2008. Festa grossa a l’economia. Hipoteques i crèdits al consum per a tothom. Disbauxa en l’àmbit privat i en les inversions públiques. Festassa del totxo. I també festa a la institució del país que representa més directament la sobirania del poble. L’escàndol de la llicència d’edat, aprovada per unanimitat per la Mesa del Parlament d’ara fa gairebé 12 anys per subvencionar les poques ganes de treballar d’alguns funcionaris certament té dos nivells de lectura. El primer, amb les ulleres de l’autonomisme acomodat del 2008, on absolutament tots els partits eren menjadores amb escassa ideologia. La principal preocupació en temps de vaques grasses era, justament, repartir el pastís.
En aquest sentit, té raó l’aleshores president del Parlament, Ernest Benach: “El context del 2008 no és el del 2022. Les coses han canviat moltíssim”. Les coses, vol dir l’economia, la moral, l’ètica, el concepte de democràcia i servei públic? Perquè lluny d’avergonyir-se, ell i tots els partits que, per unanimitat -la CUP i Cs no hi eren, però sí ICV- van acordar dilapidar una part del pressupost públic de la cambra per garantir l’esbarjo dels funcionaris que més que servir el país, volien servir-se a ells mateixos, degraden una mica més la insitució a ulls del ciutadà amb aquestes reflexions.
Però segona lectura, més sensara, és que ni el 2008, ni el 2022 ni el 2052 no és admissible cremar diner públic per fer contents els amics. La desgràcia és que aquest és un mal arrelat als despatxos polítics d’Espanya, de Catalunya i de molts municipis. No és només cosa de la Ciutadella. Els grans partits continuen essent, en essència i amb matisos, agències de col·locació i cooptadors de poder. Fons voltor del sistema.
No obstant, i després d’un parell de dies en què han quedat al descobert les vergonyes del sistema, el Parlament sembla que reaccionarà. Després que el desembre passat fes una reforma cosmètica per rebaixar -que no suprimir- els privilegis de la vinenta de funcionaris. La Mesa, integrada per Junts, ERC, PSC i la CUP, ha acordat una nova reforma per eliminar la llicència per edat. Bé, rectificar és de savis. Però el més preocupant és: com és possible que hagin passat gairebé dotze anys sense que a ningú no li caigués la cara de vergonya? I que encara aquests dies hi hagi qui ho justifiqui dient que eren altres temps perquè hi havia diners per fer festa grossa? La democràcia en bonança econòmica és menys democràcia? Al capdavall, els funcionaris voltor “només” s’aprofiten de la dregradació del sistema de partits amb una manca acusada d’ètica.
Tristament, aquest episodi perllongat en el temps s’allunya molt dels valors del republicanisme i de la voluntat de construir un nou estat més just, social i sostenible que la majoria parlamentària defensa des de fa força anys.
