La darrera operació –coneguda– d’adquisició d’una empresa familiar catalana –la que afecta Parlem Telecom– deixa molts interrogants en suspens. Parlem Telecom –una iniciativa impulsada fa dotze anys per Ernest Pérez-Mas– és més particular encara que altres casos, perquè l’operadora havia fet bandera, com a identificador corporatiu, d’una idea bastant especificada de país: proximitat, publicitat i atenció al client en català, vinculació amb el territori…
Encara més lluny, Parlem Telecom s’havia vinculat al país a través del mecenatge esportiu –el Girona CF i el Nàstic de Tarragona– i cultural: Setmana del Llibre en Català, Premis Enderrock, Premis Gaudí… No és habitual en aquesta època i en aquesta part del món que les empreses s’identifiquen amb valors i iniciatives que són habituals en altres indrets, però que resulten excessivament compromesos entre nosaltres. Per a alguns de nosaltres.
Ningú sap com actuarà Parlem Telecom a partir d’ara, però, sospesats els antecedents, no resulta gaire temerari considerar que el nou consell d’administració es podria decantar –tal com ha avançat aquest diari– per una nova estratègia empresarial més orientada a la rendibilitat estricta i genèrica.
Quan una empresa catalana, arrelada al país i amb sensibilitat nacional, passa a dependre d’una majoria accionarial exògena, les possibilitats de simpatia o de complicitat amb l’entorn lingüístic i cultural perillen. No és el mateix, en el cas de la premsa nostra de cada dia, mirar d’entendre’s amb centrals de compres pròximes que buscar publicitat o esponsoritzacions a Madrid o a Los Angeles.
La desaparició de la xarxa de col·laboracions i mecenatges socials i culturals que durant anys havia anat articulant-se a l’entorn de les caixes es va trinxar quan aquestes entitats van ser assimilades pel gran sistema bancari espanyol. Sovint els grans moviments de capital tenen efectes semblants. L’any 2017 Naturgi va traslladar el domicili social a l’avinguda Amèrica de Madrid arran del moviment tectònic que es va accelerar amb la convocatòria del referèndum per la independència. Encara que CriteriaCaixa en controle actualment prop del 30 per cent, els directius d’aquesta empresa derivada de Catalana de Gas i de Gas Natural actuen de manera al·lòctona. Són executius espanyols freds i distants. Ibex 35 en displicència pura. Quina diferència hi ha ara entre Naturgy i Électricité de France? Només una: una gran part dels clients i dels beneficis de la companyia espanyola es generen a Catalunya. Debades.
Els moviments, les adquisicions i les absorcions empresarials de grans dimensions afavoreixen l’estrangerització del capital i dels costums. En el cas de Catalunya, el comportament nacional banal. Aquesta tendència –hostil amb el teixit cívic i cultural del país– encara s’agreuja més amb el canvi de capital accionarial de petites i mitjanes empreses.
En els darrers anys al teixit empresarial català s’ha escampat encara més la tendència general que condueix les empreses rendibles de nova generació o les familiars històriques a ser absorbides per grans corporacions i fons d’inversió: Frime (que va passar a mans de Captain Fresh), Syra Cofees (Mérica Foods), Itercoa Specialites (Stockmeier), BeCytes (BioITV), Titan (AkzoNobel), Codorniu, Freixenet, Miquel Alimentació…
Ja en la dècada dels trenta del segle passat alguns teòrics es queixaven de l’escassa predisposició dels empresaris catalans a entendre’s entre ells, a cotitzar en borsa o a les grans fusions. Els “levantinos” de Don Miguel de Unamuno eren “estéticos”, però també profundament individualistes. Tot això donava com a resultat un teixit productiu “fràgil” i poc competitiu. Durant dècades alguns d’aquests demèrits estructurals es van mantenir. Encara ara, les fusions entre iguals són curiositat i n’hi ha que volen aguantar el negoci controlat familiarment fins que una darrera generació en fa tabula rasa se’l ven.
Però amb la mateixa intensitat –potser amb més intensitat– s’observen dos fenòmens coincidents. D’una banda, el que conformen aquells empresaris hàbils i astuts que creen una empresa només amb la intenció de vendre-se-la quan els arribe una oferta d’adquisició prou llépola. De l’altra, la de petites o mitjanes empreses solvents que en cedeixen la propietat com a conseqüència d’un entrebanc que no saben salvar.
Tot això diran que és normal i tot això caracteritza el nostre temps, però en el cas de Catalunya aquests moviments incideixen també greument en el magre mecenatge del país. En la vitalitat d’un associacionisme, d’una llengua i d’una cultura que ja aguanten prou adversitats.
