L’1-O del 2017, un Estat i el seu aparell repressor feien fallida a Catalunya. No havien trobat ni urnes ni paperetes malgrat tenir milers de ‘Piolins’ i serveis secrets de l’Estat dedicats dia i nit a sabotejar el referèndum. Tampoc no van poder impedir que el president Puigdemont es fes una foto que faria la volta al món dipositant la seva papereta en una urna amb el logotip de la Generalitat.
Però aquell dia hi va haver una victòria encara més rellevant. Emergia una generació de joves, i també una d’avis, disposades a defensar amb el seu cos unes urnes que representaven democràcia, pacifisme i civisme. Aquell referèndum era una fita històrica col·lectiva transgeneracional i socialment transversal, un repte col·lectiu que mai abans s’havia plantejat. Aquest és el gran capital polític, emocional i humà de l’1-O, un capital que els partits independentistes estan obligats a preservar. I si no volen o no poden, tenen l’obligació moral d’apartar-se i deixar pas.
A les properes eleccions hi ha en joc que tota una generació de catalans, des d’adolescents fins a ancians, perdin definitivament la il·lusió i donin per perduda la lluita. Malmetre aquest capital social significaria allunyar-se de forma irreversible de la República durant molts anys. El 14-F, JxCAT, ERC i la CUP han de ser capaços de tornar a posar en valor aquell 1-O, sense fer promeses falses, però amb fermesa i disposats a assumir el cost de plantar cara a un Estat que s’ha construït durant tres segles a base de repressió i d’adhesions forçades. I sobretot, no posar la repressió com a excusa per no seguir avançant. Cap nació que s’ha enfrontat a un Estat autoritari no ha estat lliure sense pagar aquest peatge.
