Rodolí identitari

Una entrevista del Gerard Furest a la doctoranda Júlia Ojeda a Núvol ha provocat un petit rebombori a les xarxes pel seu llenguatge suposadament pedant o per trair els valors universalistes de l’esquerra en favor del nacionalisme. La primera acusació és una bajanada, perquè d’un acadèmic s’espera que sigui pedant. És la nostra funció social i, per això, ens hem capbussat al món de la recerca i defensat una tesi doctoral. Davant d’aquesta invectiva, l’única resposta possible és fumar en pipa i vestir una americana amb colzeres. Respecte de la segona crítica, és normal l’enuig generat a l’esquerra que viu de negar un conflicte identitari irresoluble mitjançant el diàleg, perquè Júlia voreja moltes qüestions problemàtiques sense problematitzar les seves conseqüències al món real.

L’entrevista ha tingut una gran acollida perquè és, essencialment, contradictòria i els dos vessants de l’independentisme, l’etnicista i el republicà, poden sentir-se identificades sense renunciar a un gram de la seva catalanitat. Per altra part, el catalanisme no independentista, cada cop més residual i difícilment identificable com català en cap de les seves expressions, s’ha vist exclòs de l’espai de la catalanitat. Aquest conflicte m’interessa, precisament, perquè recorre El trilema del catalanisme que tot just vaig exposar farà un any en aquesta columna i que, malgrat tot aquest temps, continua sent el tabú que la intel·lectualitat catalana defuig perquè no sap com sortir-se’n. Exactament, el mateix que li passa a la Júlia.

Al principi de l’entrevista, ens explica que un dels nostres forats negres és la inexistència d’un pensament complex i alhora desacomplexat que doti d’unes bases sòlides una societat híbrida com la catalana i es plany perquè hi ha una manca d’un relat potent que trenqui les costures de l’etnicisme subjacent a la societat catalana. És a dir, la catalanitat ha d’integrar una pluralitat d’identitats sorgides de la hibridació d’orígens espanyols o d’altres països en un relat fort capaç de superar una concepció nativista o reduccionista. Tanmateix, més tard ens recorda que Qui coneix un xic d’història sap que la concepció del nacionalisme català pivota sobre una transversalitat més cultural que ètnica, i que els elements que el defineixen, com la llengua, són permeables i accessibles. Per tant, front una concepció etnicista que sols definiria com catalans aquells que tenen el català com llengua materna, l’independentisme optà per trencar amb les visions nativistes de la identitat en permetre, via la immersió lingüística, que l’element definitori de la catalanitat sigui un coneixement i ús del català fins i tot rudimentari. La conclusió, llavors, és que les costures de l’etnicisme foren superades per un relat potent conegut sota el lema Un sol poble.

Malauradament, aquest camí nacional ja s’ha recorregut i, com admet la Júlia a una altra part de l’entrevista, la tensió del procés d’independència ha esvaït el miratge d’un sol poble. El sorgiment de Ciudadanos tenia com a objectiu la mort del consens o la treva construïda a la societat catalana, on parlar una mica de català era una forma d’exercir la nova democràcia per als hispanoparlants després de la transició. El seu discurs públic en defensa de la supressió dels drets lingüístics, i per tant polítics, de la comunitat catalanoparlant ha suposat la normalització dels plantejaments d’extrema dreta al parlament. La defensa a plena llum del dia d’un extermini cultural per part de partits que aspiraven a ser centrals era coneguda al País Valencià, però a Catalunya feia pudor admetre que hi podia haver tant d’odi. La realitat és que l’escolarització en català no ha impedit el sorgiment d’una comunitat lingüística monolingüe nascuda a Catalunya que no vol ser catalana ni aprendre l’idioma i, a més, desitja la desaparició de l’altra comunitat lingüística mitjançant la marginació de la llengua del sistema educatiu i l’espai públic o, si fos necessari, amb el recurs de la violència física.

Doncs, no hi ha una societat híbrida: hi ha dos pols d’un conflicte que poden atraure o repel·lir tota la població segons una àmplia gamma de variables. Aquestes poden ser més o menys culturals o nacionals segons com viuen les seves identitats i els lligams personals, però també estan condicionades per les seves dependències econòmiques, la seva edat o les experiències personals. Hi ha gent que està plena d’odi i se sentirà atreta per la confrontació portada pels seus dimonis, altres participaran amb l’esperança de reconduir-ho tot, uns jugaran per compromís sincer, per fer carrera política o prendran partit per oportunisme; però la gran majoria l’evitarà mentre siga possible, perquè tota lluita implica un cost que no es pot calcular. Quan s’escala un conflicte, no se sap quin preu es pagarà en acabar la partida.

A més, es tracta d’un conflicte asimètric on la comunitat visceralment anticatalana està protegida per les institucions, mentre que l’altra part veu limitat el seu dret a la protesta amb interpretacions jurídiques més restrictives dels drets civils. Els riscs que ha de prendre una part són molt majors que l’altra; però la seva determinació és molt menor perquè no sap exactament què vol. Com vaig explicar al trilema del catalanisme, si l’objectiu és la creació d’un estat democràtic, encara que aquests sectors reactius perderen el referèndum, s’haurien d’integrar com una minoria protegida al nou Estat català i la seva llengua, l’espanyol, estaria protegida per la jurisprudència del TEDH. L’altra via, negar els seus drets polítics, significaria la seva marginació per raons ètniques o la seva expulsió del territori. Cap solució agradable, ètica, democràtica o presentable a un seminari universitari.

Doncs, el problema real de l’independentisme és ser una causa que demana uns elevats sacrificis personals amb una immensa probabilitat de derrota sense que ningú vulgui explicar exactament quin és el pla de futur per a la societat catalana. Per altra part, la repressió patida encara és suportable i no porta tampoc a grans esclafits d’indignació: no hi ha incentius positius o negatius per a la revolta. Ni el desig és tan fort ni la desesperació apressant. Els acadèmics, els intel·lectuals i els polítics poden continuar fent malabarismes discursius i liderant lluites simbòliques, però el fet és que l’independentisme es replega sobre el debat de l’ús i la pervivència de la llengua perquè el fracàs del procés ha fracturat la seguretat del catalanisme en la seva identitat i minvat la seva voluntat política.