Encara espero que Junts expliqui públicament quins punts ha incomplert Esquerra del pacte de legislatura (veure pàgines de 8 a 13) per justificar la consulta a la militància per sortir del Govern. Evidentment, jo estic d’acord amb què Junts (o qualsevol partit que es digui independentista) no ha de formar part d’aquest Govern, de fet, penso que no hi hauria d’haver entrat mai. Però com sempre els juntergents han tornat a pervertir el significat d’una decisió política que hauria de ser digna per convertir-la en una caricatura al servei de l’autonomia. No van dimitir en bloc quan la mesa va suspendre Laura Borràs com a presidenta del Parlament, no van marxar quan Esquerra va decidir que l’espionatge a polítics i activistes i els seus advocats no valia ni tan sols que saltés la ministra de justícia o el ministre de l’interior, ni tan sols que saltés un pacte comarcal o a la Diputació de Barcelona.
No van tenir cap atac de dignitat com el que ara volen fer veure que és aquesta votació fins que Pere Aragonès ha fet un cop de puny sobre la taula que Quim Torra mai no va fer amb els consellers d’Esquerra, que és cessar el vicepresident, Jordi Puigneró. “Sortir del govern és qüestió de dignitat”, titula avui en aquest diari un article Jaume Alonso-Cuevillas, secretari de la Mesa del Parlament per Junts, qui no veia tan en perill la dignitat quan defensava que no es tramitessin les resolucions contra el rei ni per l’autodeterminació perquè implicava ser inhabilitat “per una bestiesa”. No: sortir del govern és qüestió d’estratègia per repartir-se el més aviat possible més part del pastís autonòmic.
Del que es tracta és o bé de conservar les engrunes de càrrecs i sous que els deixaran els republicans o bé de fer allò que alguns fan quan la parella els envia a pastar fang, fer veure que la decisió en realitat ha estat seva o com a mínim, compartida. I així es poden dedicar a erosionar el Govern d’Aragonès amb la vista posada en unes eleccions anticipades, hi hagi o no Tripartit amb els socialistes i els comuns. Si aquesta precampanya els funciona, potser de nou canvia la truita i poden presidir un nou Govern, que hauria de tornar a comptar amb Esquerra en el millor dels casos o amb el PSC com a la Diputació en el pitjor, i sant tornem-hi: no podem fer res perquè el president està sol.
Però tornant al dia d’avui i a l’inici de l’article, no veig què pot adduir Junts per afirmar que Esquerra s’ha saltat l’acord d’investidura perquè ara, justament ara, decideixin que potser és hora de marxar del Govern (essent benevolent i passant per alt que tot això no sigui un teatre per intentar fer por Aragonès), atès que al pacte hi deia que després de dos anys de diàleg infructuós, caldria anar a la confrontació. Però no van establir cap fita objectivable en un diàleg que no prospera ni què és una confrontació, perquè a Junts ja els anava bé: si no hi havia manera de fer retre comptes a Esquerra, podien fer just això que estan fent ara, inventar-se si estan complint o no.
Perquè està clar que pels republicans, que el diàleg prosperi vol dir que Pedro Sánchez ens respongui “hola” quan li diem hola i que la confrontació, per més discursos grandiloqüents de Puigdemont en una pantalla a l’Arc de Triomf, en cap moment han explicat en què consisteix, i d’aquesta manera Esquerra pot perfectament defensar que ho és aquesta proposta de Llei de Claredat que dona al govern espanyol no només capacitat per ser l’únic que convoqui un referèndum (és a dir, per no fer-ho mai) sinó per invalidar-ne el resultat en el cas que ho fes.
Tot plegat, sense comptar que tot és tan eteri que ERC pot afirmar que la manca d’unitat per no avenir-se a la seva estratègia és culpa de Junts i que per no fer pinya no tenen prou força a Madrid (cosa que és absurda, evidentment, perquè no hi ha res que es pugui fer a Madrid des de Catalunya que no sigui traficar amb la llibertat del país a canvi d’engrunes).
A més, hi ha una altra qüestió que Junts ha d’explicar, a banda de quin és l’incompliment d’Esquerra si aquests poden defensar amb arguments lògicament vàlids justament el contrari: Quina garantia tenien en el moment de l’acord que complirien? Confiaven en la seva lleialtat, sense més, com Esquerra confia en el Govern espanyol per donar-hi suport a cambio de nada? Ja vaig dir en un article anterior que els converjunts mimetitzen amb els republicans el mateix que aquests fan amb el PSOE, no entenc amb quina cara els critiquen.
I la tercera explicació que el partit de Puigdemont ha de donar, i que sempre eviten és: de què serveix abandonar un govern perquè suposadament no camina cap a la independència i perquè prefereixen dignitat a paguetes com he vist per Twitter i alhora mantenir pactes com el de la Diputació de Barcelona, que és una de les repartidores més evidents.
Amb tot, torna a ser significatiu el silenci de Carles Puigdemont sobre la seva postura respecte de trencar o no el Govern, com ho va ser quan es va consultar a la militància si s’hi havia d’entrar o no, perquè aquesta postura podria inclinar la balança i ho saben: si no vol condicionar l’opinió de la militància ja està prenent part per l’statu quo, que és continuar a l’executiu. Hi ha qui dirà que la seva intervenció l’aniversari de l’1O ho deia tot entre línies, però com sempre, parlar a l’electorat de forma clara i concreta continua essent la gran assignatura pendent de l’independentisme.
L’únic cop en què s’han expressat amb claredat i concreció ha estat abans del referèndum de 2017, quan deien que seria vinculant, que ja podia venir l’exèrcit si eren tan valents, que declararien la independència en 48 hores i que no n’acceptarien les derivades legals espanyoles, fet pel qual alguns vam fantasejar que els seria difícil tirar-se enrere sense pagar un cost electoral enorme. És evident que ens vam equivocar perquè el referèndum no va ser vinculant, posen l’exèrcit i els morts com a excusa per no tirar pel dret, no han declarat la independència i per això no ens ha reconegut ningú i s’han entregat als tribunals i exiliat en comptes de confrontar els tribunals espanyols resistint al carrer amb la seva gent.
15 
10 
