De la 1ª Guerra Mundial l’historiador Garton Ash (amb un nom així només et pots dir Timothy) diu, encertadament, que la pitjor decisió que es prengué iniciada ja la comtessa bèl·lica fou concedir -per part dels alemanys- un salconduit a Lenin que via Finlàndia el permeté posar els peus, de nou, a la Rússia llavors Tsarista. Per a l’historiador britànic semblant acte provocà una concatenació de circumstàncies com l’arribada del comunisme a Rússia, l’assassinat de la família reial, l’aixecament d’un cordó sanitari envers els soviets, la revolució espartaquista a Alemanya, l’auge i consolidació dels feixismes i de règims autoritaris i finalment l’escalada de tensió de finals dels anys 30 que porta, finalment, a la 2ª Guerra Mundial. Aterrant a Catalunya podem afirmar que cap decisió fou tan funesta com la de renegar i prescindir del concert econòmic que el Govern de Suárez, després de les eleccions generals del 79, havia ofert a bascos, com el PNB que ho acceptà i a catalans com CiU que ho rebutjà. Dos paradigmes diferenciats que han marcat els temps de l’Espanya autonòmica.

Anem a pams, l’any 1979 s’han de celebrar, a part de generals un cop aprovada la constitució, les primeres eleccions municipals. Fins llavors l’anomalia era que els consistoris municipals de totes les ciutats i pobles d’Espanya encara eren ocupats per representants de l’antic règim franquista. A Barcelona CiU té dos possibles candidats de prestigi social i molta tirada; Miquel Roca i Trias Fargas. El primer advocat, fill de democristià -Roca i caball- i amic de socialistes com Narcís Serra o Pasqual Maragall; el segon catedràtic d’hisenda pública i home de grans i preuades relacions econòmiques i empresarials, aquí i a Madrid. La pugna es fa dura i Pujol té por. Si un d’ells es fa amb l’alcaldia de Barcelona l’eclipsarà com a futur home fort del partit CDC. En aquell moment ningú creia que Pujol guanyaria les eleccions catalanes de l’any següent al front d’esquerres de PSC i PSUC. Per tot això Pujol, juga amb ells, els enemista encara més amb les conegudes escenes del sofà i explotació d’egos i vanitats i a la fi tria un tal Millet -cosí del mangant- amb l’argument mediocre però sempre eficaç que no pot ni vol trencar el partit. La decisió, una més de Pujol, és funesta i Convergència no obtindrà l’alcaldia del Cap i Casal fins passats 32 anys amb un altre Trias, en aquest cas Vidal de Llobatera, encara que això darrer amagat, no sigui que ens diguin burgesos, “pijos” i s’ho creguin.  

Amb tot aquest clima de conflictivitat política n’Adolfo Suárez, amb un partit com la UCD ja dividit, a dreta i esquerra, malgrat les victòries electorals, necessita imperiosament els vots de catalans i bascos per tirar endavant una legislatura que després, igualment, se la carregaran per aquest ignominiós ordre el Rei, els militars i molts mal anomenats demòcrates i d’esquerres. Suárez, a instàncies del seu ministre d’hisenda García Añoveros, ofereix a Trias Fargas el Concert. Trias ho té clar, sap com bé explica en molts dels seus llibres que sense capacitat recaptatòria no hi ha autonomia que valgui, altrament sempre et trobes supeditat a la voluntat, canviant, del govern de torn. Roca n’és contrari, primer perquè volia fer mèrits davant del PSOE i segon perquè d’economia i gestió només hi havia algú en el seu partit que en sabés menys i aquest no era altre que Jordi Pujol i Soley. L’experiència a Banca Catalana, al Banc Industrial de Catalunya i en d’altres experiències empresarials “legals” avalen i aconsellen aquest judici sumaríssim. Res a veure amb la Via Laietana, el Palau amb visita del dictador o Terreros. Quan els bascos surten de signar el Concert es topen a la porta o potser al passadís amb un absurdament prepotent i il·lús Miquel Roca que els etziba “esto del Concierto es una antigualla”. El llavors diputat i portantveu a les Corts Marcos Vizcaya en un sopar a Bilbao em confessà la seva estupefacció a l’igual que el llavors conseller d’economia i hisenda del Govern de Garaikoetxea Pedro Luís Uriarte. Pujol i Roca, enormes prestidigitadors i mestres de la falsedat i la mentida, ens han parlat de la influència decisiva d’ETA. Com si ETA i el PNB treballessin conjuntament ordint plans comuns com deien els fatxes a Espanya i contradient-se han negat que els ho oferissin. Polítics de volada d’au gallinàcia que deia el recordat Josep Pla. Personatge, molt complex i pagesívolament refinat ell, cosa lògica venint de Palafrugell, i que poca estima reservava per Jordi Pujol, qui també li hauríem de reconèixer no pocs encerts en d’altres àmbits de govern, però que aquí fallà estrepitosament igual que, tal vegada, amb l’educació i el respecte d’alguns membres de la seva família i, no oblidem, en la desastrosa tria de successors.  

