Durant la campanya electoral de les eleccions del 23-J, especialment des dels espais a l’esquerra del Partit Socialista, s’ha fet un intent conscient d’ampliar la imaginació econòmica dels seus votants. Propostes com l’herència universal –els famosos 20.000 euros a tot jove ciutadà espanyol que faci els 18 anys– busquen fer més llunyanes les fronteres d’allò que és políticament possible. En els discursos dels seus contrincants, però, xoquen amb arguments tècnics que dubten de la possibilitat de pagar aquesta mesura –valorada, asseguren, en més de 10.000 milions d’euros–. La resposta des de Sumar i afins ha estat clara: ho pagaran els rics. Un sistema en conjunt més progressiu, amb una elevada pressió fiscal sobre les rendes altes, generaria, rebaten, ingressos suficients per ampliar l’estat del benestar –les “noves potes” que deia el que fora vicepresident espanyol Pablo Iglesias–. Els exemples ja operatius d’aquest focus en el capital en l’àmbit de la fiscalitat estan, però, en profunda disputa: depenent del resultat de diumenge, tipus com Patrimoni o Grans Fortunes poden tenir els dies comptats.
L’impost extraordinari de solidaritat a les grans fortunes es va plantejar, com el seu nom indica, com un gravamen temporal, lligat a una conjuntura especialment tensa com va ser l’estiu del 2022. Tot i això, com recorda la presidenta de la comissió de fiscalitat del Col·legi d’Economistes de Catalunya Carme Jover, no seria el primer cop que un gravamen similar sobreviu a l’etiqueta de “transitori”. “L’any 1978, l’impost de patrimoni ja va néixer com a extraordinari”, recorda l’experta: 55 anys després, i amb un hiat a principis d’aquest segle, el tipus segueix ben viu. Observant els programes, hi ha qui els vol matar: el PP anuncia que, si governa, derogarà la taxa aprovada el passat any; mentre que l’extrema dreta s’apropa encara més a les demandes dels empresaris i proposa eliminar tant Patrimoni com Grans Fortunes.
La veu més alta contra l’impost al Patrimoni, així com el de grans fortunes, ha estat la patronal catalana Foment del Treball. Després d’anys reclamant la seva derogació, els de Josep Sánchez Llibre van reclamar a l’AN que estudiés elevar al TC un recurs d’inconstitucionalitat contra un tribut que consideren “confiscatori”. Jover, en un sentit similar, recorda que es tracta d’un tipus que “no hi és a cap país de la Unió Europea”. “És un impost antiquat que grava la titularitat d’un patrimoni” –un patrimoni, recorda l’economista, que ja es paga per altres cantons, com ara per l’IBI en cas que es tracti d’actius immobiliaris–. Les patronals alerten de la davallada en competitivitat fiscal que suposen taxes com aquesta, que, a més, no tenen una aportació especialment onerosa a l’erari públic: mentre que Patrimoni genera uns ingressos d’uns 1.200 milions, mentre que per a Grans fortunes es preveien uns 1.500 milions que ja s’han moderat en un 20%.
Aquesta no és, però, la posició única –ni tan sols necessàriament majoritària– de l’arc parlamentari que emanarà del 23-J. Sumar, sense anar més lluny, planteja mantenir Patrimoni i fer definitiu Grans Fortunes, amb un “reforç a la progressivitat” que elevaria els tipus més alts fins al 4% des del 3,5% actual. Per la seva banda, tant Esquerra Republicana com EH Bildu sostenen que el nou tribut ha vingut per quedar-se, si bé exigeixen que “es respectin les competències autonòmiques” a l’hora de la seva transferència. Els republicans, per exemple, demanen l’entrega del 50% de la recaptació a les administracions territorials. Cal recordar, en aquest sentit, que si bé Patrimoni és un impost cedit als executius regionals, Grans Fortunes es queda en conjunt a Madrid. El secretari d’Economia i Treball de Comissions Obreres a Catalunya Ricard Bellera refrenda la mesura: “l’Estat té una capacitat recaptadora un 2,7% inferior a la mitjana europea”, i un gravamen al patrimoni ajuda a tancar l’escletxa. “Un impost als més rics del 3,5% és bastant, però no empobrirà ningú”, etziba.
