El sector del petroli ja s’ha acostumat a viure amb por. La guerra a Ucraïna va fer esclatar totes les cadenes de subministrament a Europa, i va enfilar just després de la pandèmia els preus de la benzina a màxims inaudits el segle XXI. A les turbulències russes, que només s’han pogut corregir per la porta del darrere, s’ha afegit la invasió de Gaza per part d’Israel, que ha amenaçat en diverses ocasions d’expandir-se a territoris més pròxims al Golf, a on es concentren les principals potències de l’OPEP. A més, Riad s’està guardant més barrils de cru dels que, a parer dels empresaris, caldria conservar davant una demanda de benzina i dièsel tossuda, que s’entesta a mantenir-se elevada. Aquest trencadís de perills, que ja ha obligat a adaptar l’operativa de negocis a totes les escales -des de grans importadors fins a cadenes de benzineres locals- afegeix una nova peça: els Estats Units sobrevolen -mai millor dit- el gran productor i exportador de l’Amèrica Llatina, Veneçuela, enmig d’una de les pitjors crisis econòmiques que ha enfrontat el govern de Nicolás Maduro. El president Donald Trump atribueix el tancament de l’espai aeri del país i l’amenaça militar al control del trànsit d’estupefaents des del Carib, si bé els empresaris benziners hi veuen motius més prosaics. “L’atac dels EUA a Veneçuela no beneficiaria a ningú, excepte als productors que competeixen directament amb Veneçuela; els nord-americans”, reflexiona Manel Montero, CEO del grup Moure.
Veneçuela, cal recordar, és el país amb més reserves petrolieres del món, amb jaciments que aportarien fins a 300.000 milions de barrils. No té la capacitat productiva de Rússia o els líders de la indústria al Golf, com l’Aràbia Saudita, i baixa a la dotzena posició en output diari, amb uns dos milions i mig de barrils produïts cada jornada; dels quals exporta als volts d’1,8 milions, especialment a compradors del continent americà. Una caiguda de la capacitat comercial del país del Carib, argumenta Montero, serviria per redirigir la demanda cap a altres productors; i, probablement, aquests prop de dos milions de barrils que traspassen les fronteres veneçolanes cada dia es veurien substituïts per producte nord-americà.
Les autoritats veneçolanes identifiquen una tendència similar. La vicepresidenta Delcy Rodríguez ha acusat l’administració Trump de voler “saquejar el petroli veneçolà”. “Dirà a les grans corporacions energètiques, les set germanes, que s’emportin el petroli de Veneçuela”, ha alertat. Per la seva banda, el ministre de l’interior del govern de Maduro, Diosdado Cabello, ha estat encara més vehement: “Avui dia està clar que els Estats Units el que volen és robar els recursos naturals de Veneçuela”.
A més, els grans petroliers dels EUA aspiren a encarir constantment el barril de petroli, ja que utilitzen majoritàriament tècniques d’extracció cares i complexes, com és el fracking, fet que disminueix substancialment els seus marges de benefici. “Els estatunidencs venen quan el petroli està car; quan baixa, no en venen”, alerta Jordi Roset, president de la cadena de benzineres Petrolis Independents. Un xoc a les infraestructures petrolieres veneçolanes, argumenten les fonts consultades, faria exactament el que volen els milionaris energètics pròxims a Trump.
El tauler dels productors
En les darreres jornades, val a dir, el cèrcol sobre Veneçuela no ha estat l’únic dels factors que explicarien una possible escalada del preu del petroli. La darrera reunió entre els representants del Kremlin i els de la Casa Blanca, celebrada el passat dimarts, no va deixar cap avenç substancial. De fet, els enviats de Vladímir Putin van assegurar que “no hi havia cap acord a la vista”. Mentrestant, l’exèrcit de Kíiv continua atacant les infraestructures petrolieres russes, que van perdent, a poc a poc, capacitat productiva, generant nous colls d’ampolla per als compradors globals.