Si fem cas a la racionalitat i lògica de Garton Ash, la negativa a acceptar el Concert és un element que ha servit per anar desfent els ponts que s’intentaren bastir en els primers anys de la democràcia. Totes les decisions polítiques en matèria d’autogovern han tingut a veure amb decisions relatives a la gestió dels migrats recursos públics. Fins a quatre o cinc vegades s‘ha modificat el sistema de finançament de les Comunitats autònomes. Catalunya tingué, com els bascos, l’ocasió de resoldre aquest matx en un moment com el 1979-80 on només hi eren dues d’autonomies a Espanya: Euskadi i nosaltres. Com en el famós per infame octubre del 2017 els representants catalans no és que erréssim la jugada o el xut a porta, pitjor encara, és que ni tan sols estiguérem disposats a participar! I el Pujol més sincer -i més ximple i covard alhora- ens avisava: “recaptar impostos, nosaltres? La mala imatge que se l’endugui Madrid”. Un banquer, com un economista, que només sap de banca, ni de banca sap. I així ens ha anat a tots plegats.  

Last but not least: disposar del concert hagués permès tirar endavant molts projecte de país que s’hagueren de fer en base a comissions en obra pública, el famós 3%. Arreu dels Països Catalans, terme que sembla desaparegut sense rastre darrerament, bé prou que es coneix. Disposar del Concert ens hagués permès gaudir d’uns diners legals i amb comptabilitat nostra que, ben gestionats, hagués dotat a la Generalitat no només de recursos suficients, també d’excel·lència i estratègia a llarg termini. Com deia Trias, “Jordi Pujol no té amics, ni consellers, ni assessors. En Pujol només vol minyones”. Minyones assentint i donant les gràcies i així ha acabat el partit que era centrat i central a Catalunya i que ara tant es troba a faltar. El problema és que Pujol amb el Concert sí tingué un conseller i un assessor, però el més equivocat de tots: Miquel Roca i Junyent, constitucionalista espanyol, amic dels socialistes i home de confiança de la família reial. “Cazi ná” que diuen els granadins. I després parlen d’independència? El primer que cal fer és independitzar-nos de la nostra classe política, a dreta i esquerra, hereva mal que els pesi, d’aquests vicis i defectes, polítics i crematístics, i després ja parlarem del país nou i de fer de veritat la independència i no pas de simulacres que, avui llasten i desgasten l’autèntic projecte emancipador i emmetzinen les ments de l’honorable ciutadania.

