Un dels motius pels quals Carles Puigdemont ja no és el president legítim de Catalunya és perquè ell així ho va voler. Molts s’omplen la boca amb allò que el seu únic error va ser deixar en suspens la independència el 10 d’octubre de 2017 i que confien en ell perquè l’ha reconegut. Però la realitat és que ell, com la resta de polítics processistes que ens van portar al xoc amb l’Estat per a res, o més ben dit, perquè ens pogués represaliar a voluntat sense que ningú ens defensi, no es va creure el referèndum de l’1O, com no ho va fer amb la declaració d’independència (també la del 27 d’octubre del mateix any), i la prova és que va marxar sense donar-nos l’oportunitat de defensar-la ni de defensar-lo a ell com a primera institució del país.
No sé si ho recordareu, però la nit de l’1O, en què el president d’un país que ha guanyat un referèndum hauria dit que l’Estat havia fracassat intentant impedir el referèndum i per tant era un Estat fallit, que el poble s’havia autodeterminat i que anunciava al món la creació d’un nou Estat que els seus ciutadans estaven cridats a defensar, va dir que ens havíem guanyat el dret a decidir el nostre futur. És a dir, que no havíem decidit res, encara.
Més tard va tornar a demostrar que tampoc no es creia el govern a l’exili que deia que existia, legitimant les institucions autonòmiques intervingudes per Espanya fins el punt d’acceptar el poder de veto a la seva investidura del jutge del Tribunal Suprem Pablo Llarena (i d’Esquerra) i va proposar un altre candidat a la presidència de la Generalitat. Tenia altres opcions: podia defensar la sobirania del Parlament mantenint la seva candidatura i forçar eleccions els cops que calgués, com a mínim, per anar al col·lapse institucional. I, si no tenia força suficient dins del seu partit com per sostenir la seva postura, com a mínim hauria fet saltar les caretes. Però ni això va fer: va preferir adherir-se a la camama del govern efectiu que només va ser efectiu en fer-li la feina bruta a l’Estat en el control per la pacificació de la colònia, amb farses com el Tsunami Democràtic, en la qual va participar, o la demanda d’una amnistia que necessitaria de majories impossibles a Espanya.
Amb motiu del cinquè aniversari d’una declaració d’independència que ni tan sols va acabar amb la baixada de la bandera espanyola del Palau de la Generalitat, Puigdemont torna a demostrar que el que diu és tot al revés del que hauria de ser. Ens diu, en un fil de Twitter amb vídeos, que la declaració (o més ben dit la no-declaració) d’independència del 27 d’octubre de 2017 “marcava l’inici d’un llarg i incert procés que només s’acabarà quan Catalunya sigui reconeguda com a Estat independent”.
Com si el que està passant ara, l’apuntalament de l’Estat participant a les seves eleccions, amb la immensa majoria dels represaliats polítics continuant cobrant sous públics de l’administració espanyola o dels partits que en reben subvencions, fent pactes amb els seus partits a tots els nivells polítics, incorporant la seva agenda (pressupostos, reforma de l’aeroport, jocs Olímpics, reforma del delicte de sedició, intent de protegir el català fent servir les armes pensades per acabar amb ell…) tingués alguna cosa a veure amb assolir la independència algun dia (ja no dic a curt termini, sinó mai). És exactament el mateix que afirmar que tocar-nos el nas amb el dit polze les nits de lluna plena acabaran amb el reconeixement d’una Catalunya independent.
Però el comentari que s’enduu la palma és “La no aplicació immediata dels efectes polítics de la Declaració d’Independència de Catalunya no anul·la la seva vigència, sinó que ens obliga a trobar la manera de desplegar-la, sigui des de les institucions autonòmiques o les institucions republicanes”. És exactament el mateix que dir que no marxar de la feina quan te n’has acomiadat no anul·la la vigència del teu comiat, sinó que t’obliga a trobar la forma per fer-ho. O sigui, que tu declares la independència i ja després trobaràs la forma de fer-la. Sort que ja pocs polítics, periodistes i analistes de renom al món deuen mirar el seu timeline perquè realment aquest raonament fa vergonya aliena en qui molts encara veuen com el líder d’un moviment d’alliberament nacional.
El més trist de tot plegat és que, com va passar la nit del referèndum, el dia de la declaració suspesa, el dia de la no-declaració que ara diuen que no està suspesa, el dia que va marxar, el dia que va renunciar a mantenir la seva candidatura, tots els cops que convida a esmenar-se als líders polítics espanyols i al conjunt de l’Estat com si no estiguessin encantats d’haver-se conegut i tantes altres vegades, ningú l’obliga a fer-ho tan malament. Podria estar fent servir una retòrica real de confrontació i parlar de Catalunya com un país ocupat i de les institucions autonòmiques com el braç executor de l’ocupant, per exemple. I no ho fa.
Podria fer valer la seva immunitat per tornar a Espanya, declarar la independència com a president a l’exili i desfermar un conflicte de sobiranies real, l’europea i l’espanyola, incloent l’autonòmica, avalada pels col·laboracionistes. El van votar gairebé 1 milió de persones a les eleccions europees. Per protegir-lo de la policia no en cal ni una cinquena part. Si no ho fa és perquè sempre ho ha fet tot del revés, no per culpa d’Espanya ni per culpa d’Esquerra, que ja no enganya ningú.
27 
21 