Clams de progressivitat
Des dels partits de l’esquerra, així com els sindicats i altres entitats de l’òrbita progressista, es defensen els impostos a la riquesa a la cerca de la progressivitat del sistema fiscal. Segons Bellera, en aquest sentit, “no hem de mirar el nom de l’impost, sinó la capacitat redistributiva”. El baix valor afegit del model productiu espanyol limita els ingressos que es poden generar per vies com l’IRPF o Societats, que no tenen la capacitat d’equilibrar el camp de joc econòmic. “Un fill d’una família amb baixa qualificació té 11 vegades més possibilitats de tenir una feina poc qualificada que el d’una família amb altes qualificacions”, assegura Bellera. És aquesta desigualtat el que s’ha d’atacar amb els impostos sobre el capital, mitjançant inversions públiques en formació, emprenedoria i altres eines d’ascens social. Sense tot el finançament necessari, lamenta el representant sindical, l’Estat mostra una “capacitat molt fluixa per superar les dificultats inicials” dels seus ciutadans.
Per la seva banda, Jover nega que l’eliminació d’aquests impostos tingui un efecte negatiu de cap significació sobre la capacitat recaptadora de l’Estat. Principalment, raona, perquè les fonts d’ingressos en l’àmbit fiscal són unes altres, amb l’IRPF en primer lloc. En aquest sentit, la fiscalista recorda que “l’escala de l’impost sobre la renda ja és altíssima a alguns territoris; i tot el que sigui per sobre del 50% és excessiu”. Supera aquest llindar la proposta a llarg termini de Sumar, que en el programa porta la creació d’un nou màxim marginal en l’escala del gravamen que se situaria en el 52% per a les persones amb ingressos superiors als 300.000 euros. La reacció dels big earners, segons l’experta, serà limitar els salaris. “Hi ha qui, amb una renda elevada, es troba desincentivat amb aquests nivells de tributació; s’abaixen el sou per no arribar a aquest marginal, i això implica menys renda disponible, menys consum i, per tant, menys recaptació”, apunta.
Societats, la tercera pota
Menys conflicte entre les fonts consultades sorgeix en la regulació de l’impost de societats. Bellera denuncia, com diversos dels partits, que si bé el tipus establert per a l’impost sobre els beneficis empresarials s’eleva fins al 15%, les grans es poden permetre adherir-se a exempcions i fins i tot a instàncies d’enginyeria fiscal que poden retallar la seva contribució fins a una forquilla entre el 3 i el 6%. “Hi ha grans empreses amb milers de milions de beneficis amb una imposició fiscal menor que la de les pimes”, raona el sindicalista. El programa de Sumar s’afegeix a la tendència europea i proposar un tipus real del 15% que assegurés la tributació especialment de les multinacionals, una proposta que també recullen Esquerra Republicana i el PSOE. Jover es mostra favorable a actuacions en un sentit com aquest, en tant que considera correcte aquest tribut de 15 punts. EH Bildu és substancialment més ambiciosa, i planteja replicar l’impost a la banca i les grans energètiques en el sector de la distribució alimentària, especialment en el context d’elevada inflació sectorial.
El món de l’empresa, però, no viatja al mateix vaixell. Des de Foment del Treball asseguren que l’Estat “té un tipus nominal més elevat que el de la mitjana europea”. En aquest sentit, més enllà d’una baixada lineal, els empresaris catalans recomanen “un mecanisme que concentri la reducció del tipus en beneficis no distribuïts” que serviria, asseguren, com a incentiu de la inversió i la capitalització empresarial. Els partits de la dreta semblen més propers a aquesta posició, amb un PP que ofereix la “simplificació” del gravamen per a les Pimes i una extrema dreta que vol una “reducció gradual” de l’impost de Societats.
10 