Comentaris

    Jordi (Català i Suís) Novembre 22, 2021 | 02:50
    Vaig viure els darrers anys d'en Franco i la Transició. I malgrat que podia votar al Juny 1977 no ho vaig pas fer. Recordo tota aquesta gent a l'Assemblea de CAT parlant durant anys de la Ruptura Democràtica. Mai es va fer. Torturadors i Assassins impunes. Dirigents que a qualsevol país europeu haurien estat penjats acabaren amb càrrecs a grans empreses o de President del CIO a Lausanne i rebent la Creu de St Jordi de la Generalitat. Tot fou una gran ensarronada. Ni foren capaços de fer la Ruptura. Es varen vendre tan barat que uns anys després (1981) vaig passar la nit amb la maleta preparada per passar la frontera. A CAT hi teníem una colla de líders de pa sucat amb oli i cal dir-ho, tots tan Espanyolistes i Espanyols com qualsevol Guàrdia Civil. Recordo com es reien dels eixelabrats independentistes. Però totes les prediccions que molts els vàrem fer s'han complert una rere l'altra. Pel que fa a la llengua fou el sociolingüista Lluís Vicent Aracil el qui més els enrabiava. Fou ell qui se'n fotia de la collonada "catalanoparlant i castellanoparlant", una aberració sociolingüística única al Planeta. El Concert econòmic que en Pujol no va pas acceptar descriu profundament la porqueria d'elits que tenim als Països Catalans. I no ha pas millorat. El Referèndum del 2017 fou fet pels Catalans i no pas per les miserables elits.
    Veterà antifranquista. Novembre 22, 2021 | 05:34
    Doncs si. aixó ho vaig dir jo i m'ho vaig haver d'escoltar tot. Vaig dir a un dels redactors del malaurat estatut del 79, referint-me al rebuig del concert económic - textualment- "Però què heu fotut?". I em responguè "Aixó no te cap importància; en un parell de mesos farem un pacte i tot resolt". Ja ho esterm veient.
    Veterà antifranquista. Novembre 22, 2021 | 08:49
    Ampliació de dades: En aquells temps, jo era regidor a l'ajuntament de la població on visc; i en un plé, vaig refusar públicament el projecte d'Estatut del 1979. Hi hagué una remor entre el públic; i posteriorment em van dir de franquista per amunt. Aquell Estatut era innacceptable de totes totes, tanmateix el Poble el va acceptar. Ara ens ho trobem tots plegats
    Narcís Novembre 22, 2021 | 08:50
    Va, home, va .. no fumem ! Ramon Trias Fargas se'n fartà de demanà' l .. àdhuc quan es va fer l' estatut qui no empentà pro el ' concert ' fou ERC ( ça com lla, amb aquest de Sau mai ens l' haguessin donat com passà amb el de Núria ! ) ! PD : que en un moment donat anys després amb la crisi o ' yo hago huelga, tú haces huelga, el hace huelga . . ' no es demanés .. no implica ens el donessin ! Nota : a Euskadi, de ben segur, era altra història, ço és, l' estat pensaria el grup terrorista afluixaria sinó desapareixeria ( i pel que fa a Nafarroa, molta misa, però aquí sí eren bascos .. ) ! Anotació al marge : qui pot pensar aquest estat deixaria de " munyir " la vaca catalana .. i permetre prosperés d' allò més ( si encara ara s'hi amaguen en la ' igualtat ' .. que no pas si som/ fóssim nosaltres per dessota !) ! Incidència : amb tots els respectes, o cap, l' autor se'n vagi a espanyolitzar per l' Amèrica llatina !
      xanti poltres Novembre 22, 2021 | 10:50
      Narcís, dades sisplau falòrnies teves. Et tocava la pastilleta. Més d'un t'ho ha recordat!
        Narcís Novembre 22, 2021 | 13:25
        .. Poltres : cerca-les tu ( no debades hi ha prou informació veraç ! ) .. no en tinc cap ni una de necessitat de mentir ! PD : no facis tant humor negre amb la salut .. no sigui t'hi ensenyis massa sinó et pugui passar quelcom !
    malcom Ç Novembre 22, 2021 | 11:36
    En això de la història, cadascú diu la seva petita i esquifida veritat, en Gafarot inclòs. Però bé, centrem-nos en el avui i aquí, no acusem al company de trinxera i tirem endavant.
    Isabella van Lubbeek Novembre 22, 2021 | 11:53
    El lamentablement desaparegut historiador Josep Fontana no diu el mateix que l'articulista sobre el concert: "La formació d'una identitat: una història de Catalunya" (Eumo Editorial, 2014). Segons en Fontana (pag. 414) el 23 d'Octubre del 1976 (del 1976) Felipe Gonzàlez, en reunió amb dos comandants de l'exèrcit -un d'ells Casinello, després ascendit a tinent general, els enamorà amb el seu patriotisme (el del psoe) i encara més quan els diguè que no toleraria un concert econòmic per a Catalunya (sic). També fou clar, i també ha tingut raó quan diguè que tampoc toleraria un partit socialista autònom ("esto ni hablar"). Mirant la data em crec més l'historiador que el post-banquer basc. Ara bé, estic d'acord en que ens cal independitzar-nos del funcionaris "amb cartera" que governen el país. Digueu com ho hem de fer i jo m'hi apunto.
      LlunyDeCat Novembre 22, 2021 | 13:19
