Finalment, després de dilacions i ajornaments, la vista en si del judici del cas Macedònia ha començat aquest matí. Un judici que ha de servir si hi havia Mossos d’Esquadra implicats en una xarxa de narcotràfic. Tres cossos policials i uns narcos. Un embolic que l’Audiència de Barcelona haurà de resoldre. De fet, la investigació es va iniciar el 2009 i va arribar a diversos jutjats amb un garbuix rocambolesc. Com una bomba de grafit es van obrir diverses peces, que també van afectar la Policia Nacional i la Guàrdia Civil. Algunes van acabar arxivades, altres estan pendents de judici i algunes ja tenen sentència.
La primera vista del judici ha mostrat les costures de com funcionen els entramats de la distribució de la droga i, teòricament hauria d’haver explicat com s’haurien coptat, policies per facilitar el seu negoci. Però l’intent no ha funcionat. Una playstation o unes pastilles per aprimar, protagonistes involuntaris, i uns interrogatoris hàbils han fet trontollar la versió de la fiscalia. Interrogatoris vius i pensats per deixar clar que el cas respon a l’habitual plantilla de relació entre confident i policia.
La vista s’ha encetat amb la brevíssima intervenció de cinc dels acusats que han mostrat al tribunal la conformitat amb les penes que els sol·licita el ministeri fiscal. Un episodi que ha tingut alguna sorpresa, com el cas de Bono Hernández que no havia entès les instruccions del seu lletrat i no volia enraonar, malgrat l’amabilitat de la presidenta del Tribunal que el convidava a repensar la seva posició. Finalment, el senyal del lletrat ha fet reaccionar al seu client i reconduir el pacte amb fiscalia. Tots estaven acusats de venda i distribució de droga.
Les defenses collen les testificals claus per l’acusació
Superat el tràngol ràpid han començat les testificals. Eren testificals claus i molt esperades: els agents de la temuda divisió d’Aferns Interns dels Mossos d’Esquadra que han bastit l’acusació contra els policies que suposadament ajudaven a l’entramat de narcos. El primer, l’aleshores cap de l’operatiu, s’ha assegut a l’estrada amb el guió après. Vestit amb camisa blanca i armilla inflada, el policia dels policies ha exposat que el cas li arriba arran de la causa 2923 Peça B del Jutjat 1 d’Instrucció 1 de Barcelona. Es tractava d’una investigació on hi podrien haver un parell de membres dels Mossos d’Esquadra implicats en un cas de narcotràfic. Una sospita que es va anar forjant amb les intervencions de telefonia que van realitzar tant el CNP com els Mossos. Un dels objectius era detectar si hi havia filtracions per part de la policia cap els narcotraficants.
La DAI va començar a punxar telèfons i van esbossar un diagrama de l’entremat que situaven dos noms a la cresta de la piràmide de l’estructura narcotraficant, Crespo i Barti. A més, centren la pilota en un dels principals sospitosos Manuel Gutiérrez Carbajo. A mida que avança la investigació i es recullen les transcripcions de les punxades de telèfon el cas va creixent. És en aquests converses on apareix el nom d’un sotsinpector dels Mossos destinat com a número dos de la comissaria del cos a Vilanova i la Geltrú, és en Josep Ranea. Un veterà policia en l’àmbit de la investigació criminal. De fet, molts dels seus companys files li reconeixen que tenia “agenda”, és a dir, força confidents, a qui tractava amb regularitat per mantenir les fonts que no només ell utilitzava. Tot i no estar ja a investigació criminal, mantenia les fonts per ajudar als companys de tropa immersos en casos de narcotràfic o de crim organitzat.
Però Afers Interns no ho veu igual. El llavors cap de la divisió ha relatat al tribunal, a través d’un guió travat pel ministeri fiscal, que el sotsinspector cobrava uns “mil euros” o “dos mil” sense determinar en quina regularitat, regals com una PlayStation o pastilles per aprimar, a canvi de passar informació o fins i tot, treure multes. El policia ha estat especialment prolífic contra el sotsinspector relatant un dinar amb dos dels principals cap de la trama de narcotraficants, quan suposadament es va adonar que els estaven seguint. Un fet que el policia va comunicar als seus superiors després de consultar les matrícules dels onze vehicles que pressumptament els espiaven i constatar que eren del Cos Nacional de Policia. Tot per acabar admetent que aquesta comunicació és “normal” tot i que “no justifica determinades activitats delictives amb confidents”.
Arribat el torn de les defenses, la vista s’ha animat, fins a tal punt, que la presidenta del Tribunal ha hagut de suar la cansalada per aturar els lletrats defensors que amb interrogatoris incisius ensenyaven les mancances i la prospecció de la investigació. Especialment intens ha estat l’interrogatori del defensor del sotsinspector, José Maria Fuster Fabra, que defensa el policia en representació del Sindicat de Policies de Catalunya, gat vell a l’estrada que ha anat a la caça d’un doble objectiu i se n’ha sortit. Amb habilitat, i jugant amb traça amb als límits de la paciència de la magistrada president, ha fet admetre als policies d’afers interns dos peces fonamentals per la defensa.
En primer terme, el reconeixement que els narcotraficants amb qui es veia el sotsinspector eren “confidents”. I, en segon terme, no donar cap explicació sobre els motius de triar unes converses telefòniques i no unes altres, que consten al sumari, i que acrediten l’habitual relació de policia-confident. Un cop assolit l’objectiu s’ha sentit amb més volum el tradicional “no hi ha més preguntes, senyoria”.
L’advocat Cristobal Limón s’ha dirigit amb els mateixos termes amb el camp llaurat pel seu company, per acabar de reblar el clau. De fet, aquest punt és un dels més dubtosos de la instrucció, perquè Afers Interns va retallar les gravacions i va fer una tria incriminatòria obviant als atestats les parts de les converses on s’esbossava la clara relació entre confident i policia. Cap dels dos policies n’ha pogut donar una explicació. És més, les defenses han aprofundit és una de les peces més febles de l’acusació i és que en cap cas s’ha pogut concretar el suborn que el grup suposadament pagava als comandaments policials -un cop ha dit “mil euros” i un altre “dos mil”- ni tampoc la seva regularitat.
Aquí ha entrat dos protagonistes ben curiosos, i que les defenses han aprofitat per ensenyar-los com a prova de cotó d’una investigació dubtosa, una PlayStation i unes pastilles per aprimar. Sobre l’aparell de joc, hi havien més converses que desmuntaven que l’aparell fos un bescanvi econòmic, era un aparell per reparar. I, les pastilles, unes píndoles que un dels confidents podia obtenir sense recepta, sense que a hores d’ara no s’hagi aclarit ni per qui eren ni quin paper haurien tingut com a moneda de canvi. El judici va per llarg.
