Albert Royo va ocupar el càrrec de secretari general del Diplocat entre el 2013 i el 2017. Aquest organisme, compost per 40 institucions tenia per objectiu, segons els seus propis estatuts, treballar amb les eines de la diplomàcia pública per projectar Catalunya a l’exterior. Per això, com a màxim responsable de les accions exteriors de la Generalitat, el Tribunal de Comptes li demana ara la fiança més alta, de 3,7 milions. En aquesta entrevista amb El Món, Royo dona per fet que embargaran els béns a tots els exalts càrrecs perseguits, però celebra la decisió del Govern de crear un fons complementari de riscos que els dona “una mica d’aire” per pagar les fiances. “La solució, però, no pot ser aquesta”, adverteix Royo durant una conversa en què també repassa els fets de la tardor del 2017. L'”escarment” al que els sotmet el Tribunal de Comptes respon, segons l’exresponsable del Diplocat, a una estratègia per “desmobilitzar” la ciutadania i que els servidors públics siguin “especialment prudents” en ocupar el càrrec.
Totes les comunitats fan aquest el tipus d’acció exterior que va fer el Diplocat en l’època que el Tribunal de Comptes qüestiona. Però només es persegueix únicament els alts càrrecs de la Generalitat…
El que volen és matar el missatger perquè no els agrada el missatge. Però aquest hi seguirà sent per molt que el missatger no hi sigui. Catalunya és una de les societats més internacionalitzades que hi ha a Europa. Encara que Diplocat no existís, Catalunya té capacitat de projectar-se i explicar-se a l’exterior. El que volen imposar és un càstig exemplar perquè ni des de l’administració ni des de la societat civil es treballi per explicar el país a l’exterior.
Per tant, comparteix l’afirmació d’Artur Mas que persegueixen la seva “mort civil”?
El que busquen és un càstig exemplar, un escarment. Aquesta ha estat la resposta des de l’octubre del 2017. Van començar pel lideratge polític, és a dir, el Govern, el Parlament i les entitats civils i han anat ampliant aquesta taca de la repressió. El que busca és que a ningú més se li ocorri intentar treballar per un referèndum sobre l’autodeterminació. Això forma part d’aquesta estratègia. No és només castigar el lideratge sinó de fer arribar el càstig a tots els nivells de l’administració i a la ciutadania en general. És un avís a navegants: “No aneu per aquí perquè rebreu”. Es pot rebre de moltes maneres, aquí la persecució és per terra mar i aire. Per via penal, pel Tribunal de Comptes i molts cops repetint els mateixos temes.
Els debats que organitzava el Diplocat seguien el principi de pluralitat ideològica?
Es va complir sempre. En totes les nostres activitats una de les màximes que teníem quan es parlava d’elements polítics –perquè moltes altres accions no tenien res a veure amb la situació política– era que havíem de facilitar el debat. Per això convocàvem sensibilitats diverses. Quan teníem una visita del programa de visitants internacionals els portàvem a veure el Parlament i organitzàvem una trobada amb tots els partits polítics. Sempre els convidàvem a tots. Si algun partit no volia venir era la seva decisió, però insistíem perquè hi participessin. Vam arribar al punt d’oferir al PP portar les visites a la seva seu quan es despenjava d’algunes trobades tot i quedar malament amb la resta de partits que sí que havien acceptat venir. Així podrien adreçar-se a les visites sense la presència d’altres partits o del Diplocat. També recordo haver portat representants a la seu de Societat Civil Catalana. Per a nosaltres el respecte a la diversitat ideològica era clau, perquè això reforçava l’èxit d’aquest tipus de visites. Això a vegades causava situacions incòmodes en debats molt vius entre representants de partits polítics. Els convidats, això, ho aprecien. Els think tanks estrangers reclamaven aquesta diversitat, si no no hi haurien participat. Si algun partit polític pot demostrar que no el vam convidar que ho digui, perquè mai ha estat així.
Algú els va dir que pensés que el que feien era il·legal?
Mai va haver-hi cap requeriment judicial ni denúncia. Ni per part del govern espanyol ni per cap tribunal. Mai vam tenir cap alerta en aquest sentit. El mateix patronat, en el seu ple amb les quaranta institucions, cada any s’aprovava la memòria d’activitats. S’aprovaven les activitats futures, la memòria econòmica i el pressupost. Mai cap institució va alçar la mà dient compte amb les activitats que feu. Si mirem les actes, es veu que totes les decisions eren per unanimitat. Les quaranta institucions estaven en consonància i alineades amb la feina que feia l’equip tècnic que jo encapçalava. El que fèiem nosaltres era implementar les accions que aprovava aquest ple del patronat.
Quan van començar totes les causes judicials va témer que el detinguessin?
A partir de l’octubre del 2017 a Catalunya es viu una situació molt complicada, amb detencions i ràtzies de la Guàrdia Civil i la Policia Nacional. Hi havia múltiples investigacions, d’algunes en teníem coneixement, però d’altres estaven sota secret de sumari. Aquells dies, sobretot coincidint amb el 155, van ser complicats. Et podies trobar amb qualsevol circumstància desagradable. Van ser mesos de molta tensió. De mica en mica va començar a afluixar quan Catalunya recupera l’autogovern.
