De la 1ª Guerra Mundial l’historiador Garton Ash (amb un nom així només et pots dir Timothy) diu, encertadament, que la pitjor decisió que es prengué iniciada ja la comtessa bèl·lica fou concedir -per part dels alemanys- un salconduit a Lenin que via Finlàndia el permeté posar els peus, de nou, a la Rússia llavors Tsarista. Per a l’historiador britànic semblant acte provocà una concatenació de circumstàncies com l’arribada del comunisme a Rússia, l’assassinat de la família reial, l’aixecament d’un cordó sanitari envers els soviets, la revolució espartaquista a Alemanya, l’auge i consolidació dels feixismes i de règims autoritaris i finalment l’escalada de tensió de finals dels anys 30 que porta, finalment, a la 2ª Guerra Mundial. Aterrant a Catalunya podem afirmar que cap decisió fou tan funesta com la de renegar i prescindir del concert econòmic que el Govern de Suárez, després de les eleccions generals del 79, havia ofert a bascos, com el PNB que ho acceptà i a catalans com CiU que ho rebutjà. Dos paradigmes diferenciats que han marcat els temps de l’Espanya autonòmica.
Anem a pams, l’any 1979 s’han de celebrar, a part de generals un cop aprovada la constitució, les primeres eleccions municipals. Fins llavors l’anomalia era que els consistoris municipals de totes les ciutats i pobles d’Espanya encara eren ocupats per representants de l’antic règim franquista. A Barcelona CiU té dos possibles candidats de prestigi social i molta tirada; Miquel Roca i Trias Fargas. El primer advocat, fill de democristià -Roca i caball- i amic de socialistes com Narcís Serra o Pasqual Maragall; el segon catedràtic d’hisenda pública i home de grans i preuades relacions econòmiques i empresarials, aquí i a Madrid. La pugna es fa dura i Pujol té por. Si un d’ells es fa amb l’alcaldia de Barcelona l’eclipsarà com a futur home fort del partit CDC. En aquell moment ningú creia que Pujol guanyaria les eleccions catalanes de l’any següent al front d’esquerres de PSC i PSUC. Per tot això Pujol, juga amb ells, els enemista encara més amb les conegudes escenes del sofà i explotació d’egos i vanitats i a la fi tria un tal Millet -cosí del mangant- amb l’argument mediocre però sempre eficaç que no pot ni vol trencar el partit. La decisió, una més de Pujol, és funesta i Convergència no obtindrà l’alcaldia del Cap i Casal fins passats 32 anys amb un altre Trias, en aquest cas Vidal de Llobatera, encara que això darrer amagat, no sigui que ens diguin burgesos, “pijos” i s’ho creguin.
Amb tot aquest clima de conflictivitat política n’Adolfo Suárez, amb un partit com la UCD ja dividit, a dreta i esquerra, malgrat les victòries electorals, necessita imperiosament els vots de catalans i bascos per tirar endavant una legislatura que després, igualment, se la carregaran per aquest ignominiós ordre el Rei, els militars i molts mal anomenats demòcrates i d’esquerres. Suárez, a instàncies del seu ministre d’hisenda García Añoveros, ofereix a Trias Fargas el Concert. Trias ho té clar, sap com bé explica en molts dels seus llibres que sense capacitat recaptatòria no hi ha autonomia que valgui, altrament sempre et trobes supeditat a la voluntat, canviant, del govern de torn. Roca n’és contrari, primer perquè volia fer mèrits davant del PSOE i segon perquè d’economia i gestió només hi havia algú en el seu partit que en sabés menys i aquest no era altre que Jordi Pujol i Soley. L’experiència a Banca Catalana, al Banc Industrial de Catalunya i en d’altres experiències empresarials “legals” avalen i aconsellen aquest judici sumaríssim. Res a veure amb la Via Laietana, el Palau amb visita del dictador o Terreros. Quan els bascos surten de signar el Concert es topen a la porta o potser al passadís amb un absurdament prepotent i il·lús Miquel Roca que els etziba “esto del Concierto es una antigualla”. El llavors diputat i portantveu a les Corts Marcos Vizcaya en un sopar a Bilbao em confessà la seva estupefacció a l’igual que el llavors conseller d’economia i hisenda del Govern de Garaikoetxea Pedro Luís Uriarte. Pujol i Roca, enormes prestidigitadors i mestres de la falsedat i la mentida, ens han parlat de la influència decisiva d’ETA. Com si ETA i el PNB treballessin conjuntament ordint plans comuns com deien els fatxes a Espanya i contradient-se han negat que els ho oferissin. Polítics de volada d’au gallinàcia que deia el recordat Josep Pla. Personatge, molt complex i pagesívolament refinat ell, cosa lògica venint de Palafrugell, i que poca estima reservava per Jordi Pujol, qui també li hauríem de reconèixer no pocs encerts en d’altres àmbits de govern, però que aquí fallà estrepitosament igual que, tal vegada, amb l’educació i el respecte d’alguns membres de la seva família i, no oblidem, en la desastrosa tria de successors.
Si fem cas a la racionalitat i lògica de Garton Ash, la negativa a acceptar el Concert és un element que ha servit per anar desfent els ponts que s’intentaren bastir en els primers anys de la democràcia. Totes les decisions polítiques en matèria d’autogovern han tingut a veure amb decisions relatives a la gestió dels migrats recursos públics. Fins a quatre o cinc vegades s‘ha modificat el sistema de finançament de les Comunitats autònomes. Catalunya tingué, com els bascos, l’ocasió de resoldre aquest matx en un moment com el 1979-80 on només hi eren dues d’autonomies a Espanya: Euskadi i nosaltres. Com en el famós per infame octubre del 2017 els representants catalans no és que erréssim la jugada o el xut a porta, pitjor encara, és que ni tan sols estiguérem disposats a participar! I el Pujol més sincer -i més ximple i covard alhora- ens avisava: “recaptar impostos, nosaltres? La mala imatge que se l’endugui Madrid”. Un banquer, com un economista, que només sap de banca, ni de banca sap. I així ens ha anat a tots plegats.
Last but not least: disposar del concert hagués permès tirar endavant molts projecte de país que s’hagueren de fer en base a comissions en obra pública, el famós 3%. Arreu dels Països Catalans, terme que sembla desaparegut sense rastre darrerament, bé prou que es coneix. Disposar del Concert ens hagués permès gaudir d’uns diners legals i amb comptabilitat nostra que, ben gestionats, hagués dotat a la Generalitat no només de recursos suficients, també d’excel·lència i estratègia a llarg termini. Com deia Trias, “Jordi Pujol no té amics, ni consellers, ni assessors. En Pujol només vol minyones”. Minyones assentint i donant les gràcies i així ha acabat el partit que era centrat i central a Catalunya i que ara tant es troba a faltar. El problema és que Pujol amb el Concert sí tingué un conseller i un assessor, però el més equivocat de tots: Miquel Roca i Junyent, constitucionalista espanyol, amic dels socialistes i home de confiança de la família reial. “Cazi ná” que diuen els granadins. I després parlen d’independència? El primer que cal fer és independitzar-nos de la nostra classe política, a dreta i esquerra, hereva mal que els pesi, d’aquests vicis i defectes, polítics i crematístics, i després ja parlarem del país nou i de fer de veritat la independència i no pas de simulacres que, avui llasten i desgasten l’autèntic projecte emancipador i emmetzinen les ments de l’honorable ciutadania.