      En Josep Fontana va declarar el 2007 "M'apunto a la independència si és realitzable sense danys per ningú». Fou un historiador marxista i hispano-centrista. Mai analitzà la Nació Catalana com a una entitat separada dels Espanyols. Com el seu mestre Jaume Vicens-Vives o en Pierre Villar, l'hispano-centrisme és el defecte genètic de les elits catalanes del Sud de l'Albera. Quan un prestigiós historiador català diu això en públic, tot el seu prestigi se'n va en orris. La independència dels PPCC tindria un efecte devastador per als Espanyols (i no pas tant per als Francesos). Deixarien de poder robar els milers de milions d'euros i llur llengua desapareixeria del mapa català. Fóra la fi definitiva de llur Imperi tercermundiste i bàrbar. Llur influència a Europa cauria i molt i potser fins i tot els USA canviarien alguna de llurs bases cap als PPCC. Així, doncs, en Josep Fontana com a personatge públic no fou pas mai un Patriota Català i la frase que va dir el 2007 reflectia la seva gran confusió i inseguretat pel que fa a la situació al sud dels PPCC.
        Isabella van Lubbeek Novembre 22, 2021 | 17:15
        La personalitat de Josep Fontana no exclou que les seves fonts hagin estat correctes ni molt menys implica que s'inventi el que escriu. El 2007 o el dia que es va morir.
          LlunyDeCat Novembre 22, 2021 | 19:52
          Que els diputats catalans varen rebutjar el Concert i la Policia ha estat confirmat fa anys pels Bascos. Així, doncs, tenim gairebé 40 anys després els heureus dels carallots d'aquella època fent la mateixa carallotada: organitzar un referèndum, guanyar-lo, rebutjar la mediació oferta pels Belgues i anular la declaració minuts més tard. I a més a més lliurar-se als Espanyols sense utilitzar el Poble per defensar el vot. Tot plegat molt galdós. Però jo tinc clar que les accions dels 70 i les d'ara no són pas anodines. Varen tenir i tenen un gran impacte damunt els Catalans. Són comportaments que han provocat un gran patiment, morts i frustracions entre la gent. I això és el que compta perquè quan et trobes que les residències d'avis a Múrcia o a Astúries són gratuïtes i a CAT la família ha de passar per caixa, aleshores la covardia dels líders (traïció en diria en Xirinacs) va tenir, té i tindrà un impacte molt negatiu a la vida dels Catalans. I això no té pas perdó.
    LlunyDeCat Novembre 22, 2021 | 13:31
    Els qui el 20/11/1975 érem independentistes vàrem viure la Transició de forma molt diferent de tota la gamma de militants polítics hispano-centristes. Érem pocs i considerats folls. Vàrem avisar de l'ensarronada. I ha calgut que passin 35 anys per tal que els Catalans hagin descobert que teníem raó en tots els punts. Actualment tenim tres partits auto-anomenats independentistes que continuen amb el mateix hispano-centrisme. I la prova n'és la llengua catalana. ERC ja fa anys que la va abandonar que significa que abandonà els Catalans. Però més afluixen amb la llengua, més l'Enemic Espanyol ens ataca, humilia i agredeix. Fa 50 anys que malden per amagar el conflicte nacional a CAT: Catalans (no pas la collonada catalanoparlants) i Espanyols (Colons, descendents i Ocupants), no pas la collonada castellanoparlants. Però el conflicte és latent i només cal que els Catalans diguin Prou ! i comencin a boicotar la llengua dels Espanyols. Les Elits botifleres tenen pànic a tot això i fan bous i esquelles per amagar i apagar tota revolta contra la imposició de la llengua dels Espanyols als Catalans. Però no podran pas retenir el que vindrà. Pronòstic: per als propers anys un conflicte generalitzat pel que fa a la llengua catalana simplement perquè molts Catalans ja no podran pas aguantar més. Recordeu-ho. Prepareu-vos.
      Antoni Novembre 22, 2021 | 20:25
      Els independentistes sempre teniu rao en tots els punts...
    LlunyDeCat Novembre 22, 2021 | 14:59
    No cal pas capficar-s'hi. Només cal que analitzeu l'ús social del català a les escoles, al carrer, als mitjans i a les universitats després de 42 anys del Decret d'Ensenyament del Català i de l'inici ràpidament de la Immersió Lingüística. La situació és tan catastròfica que les elits independentistes ja malden per amagar-la com han fet durant tots aquests anys quan no ho eren pas d'independentistes. I covardes, callen a cada agressió dels Espanyols. No utilitzo pas la collonada "castellanoparlants". La prova que les elits catalanes són profundament miserables i estúpides la tenim amb el fracàs total pel que fa a l'estatus de la nostra llengua nacional. Però el comportament d'aquesta gentalla és encara més covarda i criminal: MAI han defensat els Catalans. Parlen sempre de la llengua però els qui són Humiliats i Agredits són els Catalans, no pas els Turcs. I no són pas tampoc els "catalanoparlants". Quan unes elits tenen aquest comportament i ni tan sols fan una crida als Catalans a mantenir el català sempre, aleshores ho tenim pelut. Són covards i només els interessa viure de la menjadora espanyola. Mai assolireu la Independència amb aquesta gent. Però potser tenim les elits que ens corresponen ?
    Georgiana Novembre 22, 2021 | 16:54
    El Sr. Antich a l'editorial El Nacional titulat "Per què Catalunya no va tenir concert" ho explica més detallada i objectivament, que no pas aquesta opinió trobo endarrerida i partidista del Sr. Gafarot. D'acord amb independitzar-nos. Aquest estil de l'articulista de donar una de freda i una de calenta és esquer i trampós

Nou comentari