En ple col·lapse de les Rodalies catalanes, amb una ratxa de cinc dies amb la mobilitat pràcticament congelada als principals nuclis del país, l’infrafinançament del país ha tornat a ocupar el centre del debat públic. El forat de recursos que continua aprofundint el model fiscal espanyol a Catalunya ha paralitzat el país en plena polèmica per la reforma del finançament, el nucli de la legislatura de Salvador Illa que, com moltes altres banderes del PSC, es va presentar a la Moncloa. L’acord que va ser la clau de volta de la investidura d’Illa, que va atreure els vots d’Esquerra Republicana de Catalunya amb una promesa -inicial, amb una vida molt curta- de singularitat, comença a agafar forma; si bé el dibuix de l’executiu és difús, amb poc detall. El pacte que defensa el PSOE i la seva branca catalana, amb ERC a la seva trinxera, diu afegir prop de 4.700 milions d’euros l’any a les arques catalanes a partir del 2027, quan entraria en vigor en cas de superar els tràmits parlamentaris. Els números, però, dansen segons la versió que s’expliqui, i el relat s’ha anat movent des del primer càlcul del Govern, de més de 1.700 milions d’euros per català; que van caure a poc més de 600 euros per ciutadà en estimacions posteriors. Al programa Col·lapse de 3Cat, l’economista Xavier Sala i Martín va esquinçar els guanys fins als 24 euros per català. El ball de xifres, segons les veus expertes consultades, demostra que Govern i ERC han “abusat de les narratives” sense aclarir el full de ruta d’una millora del model impositiu encara plena de grisos. “Han fet una presentació de grans números, però el tema no està tancat”, retreu el professor d’Economia a la Universitat de Barcelona, Germà Bel.
Fins i tot la versió optimista que ha difós el Govern, val a dir, ha deixat freds els experts del país. “Diria que hi ha una millora, però no la qualificaria de gran”, ha lamentat, en declaracions a Món Economia, el catedràtic d’Economia i Finances de la UPF Oriol Amat. I afegeix, “hi ha un esforç per millorar la qüestió, però està lluny de les demandes que s’han fet les darreres dècades”. Amat es dol pel curt abast de la reforma, que atribueix al desequilibri de poder amb l’Estat espanyol. “Les parts no tenen tota la informació: una banda de la taula té totes les dades, i l’altra no”, critica. Per a l’economista i investigador de l’Institut Ostrom, Roger Medina, el paquet pressupostari addicional, en cas de complir-se, seria insuficient en relació amb el greuge històric català. “No tanca el conflicte amb relació a les diverses estimacions de dèficit fiscal, que es troba al voltant del 8% del PIB de Catalunya”, detalla l’expert.
Altres veus de l’acadèmia catalana, però, neguen la major, i eliminen qualsevol visió de got mig ple -ni tan sols un de petit, com el que ofereixen PSOE i ERC-: Bel sentencia que “la idea que es rebran 4.680 milions d’euros més no és tal”. En conversa amb Món Economia, el professor alerta d’una trampa al nucli del càlcul, tant absolut com marginal, de l’aportació que farà la reforma: s’afegiran, efectivament, 4.680 milions d’euros a les arques catalanes si es pren com a base la recaptació de l’any 2023, la darrera liquidada. Aquesta, però, va quedar enrere: el 2024, l’economia va accelerar un 3,5% i, amb ella, la recaptació. Les expectatives més generalitzades situen l’alça del PIB per al 2025 en un 3%, i la del 2026 superaria el 2%. És a dir, fins i tot amb el model actual, el 2027 hi hauria més recursos a l’abast de la Generalitat, ja es recaptarien més diners que el 2023. “Els números que s’haurien de calcular són la recaptació del 2027 sense la reforma i l’augment que produiria aquesta. Que seria molt menor a 4.680 milions, perquè l’economia no està en recessió, sinó en expansió”, argumenta el professor.
Deute i ordinalitat
Els experts consultats qüestionen en diversos fronts l’optimisme socialista i republicà respecte dels guanys nets per als catalans del nou model de finançament. La gran pregunta que traslladen a les institucions, comuna a totes les veus econòmiques, és, planerament, d’on sortiran els diners. Segons les explicacions que ha donat la ministra d’Hisenda, María Jesús Montero, el nou cafè per a tothom fiscal aportarà al conjunt de les guardioles autonòmiques 21.000 milions d’euros. Es tracta, però, d’una reforma del repartiment dels recursos ja existents. És a dir, com indica Medina, són diners que aniran a parar als governs territorials que es feien servir per a partides de despesa pública en les quals l’Estat era competent. “21.000 milions és una partida considerable. Què passa amb aquests diners? S’emetrà més endeutament? Es confia simplement en un augment de la recaptació?”, qüestiona l’economista. Similar és la posició de Bel, que s’aventura a donar una resposta: “Si Montero no ha anunciat cap retallada, vol dir que aquests diners sortiran d’impostos o de deute”. Si l’Estat opta per augmentar la pressió fiscal dels ciutadans -ja dos punts percentuals per sobre de la de l’OCDE, un 36,1% a Espanya per un 34,2% a l’agrupació econòmica-, els ciutadans perdran part del seu poder adquisitiu per suplir les concessions als governs territorials. Si tria endeutar-se més, afegirà encara més despesa pública a la partida d’interessos financers, que ja supera els 35.000 milions d’euros anuals. Sobre totes aquestes capes, Bel estima que el guany unitari no és tan baix com havia calculat Sala i Martí, però s’hi acosta: “si la ministra no diu d’on retallarà, potser són uns 40 o 50 euros per català”.