Per la seva banda, l’OPEP es nega a fer cas als mercats i manté congelada l’oferta de barrils, tal com va confirmar a principis de setmana. Des de dilluns, tant el barril Brent -la referència europea- com el West Texas -que marca el ritme dels costos petroliers nord-americans- s’han disparat a ritme d’un 1% diari, i ja superen els 60 dòlars. És, precisament, el rang -entre els 60 i els 65 dòlars- en què els productors nord-americans ja poden vendre el seu producte sense pèrdues. Per a Roset, les motivacions de la Casa Blanca a aquest respecte són evidents: després de mesos amb el cru a nivells baixos, volen tornar a irrompre al mercat amb guanys amb què els seus empresaris estiguin còmodes. “Des que Trump mana, tot el que fa és especulació a ultrança”, acusa l’empresari català.
El mateix opina Montero, que veu que, amb aquest panorama internacional, “les petrolieres nord-americanes ho tenen tot de cara”. “Un barril car només afavoreix els sistemes de produccions cars i ineficients, com el fracking”, afegeix. Igual que Roset, veu en la política de la Casa Blanca un factor de pura inclinació econòmica: els arguments de Trump per atacar Veneçuela, més enllà de la mala salut socioeconòmica del país o el canal dels estupefaents que arriba al nord, són “excuses d’un país dirigit per un president que és un empresari, no un servidor públic; i que vol lucrar-se ell i lucrar els seus amics”. En contra, només veu capacitat de controlar la fera en mans de l’OPEP, que encara té prou força per definir el ritme del mercat. L’aturada productiva, assenyala l’empresari, serviria per enviar un missatge a l’administració estatunidenca: que, en qualsevol moment, tenen capacitat per disparar les vendes i tornar a equilibrar els preus. “És una maniobra d’alerta: si emboliques el mercat per encarir-lo, jo ho puc esmorteir. Un avís a navegants”, reflexiona el dirigent del grup Moure.
Així ho notaran les butxaques
Davant el terrabastall, val a dir, els comercialitzadors no semblen especialment preocupats. La diversitat de proveïdors, sostenen els empresaris consultats, garanteix el subministrament. A més, la mobilitat durant les festes de Nadal sol ser més reduïda, i el període hivernal és dels que concentra una despesa en benzina i dièsel més baixa a Catalunya. A més, avisa Roset, la potencial escalada de preus que busca imposar Washington arriba després de dues setmanes de baixades intenses. Segons les dades del butlletí petrolier setmanal de la Unió Europea, l’Estat espanyol es mou en la part baixa de la taula del preu en monòlit del carburant, amb 1,48 euros el litre de sense plom 95 i 1,45 euros el de gasoil.
Per als intermediaris, la rebaixa ha estat encara més intensa: “fa dues setmanes jo estava comprant producte a 1,40 euros, avui a 0,94. En una setmana ha baixat un 10% el producte refinat, que és molt”, identifica Roset. Tot i això, alerta que les rebaixes del novembre poden respondre a la mateixa dinàmica especuladora que explica els fenòmens geopolítics. “La baixada també és mera especulació, però voldria dir que s’està preparant alguna cosa, i que potser comença a pujar en poc temps”, alerta. Montero, per la seva banda, manté els ulls posats al Golf -que, després del tancament de fronteres amb Rússia, és el principal proveïdor de l’Europa occidental-. Si l’OPEP activa la seva palanca productiva i torna a elevar els barrils venuts, el preu en monòlit que paguen els conductors catalans mantindria estable sense especial problema. Sense una obertura dels saudites, però, “el barril es podria disparar per sobre dels 80 dòlars, i sense alternatives”. “Hi ha el risc de tornar a 1,80 el litre, amb inflacions disparades”, considera. Ara bé, veu poques possibilitats d’arribar al pitjor escenari, en tant que l’organització de productors hauria de moure’s abans. “Seria estúpid no fer-ho”, conclou.
