Tot just a un mes per a la Diada, l’independentisme encara no ha trobat el nord perdut fa gairebé cinc anys després de l’1-O. Però el pitjor és que també ha perdut la brúixola i no hi ha manera d’orientar-se en un camí cada vegada més enfangat. Aquí i a Madrid.
Aquesta serà una Diada passiva, sense iniciativa per part de la societat civil i de l’independentisme institucional. Sense missatge i sense rumb. És evident que ningú no sap ben bé què reivindicarà al carrer aquell dia, però els carrers s’ompliran igualment perquè la societat civil encara resisteix i creu en el 52% encara que els polítics no hi han cregut en cap moment i a més incorren en risc cada vegada més evident de destruir del tot el capital humà i polític acumulat el 2017.
A hores d’ara, a la Diada s’hi arriba amb una guerra política sagnant al Govern entre ERC i Junts, provocada per una lectura diametralment oposada sobre com afrontar la repressió de l’Estat en tots els àmbits i com gestionar la suposada taula de diàleg. I al Parlament, la sang ja va arribar al riu al juliol.
L’11-S Espanya i l’unionisme a Catalunya escrutaran novament els catalans. Comptaran i recomptaran. Compararan amb altres anys i menystindran un moviment que, malgrat les hores baixes als despatxos, es manté fort i unit al carrer. Valdria la pena que els líders polítics independentistes s’abstinguessin de convertir la Diada en un teatre preelectoral de les municipals i es concentressin a cercar el nord perdut.
39 
27 
