La relació del poder espanyol amb l’Àfrica colonial, i després postcolonial, és de pandereta esquerdada. Va des dels disbarats a la guerra del Rif, que van servir d’assaig per a la guerra civil, fins a la Marxa Verda (en paral·lel a l’agonia del mateix dictador), passant per les idees imperials de Franco i els seus sequaços africanistes, que en el seu dia van arribar a espantar algú tan poc impressionable com Adolf Hitler. No és que l’estat espanyol no n’hagi encertat ni una, és que sembla que s’hagi treballat obstinadament la cadena de fiascos internacionals que ha merescut. Ara fa poc n’hem vist l’enèsim exemple.
El president del govern espanyol, Pedro Sánchez, ha tustat l’espatlla del Regne del Marroc i ha lloat el seu pla de regionalització del Sàhara ocupat. El projecte polític marroquí, que deixa el territori sota la seva sobirania, és considerat per Sánchez com “la base més seriosa, creïble i realista per a la resolució d’aquest desacord”. Així mateix, el premier espanyol elogia “els esforços seriosos i creïbles del Marroc en el marc de Nacions Unides per trobar una solució mútuament acceptable”. Ho comunica per carta i es queda tan ample, pensant que està resolta la crisi diplomàtica de fa uns mesos, quan un dirigent del Front Polisario va rebre tractament mèdic a Espanya i el regne alauita va retirar el seu ambaixador de Madrid.
Potser la crisi amb el Marroc ha quedat resolta, però la carta ha activat una tempesta política igual o encara més sorollosa. Lògicament, els portaveus del Front Polisario (reconegut per l’ONU com a representant legítim de la població saharaui), han posat el crit al cel. Però també ho ha fet tota l’esquerra espanyola, inclosos alguns sectors del PSOE. I la gent de Podem, socis de Sánchez, que des de sempre asseguren que són partidaris d’un referèndum d’autodeterminació. Tampoc no ha fet gens de gràcia als partits independentistes. Ni tampoc al govern d’Algèria, tradicional enemic del Marroc i protector històric del poble saharaui. Ara són ells, els algerians, que han retirat l’ambaixador.
És a dir que tot plegat fa l’aspecte d’una jugada mestra de l’estat espanyol. Tot l’historial de despropòsits pel que fa al Sàhara (però també el Rif, Ifni, Guinea Equatorial…), ara compta amb una altra fita gloriosa. Perquè malgrat els nyaps continuats de la colonització i de la descolonització, hi havia una cosa que havia sobreviscut. Sempre s’havia defensat la integritat dels territoris africans que aspiraven a la independència. Un principi si voleu retòric i manipulable, però sostingut a tos els fòrums internacionals, gairebé sense excepcions. Doncs bé, allò que semblava una constant de la política exterior espanyola i de les diplomàcies europees, ara se n’ha anat en orris. Fixeu-vos que no estic parlant del dret a l’autodeterminació en sí; era d’esperar que un dia o altre això caigués de les reivindicacions nominals de Madrid.
Que el govern espanyol abandoni el principi d’autodeterminació no ens hauria de sorprendre gens; en el fons, era més aviat estrany que no s’hagués volatilitzat abans de la seva agenda amb el Sàhara. Sabem perfectament que això de la lliure determinació dels pobles té un perímetre de seguretat per als espanyols. La validesa del principi és, indefectiblement, proporcional a la distància –com més lluny, més s’accepta-. És acceptable al Tibet, a Ucraïna i a Palestina, però comença a ser incòmode a Escòcia i està del tot prohibit quan s’arriba a Gibraltar o a Catalunya. El Sàhara era massa a prop per ser defensat tant de tremps, i era cosa de temps que caigués del mapa dels pobles homologats.
Tampoc sorprèn que Madrid es vulgui congraciar amb Rabat; forma part de la realpolitik que, poc o molt, practiquen tots els estats. Sobretot quan hi ha forts interessos econòmics en joc. O quan es demana la col·laboració del veí per tal d’evitar els salts a les reixes de Ceuta i Melilla. Tot això es pot arribar a entendre, fins i tot s’entén que es faci a costa d’empipar l’altre veí, Algèria, que en temps de penúria energètica ja és molt empipar… i no descartem del tot que aviat ens diguin que les factures de la llum es disparen encara més per culpa dels algerians i del seu gas a preus astronòmics.
No, el que sorprèn és que Espanya no defensi el seu llegat colonial, com ho fa França amb forta determinació, i el Regne Unit amb més lliure determinació. Espanya abandona el seu passat com a potència europea, reconeixent el seu estatus d’impotència colonial. Abandona qualsevol projecte neocolonial, que passaria per defensar les fronteres amb dents i ungles, com han fet els altres països imperialistes. Si volen que el castellà sigui l’idioma bandera, com s’entén que deixi de ser-ho a les antigues colònies africanes? Si es volen fomentar les relacions comercials en aquests antics territoris, per què no amb el Sàhara?
I sobretot, sabent que per bé o per mal s’han conservat gairebé intactes totes les fronteres colonials, com és que ara Pedro Sánchez les qüestiona? Tant l’ONU com la Unió Africana n’han fet doctrina, de preservar les fronteres del repartiment de l’Àfrica… com s’explica que al Sàhara ja no calgui? Això és el que estranya del nacionalisme espanyol, i dels suposats homes d’estat que governen a Madrid, començant pels monarques. En fi, és de suposar que han fet números i han obrat com els ha convingut. La qual cosa, al capdavall, val la pena recordar per tenir-la en compte quan ens arribi l’hora.