Quines conseqüències pot tenir aquesta causa sobre pròxims càrrecs? Pot matar l’acció exterior catalana?
Tot això forma part d’aquesta estratègia de càstig que busca desmobilitzar i que la gent no es fiqui en política, que no accepti determinades responsabilitats públiques o polítiques i que els servidors públics siguin especialment prudents a l’hora de fer la seva feina. Hi ha un intent d’imposar una mena d’autocensura a Catalunya. Això està escrit en manuals, no és la primera vegada que es viu això en règims de qualitat democràtica discutible.
El Tribunal de Comptes assegura que es van produir irregularitats en les contractacions. En té constància?
L’acusació no se sustenta en això. La major part de l’acusació, si mires les quantitats per concepte es basa a dir que les competències que va desenvolupar el Diplocat són inconstitucionals. Aquí el sorprenent és que abans, en una situació normal, com a molt això podria acabar amb un conflicte de competències. Ara es converteix en dues causes penals i una del Tribunal de Comptes on et reclamen 5,4 milions. Això és el que hauria de fer reaccionar tothom. Aquesta judicialització d’un conflicte polític ha arribat a extrems totalment desbaratats. Han intentat bastir-ho amb acusacions d’irregularitat, però no se’n va cometre cap. Dit això, hem de destacar dues coses. Per una banda, que teníem una intervenció que ens controlava totes les despeses i una auditoria interna que feia la mateixa funció. Per l’altra, que a partir del 2017 estàvem intervinguts directament pel govern espanyol. La Generalitat i els òrgans no podien fer res sense la llum verda de Montoro. El seu ministeri va estar pagant despeses del Diplocat fins i tot amb el 155 aplicat. El 30 d’octubre del 2017 el ministeri d’Hisenda va aprovar fer pagaments de despeses del Diplocat. Fins i tot Montoro va dir que no hi va haver malversació. Les activitats que vam fer el 2017 són les mateixes que les del 2013, el 2014, el 2015 i el 2016. Si no era il·legal el 2013, com havia de ser-ho el 2017? Senzillament perquè a Catalunya hi havia un procés concret. A nosaltres, que érem el missatger que explicava la realitat de Catalunya a l’exterior, ens acusen de malversació per fer la nostra feina. La pregunta és: què passa amb els equips de TVE que va venir a Catalunya a cobrir l’1 d’Octubre? Ells van venir a fer la seva feina i no els van acusar de malversació. El mateix hauria d’haver passat amb nosaltres.
Com valora la iniciativa del Govern d’utilitzar un fons de risc per fer-se càrrec de les fiances?
És una molt bona iniciativa que servirà per a tots els servidors públics de la Generalitat. A nosaltres ens pot servir per guanyar una mica de temps, tot i que no resol el problema de fons. En realitat, el que estem fent és demanar un crèdit a aquest fons que haurem de tornar amb interessos. El dia que hi hagi sentència ferma, si no tenim aquests diners ens embargaran automàticament. No s’ha solucionat el problema, però ens dona aire i ens permet guanyar temps per trobar una solució definitiva.
Dona per fet que els embargaran.
Cap dels encausats és multimilionari. Aquesta causa del Tribunal de Comptes ja suma 4,1 milions consignats que es van liquidar fa dos anys. Ara se li sumen 5,4 milions i tot això es jutjarà junt. Qui té deu milions d’euros? A vegades la gent pensa que tothom qui es dedica a fer política o accepta una responsabilitat és ric. Ni de bon tros. Afortunadament, en aquest país el ciutadà mitjà pot aspirar a treballar en càrrecs de responsabilitat pública sense ser multimilionari. A casa nostra no és així. Aquí el que hi ha és una llista de servidors públics que en un moment donat van donar el millor que podien oferir professionalment a un projecte concret. Ara ens ho estan fent pagar amb tots els nostres béns. En alguns casos, a més, acompanyat també per processos penals.
Confia que la crida a omplir la Caixa de Solidaritat per fer front a aquestes fiances tindrà els seus fruits?
Aquestes crides fins ara han donat molt bon resultat. La Caixa de Solidaritat ha aconseguit recollir uns quinze milions d’euros des que es va crear. En qualsevol mena d’embat polític comptar amb una caixa de resistència és clau. Difícilment un sindicat anirà a una negociació amb una empresa sense comptar amb una caixa de resistència. És necessari perquè pot haver-hi múltiples víctimes d’un procés d’aquest tipus.
Creu que el govern espanyol tombarà el fons del Govern?
No ho sé, ho hem de veure, però sembla que es plantegen més que recórrer parlar els punts que no vegin clars amb la Generalitat. Aquesta és la via de la qual no s’hauria d’haver sortit mai. Si hi ha un problema polític el que s’ha de fer és parlar-ho, fer política i deixar els jutges tranquils.
