L’expansió de les energies renovables va ser una de les grans banderes del Govern de Salvador Illa des de la seva investidura l’agost del 2024. L’executiu socialista es marcava com a objectiu revertir les mancances que s’havien acumulat en els anys anteriors, que situen Catalunya a la cua de la penetració d’energia verda a l’Estat espanyol. Després de l’apagada general de l’abril, Illa i la consellera de Territori, Habitatge i Transició Ecològica, Sílvia Paneque, van accelerar l’impuls normatiu per al sector, a la cerca de sistemes més àgils i menys blocats per la burocràcia perquè molins i plaques s’instal·lin al territori abans que sigui impossible assolir els objectius de la Prospectiva Energètica de Catalunya (Proencat) -cal recordar, un 50% de tota l’energia consumida provinent de fonts renovables el 2030, i un 100% el 2050-. La cursa culmina amb el decret 22/2025, validat pel Parlament per ampla majoria, amb només l’extrema dreta espanyola en contra, la passada setmana. Segons Paneque, aquesta nova norma -hereva del decret 12/2025, que va caure el juliol per manca de consens entre els principals partits- “assegura la resiliència i garanteix el subministrament elèctric” al Principat. El sector energètic coincideix amb part de la celebració de l’executiu, però crida a rebaixar l’eufòria: experts i empresaris reconeixen que Territori “va pel bon camí”, amb progressos clars en l’aclariment de la regulació de l’emmagatzematge o la facilitació administrativa d’alguns processos. Ara bé, a només cinc anys de la primera fita de la Proencat, alerten que queda molt de camp per córrer. “És un bon decret, però no pot ser definitiu. No arregla tots els problemes, i n’hi ha que han quedat pendents“, descriu el membre de l’Observatori de les Renovables de Catalunya i director general de Sunowatt, Salvador Salat.
En conversa amb Món Economia, Salat dona compte que l’executiu avança en termes de regulació renovable, si bé “ho ha de fer amb molt de consens”. Això provoca que, amb part del teixit social contra la transició energètica, hagi d’anar amb peus de plom. “Catalunya és pionera en oposició a les renovables!”, ironitza. Jaume Morron, expert en renovables i exgerent de la patronal EolicCat, critica que molts partits hagin caigut presa d’aquesta oposició social, i hagin obligat a modular a la baixa algunes de les aspiracions ambicioses que tenia l’executiu. El gest que més ho revela, a parer seu, és l’absència del caràcter d’interès públic superior per al conjunt dels projectes de renovables. Aquesta etiqueta sí que venia recollida en el decret de l’estiu, i permetia, bàsicament, que si un projecte de renovables xocava amb un altre fet d’interès públic -per exemple, amb la preservació de l’avifauna-, el parc en qüestió tingués prioritat. Això, alerta Morron, “no significa que tots els parcs s’aprovin automàticament”; només una “facilitació administrativa” que accelera els processos.
Ara bé, els partits que formen la majoria d’investidura, ERC i els Comuns, hi van posar traves; i finalment aquest títol només el portaran associat les instal·lacions d’autoconsum. L’exgerent d’EolicCat recorda que aquesta negativa és temporal, en tant que una directiva europea obliga els estats membre a aplicar-la per a les renovables; si bé l’Estat espanyol encara no l’ha transposat. Quan ho faci, Catalunya l’haurà de tirar endavant també. D’aquesta manera, les formacions que s’hi han negat “queden molt malament”. “És un ridícul complet”, etziba; tot recordant que, amb la normativa europea en vigor, les empreses poden invocar l’interès públic superior per defensar els seus projectes davant un tribunal en cas que sigui necessari. I podria ser-ho: cal recordar que la principal organització de pagesos del país, Unió de Pagesos, recorre automàticament totes les instal·lacions de més de 8MW que s’aproven al país, a la cerca de garantir que es respecti la normativa agrària. “S’han plegat a un lobby pagès i ramader que no entén què vol dir l’interès públic superior”, insisteix Morron. Un que, avisa, bloqueja el compliment dels mateixos objectius de la Generalitat: “És imprescindible un gran desplegament, de 66.000 MW el 2050. Això vol dir que amb les actuals restriccions ambientals, sobretot les restriccions de compatibilitat entre avifauna i renovables, no hi arribem”.
Avenços que xoquen amb l’Estat
Malgrat el forat de l’interès públic, Salat apunta que el Govern ha atès la “urgència” de regular a favor de l’autoconsum i les comunitats energètiques, que ara esdevenen una figura jurídica de ple dret. També es dirigeix a l’energia eòlica d’autoconsum, encarada especialment a la indústria, i que està trobant a Catalunya un punt d’aterratge al sud d’Europa. El Principat ja compta amb dos projects d’aquest àmbit en marxa: el de l’empresa paperera austríaca Kronospan, a Tortosa, i el del node logístic d’Amazon al Far d’Empordà. El decret és especialment útil per a aquest darrer cas, en tant que elimina la necessitat de demanar llicència d’obres a l’Ajuntament corresponent per als molins d’autoconsum; precisament el problema que patia la multinacional al seu projecte, en conflicte amb el consistori que dirigeix Jordi Arnall, de Junts. Es tracta d’un problema que Morron fa temps que denuncia -“Mentre un sol alcalde pugui aturar un projecte de 2 MW, les possibilitats d’èxit són nul·les”, escrivia recentment al seu bloc dialEc-, i que queda fora de joc gràcies a la normativa.
