Sembla que els catalans demòcrates hauran d’estar eternament agraïts al PSOE per haver-los entregat la clau que cada nit deixarà, potser durant anys, una part del Govern legítim i els Jordis entre barrots, acusats de delictes amb penes equivalents a les d’un assassí. El trasllat dels presos polítics a presons catalanes té una virtut clara, alleugerir una part de la condemna als familiars, però per contra, conté una alta dosi d’humiliació per a la Generalitat i per als catalans que van votar l’1-O: han de suportar la idea de tenir els seus legítims representants entre les seves pròpies reixes, amb la impotència d’haver-se convertit en carcellers dels ostatges del règim. Llarena ordena, la Generalitat acata i el PSOE es desempallega del problema aprofitar-se d’una obligació legal per rentar la imatge del règim i mostrar-se davant de la comunitat internacional com el govern del diàleg. És part de la guerra internacional.
Tenir presos polítics i exiliats condiciona absolutament cada pas que fan els independentistes, les estratègies de partit i les seves relacions. Es fa difícil parlar d’independència o de full de ruta cap a la República, perquè, justament com pretenia l’Estat, la prioritat és recuperar els ostatges i les competències autonòmiques. Sense ostatges, l’independentisme no tindrà cap escull per tirar endavant de forma unitària, amb més o menys celeritat i amb la mirada posada en la comunitat internacional. Això no convé al PSOE, que prefereix mantenir viva la injustícia abans que assumir el cost que, en una Espanya immersa en l’autoritarisme i el nacionalisme espanyol radical, suposaria ordenar a la Fiscalia general de l’Estat que retiri els càrrecs de rebel·lió i sedició, inventats per ordre del PP falsejant el Codi Penal i amb informes falsos de la Guàrdia Civil.
Però essent realistes, i atenent a les previsions dels advocats, poden passar anys fins que es recuperin els ostatges via Estrasburg. Mentre duri aquest llarg camí, el republicanisme no es pot deixar desgastar per la guerra repressiva i psicològica de l’Estat, que es produirà mani qui mani, amb major o menor fúria, però sempre amb el suport dels garants de la Constitució i els privilegis del 78. Per fortuna dels catalans demòcrates, la partida, tothom ho sap, es juga fora de les fronteres espanyoles. Però cal tàctica, estratègia i tècnica, i no només un parell de bons davanters.
