Els carrers del barri de Gràcia plens d’exemplars de La Vanguardia Española estripats. 20.000 subscriptors es van donar de baixa, la tirada del diari es va haver de reduir a 30.000 exemplars i molts anunciants van deixar de fer tractes amb el rotatiu. Els vidres de la seu del diari, propietat de la família Godó però intervingut per la dictadura, destrossats. És la campanya que el catalanisme antifranquista a l’entorn del moviment catòlic va organitzar el juny de 1959 per fer caure el director del diari barceloní, Luis Martínez de Galinsoga, nomenat pel consell de ministres de Franco l’any 1939. La frase pronunciada pel periodista després d’una missa a l’església de Sant Ildefons de Barcelona, “todos los catalanes son una mierda” va desencadenar una revolta popular –els partits polítics, en la clandestinitat, se’n van mantenir al marge, si bé a títol individual s’hi van sumar militants d’Unió Democràtica i del Front Nacional – per aconseguir el cap de Galinsoga, un home que havia dirigit l’ABC i que en temps de guerra havia escrit que Catalunya havia de ser destruïda i anihilada.
La revolta es va desencadenar el matí del 21 de juny de 1959, quan Galinsoga assistia a una missa a Barcelona. El sermó era pronunciat en català (la missa era en llatí), i el periodista es va aixecar i es va dirigir a la sagristia. Davant d’un sacerdot, Mossèn Luis Gómez, va protestar per l’ús del català, i tot i que el mossèn li va aclarir que els diumenges es feien sis misses en castellà i dies en català. Galinsoga, que va llançar-li una targeta de director de La Vanguardia, va respondre: “Pues diga al señor cura que él y todos sus feligreses son una mierda”. I sortint de l’església va bramar que “todos los catalanes son una mierda”. En conèixer els fets, el rector de la parròquia de Sant Ildefons va enviar-li una carta a Galinsoga, convençut que algú l’havia suplantat a la missa i havia pronunciat paraules molt grolleres contra els catalans. Però el periodista va confirmar-li que havia estat ell, i va recriminar-li que prediqués en català, malgrat que aquestes dues misses estaven autoritzades pel règim.
“Todos los catalanes son una mierda”, va dir Luis Galinsoga el 21 de juny de 1959
Va ser aleshores quan un grup de joves catòlics, Cristians Catalans, liderats per Jordi Pujol i Soley, va decidir que calia posar en marxa una campanya de boicot a La Vanguardia per donar una lliçó al periodista i expulsar-lo del rotatiu. La família Godó no tenia ni veu ni vot, tot i ser propietària de la capçalera, però tot i així es va decidir que calia revoltar la societat contra aquest diari controlat des de Madrid. L’Acadèmia de la Llengua Catalana va ser el nucli organitzador de la revolta, comandada per Jordi Pujol (feligrès de la parròquia de Sant Ildefons), Xavier Polo, Jaume Casajoana, Ramon Fuster, Josep Espar Ticó i Josep Benet.
El boicot va començar repartint manifests clandestins sota el lema Dignitat contra fatxenderia, i es van fer crides a estripar exemplars del diari i escampar-los pels carrers del barri de Gràcia. Els encarregats d’aquesta acció van ser els escamots de noies de l’Acadèmia de la Llengua, liderats per Lluïsa Galindo, Guiomar Amell, Pilar Porcel i Montserrat Pujadó. Abans d’acabar l’any 1959, el boicot ja havia aconseguit que 20.000 subscriptors estripessin el carnet i que la rotativa reduís el tiratge a 30.000 diaris. A més, una desena d’anunciants van retirar les seves campanyes. El comte de Godó, Carlos Godó Valls, va implorar al règim la destitució del director del seu diari, però el Consell de Ministres va fer oïdes sordes. Galinsoga continuava dempeus, però no per massa més temps.
En començar l’any 1960, els vidres de la seu del diari al carrer Pelai van aparèixer trencats. Aleshores el director va pensar que si negava haver insultat els catalans, se’n sortiria. Va escriure un editorial en què es definia com a “amic de Cambó” i titllava de mentiders els qui deien que havia pronunciat la frase que va desencadenar el boicot. El text va generar encara més indignació, i els impulsors de la campanya van respondre al director amb un escrit que van llançar des del quart pis del Liceu. Si Galinsoga esperava el suport de les masses, es va trobar protestes més intenses, amb una manifestació amb clàxons a la sortida del camp del Barça el 7 de febrer com a culminació de la campanya. Però dos dies abans, el consell de ministres franquista ja havia destituït el periodista, en constatar que les vendes de La Vanguardia havien caigut en picat i que la crisi ja era insostenible. Qui el va rellevar? Manuel Aznar Zubigaray, avi de José María Aznar.
L’Acadèmia va fer córrer el full Victòria per Catalunya en què es podia llegir: “L’expulsió d’en Galinsoga constitueix una gran victòria per Catalunya. És una victòria perquè no ens ha estat regalada”. De resultes de l’aquesta victòria popular, el règim va posar en marxa l’Operació Catalunya, un pla per mostrar la cara amable de la dictadura un poble impossible de conquerir, i encara menys, com pretenia el periodista, anihilar.