Més enllà dels recursos absoluts, la reforma del finançament busca adreçar la bretxa de l’ordinalitat: durant anys, Catalunya ha estat el tercer territori en aportació total a la Hisenda espanyola, i la desena en recepció. Segons el Govern, el nou model garantiria l’ordinalitat, i convertiria la del Principat en la tercera administració més receptora. Amb un però: ho seria en termes de població ajustada, una fórmula que ajusta l’aportació pública a les característiques de la ciutadania dels territoris -quantitat de població jove, edat mitjana…-, un factor que modula l’entrega de diners segons les necessitats concretes dels habitants. Si s’aplica la xifra amb la població total de Catalunya, com indica Oriol Amat, l’ordinalitat està lluny de ser garantida: “Seríem el tercer territori en aportació, però el novè en diners rebuts”. Segons Medina, aquest paràmetre té sentit en el cas d’alguns territoris amb piràmides poblacionals especialment trinxades, com Astúries. En termes generals, però, el càlcul “genera problemes amb relació al sistema d’ordinalitat”. Bel és encara més contundent: amb excepcions puntuals -posa també l’exemple asturià- el model ignora el cost de la vida a Catalunya. Deixa de banda, per tant, que els treballadors públics, beneficiaris de prestacions o altres perceptors de recursos de l’administració, han de pagar més per l’habitatge, els subministraments o l’alimentació al Principat que a les Castelles o a Extremadura. “L’ús de la població ajustada és un escàndol. És fals que als territoris amb menys densitat de població, els serveis costen més. Aquí el cost de la vida molt més alt”, reflexiona l’economista.
“Res menys que un concert”
Les majories polítiques són complexes, i Junts per Catalunya, necessari per tirar endavant la mesura al Congrés dels Diputats, ja ha alertat que rebutjarà “tot allò que sigui menys que el concert econòmic”. També ho havia assegurat Esquerra: quan es va presentar per primer cop l’acord entre republicans i socialistes, la llavors portaveu Raquel Sans va defensar que es concretaria “la sortida de Catalunya del sistema comú”. Un any i mig després, les aspiracions catalanes han anat retrocedint, fins al punt que, com apunten fonts expertes a aquest mitjà, la primera versió del pacte ha desaparegut. “Aquell acord era per a un finançament singular per a Catalunya, cosa que no passa. És un cafè per a tothom, que tampoc no activa la transferència total en impostos concrets”, alerta Medina. En comparació amb l’excepció basca i navarresa, segons l’economista, “l’impacte és brutal”. Als territoris forals i els tres territoris històrics, el finançament per càpita és “més del doble” que als del règim comú; amb uns 3.000 euros per català dins el model espanyol i entre 5.000 i 6.000 euros per basc o navarrès sota la seva pròpia estructura de recaptació.
Medina, a més, identifica una espina més a mantenir el Principat en el model comú: el sistema de pensions. A la comunitat autònoma basca i a Navarra, com indica Medina, les pensions encara surten de la Seguretat Social; i tots dos territoris són deficitaris en aquesta partida. Tot i això, en romandre fora de LOFCA, no fan les aportacions addicionals al dèficit públic necessàries per cobrir el sistema de prestacions públiques. És a dir, reben més del que paguen en termes de cotitzacions laborals, però no contribueixen a tapar aquest forat, que va a càrrec de la resta de territoris de l’Estat. “Això suposa, de facto, una transferència al País Basc i Navarra”. És un factor més, argumenta, per assegurar que “la reforma proposada està molt, molt lluny d’un concert”.
El nou règim, en cas d’entrar en vigor, no oferirà marge a la Generalitat en termes de regulació tributària, més enllà de la que ja té. Catalunya, és cert, ja pot fixar la quantia dels trams autonòmics de certs tributs; i té més marge per actuar sobre alguns altres, com el de Patrimoni o el de Transferències patrimonials -objecte de bona part del dúmping fiscal que protagonitza l’executiu madrileny d’Isabel Díaz Ayuso-. Aquesta, apunta Bel, és la gran mancança del sistema fiscal que proposen el PSOE i ERC. Per al professor de la UB, l’aportació més important del concert no és la recaptació, sinó la capacitat normativa; que atorga “la pràctica sobirania fiscal” a territoris com el basc i el navarrès. Posa com a exemple els lands alemanys, que “recapten tots els impostos menys l’IVA”, però no poden dir res pel que fa a la seva gestió. Les capes del sistema fonamentat en la LOFCA, a més, fan molt més complexa qualsevol gestió, com critica Amat. “Qualsevol liquidació de l’Estat en el sistema comú de finançament té 200 pàgines. Una liquidació basca potser en té dues”, ironitza l’expert.
El professor de la Universitat Pompeu Fabra insisteix que el sistema suposa “una petita millora, i no s’ha de rebutjar”. “Si tot és com diuen, és un pas endavant, tot i que no diria que un de molt gran”, argumenta. Situa, però, la clau de volta en la vigilància. “A Catalunya no hem aconseguit controlar els acords als quals arribem. Simplement complint tot allò que ens promet l’Estat, avançaríem moltíssim”, conclou. Medina és lleugerament més pessimista, i avisa que hi ha una gran diferència entre “on volíem ser fa dos anys i on som ara”. Tot i això, considera que aquesta reforma és “un punt d’entrada” que, idealment, hauria de permetre més reformes en el sistema fiscal. Bel s’absté de fer una valoració política del pacte, però assegura que “en termes tècnics, d’ambiciós no en té res”. “Amb aquest sistema s’està acceptant que un català necessita menys recursos pel fet de ser català”, critica.
1 
