentin maquillar les dades. Però l’hidrogen no és una font d’energia, no hi ha mines d’hidrogen al món, has de transformar una altra font d’energia en hidrogen, i això implica perdre energia, aproximadament el 50%. I quin sentit té? Un gran projecte que té Alemanya promogut per un partenariat públic i privat per construir al Congo una central hidroelèctrica, la més gran del món, per fabricar hidrogen que després s’exportarà a Europa. Per tant, a més de perdre el 50% de l’energia en el procés de producció, pel camí es perdrà també hidrogen. Però els és igual perquè l’energia no és seva, i sempre serà energia que abans no tenia Europa. Tu pots mantenir la il·lusió de creixement a Alemanya, però a costa d’empobrir el Congo. Aquest és l’escenari cap al qual ens encaminem, i això generarà guerra.

Parla de conflictes bèl·lics?

Sí. Efectivament ens encaminem cap a una possible situació bèl·lica, perquè a més a més tinc informació que a nivell de la Comissió Europea no es descarta el recurs a la força militar per apoderar-se dels recursos energètics que considerin necessaris per a Europa. Per tant, auguro que l’escassetat energètica pot fer renéixer l’esquema de guerres colonials del segle XIX. De fet, al Congo aquest risc ja hi és. A Mali, per exemple, Espanya hi té forces destacades, que bàsicament són per cobrir la rereguarda de França, que de fet és protegir les mines d’urani, no de Mali sinó del Níger. Tristament, la lluita per l’apropiació dels darrers recursos del planeta desencadenarà amb tota probabilitat guerres colonials. 

Nou comentari