La generació autònoma per al món industrial és, però, un dels grans problemes que identifiquen els promotors, com denuncia l’empresari i expresident de la comissió d’energia de Pimec, Joan Vila. Molt més pessimista que la resta del sector, Vila alerta que, amb el decret, “no hem avançat”. “Tothom vol renovables, però al final, res de res. Ni Govern ni patronals han vist la gravetat del problema”, descriu. Per a Vila, president de la paperera gironina LC Paper -una de les primeres industrials catalanes a fer la transició energètica, i també a patir l’embús burocràtic que denuncia el món empresarial, amb més de 10 anys per tirar endavant una instal·lació fotovoltaica- l’avenç del decret, que elimina l’autorització administrativa prèvia per a instal·lacions d’entre 100 i 500 KW, és “la xocolata del lloro”. “Hem de resoldre el subministrament energètic a fàbriques, polígons, comerços. Amb això no fem res”, denuncia. Morron rebaixa aquestes expectatives, i sosté que, com a primera aproximació, l’alliberament dels centres de fins a 500 KW “està bé”. “Provem amb això i, si es pot augmentar, que s’augmenti. Siguem prudents”, raona.
Un altre dels obstacles que la indústria fa temps que identifica és el de la distància. La normativa actual limita a 2km la distància a la qual es pot compartir energia des del punt de generació, una distància “insuficient”, tant per a un polígon com per a zones urbanes, en tant que no permet instal·lar la potència necessària per fer anar zones d’alta demanda. La competència en aquest àmbit, però, la té l’Estat. El govern espanyol, cal recordar, ja va fer un intent d’ampliar el llindar regulador fins als 5 KM el passat estiu, amb el Reial decret 7/2025 de resiliència energètica, que van tirar endavant com a resposta a l’apagada general. Ara bé, com en el cas català, aquell decret va caure per la debilitat parlamentària de l’executiu de Sánchez, i el sector espera encara que n’elabori un de nou.
Bateries i diàleg social
Els dos àmbits en què hi ha un consens favorable al Govern és en l’emmagatzematge i la supervivència de les instal·lacions menys rendibles. En l’àmbit de les bateries, Morron celebra que “s’hagi donat una regulació per a les instal·lacions d’ió-liti, que no estava gens clara”. El decret 22/2025 recull el testimoni del seu antecessor i detalla el procediment administratiu pel qual s’instal·laran els projectes d’emmagatzematge al país, però també facilita la hibridació -afegir bateries als parcs eòlics o fotovoltaics- i obre les portes a situar-los en terrenys no urbanitzables. “La inseguretat jurídica que podia haver-hi en els projectes de tramitació de bateries desapareix”, celebra l’exgerent d’EolicCat. “És important, perquè és un dels futurs immediats de la transició energètica”, afegeix Salat, que lloa especialment la retallada de paperassa per als promotors. Per a Vila, la regulació ara “està clara”; però ho donava per fet. “Només s’havia d’escriure i ja està; on era el problema?”, reclama.
Per altra banda, per primer cop la Generalitat permet el traspàs de les llicències de parcs de generació quan aquestes s’han concedit. És a dir, un promotor que hagi superat la burocràcia per engegar una iniciativa i que ja no la vulgui tirar endavant -perquè cerca rendibilitats més elevades, o perquè el retard del sector públic l’ha fet repensar-s’ho- podrà oferir el permís a una altra empresa que sí que estigui disposada a activar-lo. Segons els càlculs de Morron, aquest moviment podria haver salvat uns 900 MW en projectes ja acceptats a Catalunya, però en els quals la companyia que hi ha al darrere tremola. Amb tot, Salat es manté optimista, i espera que el consens polític que s’ha generat al voltant d’aquest decret serveixi per continuar avançant en el camí que, a parer seu, s’ha obert. “Amb algunes reformes més, podríem assolir l’objectiu de rebaixar a 18 mesos les autoritzacions administratives de les energies netes”, albira. L’aprovació del Pla Territorial de Renovables (Plater), que ja s’està explicant als Ajuntaments de tot el Principat, també hi contribuirà, perquè elimina les incerteses sobre les zones idònies per a posar molins i plaques. El sector, però, exigeix que no s’aixequi el peu de l’accelerador. Al cap i a la fi, en cinc anys Catalunya ha d’arribar al 50% de l’energia produïda provenint de fonts renovables el 2030. A tancament de 2024, la ràtio era del 19%.
