Els tribunals: o imparcials o adversaris

Quan em pregunten per la meua retirada de la política activa, dic que en realitat no he deixat la política sinó que només he deixat els càrrecs. Les batalles polítiques cada vegada més es lliuren als tribunals, i d’aquestes en tenc obertes més que mai. De fet, això no és ni tan sols una peculiaritat de l’estat espanyol, sinó que la tendència s’observa a molts països, començant pels Estats Units.

Quan la Fiscalia (“de quién depende?”) impulsa accions contra adversaris polítics, quan el govern espanyol impugna decisions del Parlament, o quan grupuscles de tot tipus empenyen els tribunals a decidir en quina llengua s’ha d’ensenyar, el resultat és la transferència de la sobirania popular als jutjats. I no es pot fer política enlloc sense ser conscients d’on rau, de facto, la sobirania.

Com deia un hàbil catedràtic castellà, avui els cops d’estat ja no els donen els militars sinó que els donen els jutges. I tot i que parlava de Veneçuela, la seua tesi és extrapolable també a Espanya, per descomptat. De fet, si no volem ampliar el significat de “cop d’estat” excessivament, podríem dir que hi ha tribunals que a més de donar cops d’estat també prenen tot tipus de decisions polítiques al marge de les regles de joc i sense la imprescindible legitimitat democràtica.

Tot plegat ja és prou complicat, perquè arreu del món democràtic s’ha tendit a apoderar els tribunals com a resposta als feixismes i com a mur de contenció contra el populisme antidemocràtic. Hom pensava que donant als jutges el poder de vetllar pels drets fonamentals, al marge de les majories democràtiques de cada moment, aquests estarien millor garantits. I va funcionar fins que l’autoritarisme i l’extrema dreta varen veure que per fer política era més important controlar els tribunals que guanyar eleccions.

Avui en dia els tribunals són efectivament els òrgans que tenen el poder gairebé absolut de decidir sobre la vigència dels drets fonamentals. El tenen per garantir-los contra vulneracions d’altres poders (executiu i legislatiu) o d’altres tribunals inferiors. I el tenen també per vulnerar-los i restringir-los sense que cap altra poder no hi pugui fer res. Això últim és una de les grans xacres de la democràcia en aquests moments. Esperem que ara que s’ha escampat pels Estats Units la gent se n’adoni que a Catalunya la patim fa molt de temps.

Que el conflicte entre Catalunya i Espanya, que és entre democràcia i autoritarisme, s’ha judicialitzat totalment és quelcom que ningú no nega. El que la gent nega amb una ingenuïtat alarmat és l’evidència que no es pot desjudicialitzar per art de màgia ni canviant el govern de torn (que ve a ser el mateix). L’assalt autoritari a la democràcia que s’ha fet des dels tribunals consisteix, en primer lloc, a usurpar als polítics que la gent ha votat la potestat de decidir en quins temes manen ells i en quins temes manen els jutges. En això, els tribunals són jutge i part: ells decideixen sobre tot allò que volen decidir.

Si som conscients que el conflicte polític (és a dir, la negació de la nostra sobirania) està judicialitzat, ens cal interioritzar una obvietat. Els conflictes de tot tipus es resolen amb el diàleg i la negociació abans d’arribar als jutjats. D’aquí la dita que més val un mal acord que un bon plet. Als tribunals els conflictes es guanyen o es perden. Rarament d’un tribunal en surt un acord entre les parts.

Crec que s’entén el que vull dir: Si el conflicte entre Catalunya i Espanya s’està lliurant de manera decisiva als jutjats (i mentre no recuperem els mecanismes democràtics, serà així) no hi ha solució ni resolució. El “conflicte” no es resoldrà. Hi haurà guanyadors i perdedors. Més encara: si ja és difícil sortir d’un tribunal amb un acord entre les parts, quan l’altra part del conflicte és el propi tribunal anar-hi a dialogar és una actitud perdedora. Perquè, ho torn a dir, els conflictes judicials es guanyen o es perden.

Els tribunals espanyols, en tot allò que afecta la nostra sobirania nacional, no és que no siguin imparcials. No és que siguin jutge i part. És que són el nostre principal adversari. Són l’exèrcit que intenta fer servir l’Estat per aixafar la voluntat democràtica dels catalans. No d’ara, sinó des que l’any 2010 es varen carregar l’última decisió democràtica i negociada que hi ha hagut entre Catalunya i Espanya, que era l’Estatut.

Pens que tot això ja ho hauríem de saber, almenys des que es va posar en marxa la croada “a por ellos” (que, recordem-ho, vol dir “a per nosaltres”). Però els fracassos reiterats de certes estratègies judicials posa de manifest que alguns continuen anant amb el lliri a la mà. Després del que ha passat aquesta setmana amb el president del Tribunal Superior de Justícia, seria hora d’entendre que els jutges ens tracten d’adversaris. Per això, l’única manera de defensar-nos és tractar-los d’adversaris a ells. O guanyam nosaltres o ens guanyen ells.