Yolanda Díaz repetirà com a vicepresidenta segona i ministra de Treball en el nou govern de Pedro Sánchez, que aquest dilluns ha anunciat un executiu de continuïtat, però amb algunes cares noves. Tal com estava previst, la política gallega serà la cara visible de Sumar al Consell de Ministres i afronta aquesta segona legislatura amb el bon currículum que li dona la feina feta al capdavant de Treball —en especial la gestió dels ERTO durant la pandèmia i el retoc descafeïnat de la reforma laboral— i el camí desbrossat de competència després de la liquidació de Podem.
Després de la dimissió de Pablo Iglesias com a vicepresident del govern espanyol l’any 2021, Díaz ha guanyat pes a l’espai polític a l’esquerra del PSOE, que ha aconseguit aglutinar sota les sigles de Sumar. Des del primer moment, Díaz va deixar clar que la coalició que lidera no acceptava les ingerències de Podem —es diu que va arribar a vetar Irene Montero perquè no anés a les llistes— i això va obrir una crisi interna que a punt va estar d’acabar amb trencament abans de les eleccions espanyoles del 23-J.
L’estira-i-arronsa de Díaz i Podem ha tingut un segon assalt durant les negociacions per formar govern. Podem volia que Irene Montero mantingués Igualtat, un ministeri que el PSOE ja tenia decidit recuperar després de les polèmiques per la llei trans i del només sí és sí. I Díaz tampoc va fer cap esforç per retenir-lo. Fidel al seu tarannà negociador, Díaz ha apostat per un perfil baix i s’ha conformat amb Treball i Drets Socials i ha canviat Igualtat, Consum i Universitats per Sanitat, Cultura i Joventut, tres ministeris amb poc pes i pressupost limitat. La nova ministra de Joventut, Sira Rego, mà dreta d’Alberto Garzón i una de les dones fortes d’Esquerra Unida, és l’aposta més política i ideològica de Sumar. L’eurodiputat d’Ernest Urtasun, l’exdirigent de Podemos Pablo Bustinduy i la dirigent de Más Madrid Mónica García completen la nòmina de ministres de Sumar.
Del diàleg social a l’enemistat amb la CEOE
Durant la seva tinença com a ministra de Treball, Díaz ha desencallat algunes de les grans reformes recents del model productiu espanyol amb diferents graus d’acord amb el diàleg social de l’estat. Les primeres pujades del Salari Mínim Interprofessional (SMI) accelerades per l’executiu van comptar amb l’aquiescència de la CEOE, així com dels dos principals sindicats, CCOO i UGT —la taula de negociació a l’Estat té només tres actors, a diferència de Catalunya, on la representativitat de les pimes no està integrada a la patronal única—. A partir del 2021, la relació de la vicepresidenta amb els empresaris es va trencar, amb dues pujades de l’SMI acordades únicament amb els representants del món del treball.
Díaz, amb el seu moviment, va agafar una pàgina del llibre del PP, que va implementar les seves reformes laborals només amb el sí de la patronal. Això, però, no ha refredat l’agressivitat dels d’Antonio Garamendi, que després d’una primera meitat de legislatura pacífica han atiat el foc contra el ministeri de Treball. Tant la CEOE com les seves sucursals territorials i sectorials —inclosa Foment del Treball— han fet costum de rebutjar sistemàticament les propostes de la vicepresidenta segona, i l’empresariat comença ja a suggerir, fins i tot, “renegociar” la mesura estrella dels darrers quatre anys. Una rectificació que no contemplen els sindicats, que malgrat reclamar el seu protagonisme en qualsevol debat econòmic que es doni en el si del Consell de Ministres, lloen sovint les posicions de Díaz —filla, no en va, del comunista Suso Díaz, el que fora secretari general de CCOO a Galícia—.
Per garantir no només la investidura sinó quatre anys de governabilitat des de dins de l’executiu, Díaz va signar amb Sánchez una munió de noves mesures econòmiques que, en aquest cas, han aixecat reticències a totes dues bandes del diàleg social. Fonts empresarials, de fet, han arribat a titllar el paquet legislatiu acordat entre Sumar i PSOE com una nova “reforma laboral encoberta” i d’encara més profunditat que la del 2021. L’important retrocés de l’espai de l’esquerra alternativa pel que fa a la seva quota de poder a Moncloa no ha impedit que la gallega comenci a collar Sánchez per aplicar algunes de les seves banderes per a la pròxima legislatura, com és la ja pactada reducció de la jornada laboral a 37,5 hores, la vinculació de l’SMI al salari mitjà de l’Estat o la reforma del mandat del Banc Central Europeu per incloure-hi objectius de plena ocupació.
