Les bombes sobre Teheran han foradat el sistema-món molt més que qualsevol altra ofensiva del president dels Estats Units, Donald Trump. El règim dels aiatol·làs governava sobre un actor essencial en la política de la regió; però, encara més, en la xarxa energètica global. Els pous iranians proveeixen els principals mercats del planeta amb reserves inabastables de gas natural -és el segon productor global, només per darrere dels EUA-; i, a més, l’eleven a la sisena posició en la llista d’exportadors de petroli mundials. La quarta, si es comptabilitzen només els països membres de l’OPEP+, liderada per l’Aràbia Saudita. L’ofensiva, a més, ha tingut com a víctima col·lateral l’estret d’Ormuz, controlat per l’Iran, i que concentra el 25% del trànsit global de petroli, especialment cap a països asiàtics. El doble terrabastall ha disparat el pes de la benzina i el dièsel a les butxaques dels usuaris finals: segons explica a Món Economia el director general del grup Moure, Manel Montero, “fins i tot el producte final que ja estava refinat ha patit un impacte alcista d’entre 10 i 18 cèntims” per litre en els cinc dies de conflicte a l’Orient Mitjà. I la tendència, segons les veus sectorials consultades, continuarà en els pròxims dies, en tant que “tothom està d’acord que aquesta guerra no acabarà en una setmana”. “Crec que hi ha un risc seriós de tornar a superar els 2 euros per litre“, reconeix el president de Petrolis Independents, Jordi Roset; un horitzó que recorda a la mala maror energètica posterior a la invasió d’Ucraïna, l’any 2022.
Els atacs coordinats de Washington i Tel-Aviv, doncs, han generat una disrupció sense parangó en el sector petrolier; tant, que el preu de referència a Europa, el barril Brent, s’ha enfilat en només cinc dies un 21%, fins als 87 euros. Es tracta de l’escalada més pronunciada des del 2020, en plena pandèmia. I no hi ha indicacions que la tendència s’hagi de revertir. Segons el director general “les estacions de servei encara no han inclòs als seus preus tota la pujada” que ha aparegut als mercats variables de refinats. Ara per ara, d’acord amb la valoració de Roset, la mitjana de les parades catalanes se situa al voltant dels 1,7 euros el litre. Ara bé, en mercats més concentrats, com a les Balears, “ja s’han començat a veure algunes benzineres amb el litre a tocar d’1,9 euros”, alerta Montero.
Davant aquesta perspectiva, val a dir, el govern espanyol ja s’ha plantejat reaccionar. En una compareixença posterior al Consell de Ministres aquesta mateixa setmana, el titular de Consum, Pablo Bustinduy, va confirmar que “contemplen” diverses mesures. En la primera crisi, es van posar en marxa diverses mesures, des de rebaixar l’IVA als hidrocarburs fins a imposar una bonificació plana per cada litre de benzina, aplicada directament sobre les compres finals. Ara per ara, el sector reconeix que aquestes regulacions estan sobre la taula, si bé, a priori, la bonificació “no hauria de tornar”, o no en la forma en què va funcionar l’any 2022.
Del Brent a la benzinera
Normalment, un encariment com aquest de la referència dels futurs del petroli es notaria al monòlit de la benzinera unes setmanes -o fins i tot uns mesos- després del fet. En aquesta ocasió, però, no ha estat així: el carburant ha pujat en paral·lel i pràcticament al mateix ritme que el cru. En els mercats financers, segons Montero, “els futurs s’encareixen al mateix ritme que el preu spot“, un fenomen inusual. El director general de Moure hi veu un afany de les refineries i les grans distribuïdores de curar-se en salut davant un possible terrabastall encara més greu. Altres fonts sectorials, val a dir, són més vehements: J veu darrere els moviments de preus unes grans petrolieres que aprofiten l’avinentesa per enriquir-se. “La guerra ens afecta, però ens afecta encara més l’especulació”, descriu.
Segons Roset, una situació de desequilibri alcista del mercat és molt engrescadora per a perfils com BP, Repsol, Moeve (l’antiga Cepsa) o Shell. Les grans companyies amb capacitat de refí no haurien d’apujar el preu encara, perquè compten amb reserves més que rellevants de cru -comprat fa temps i, és clar, a preus molt més baixos que els que dominen ara les gràfiques dels mercats de matèries primeres-. “Tenen molt d’estoc, i allò que refinen ara ho venen molt per sobre del preu que ho van comprar”, critica l’empresari. Les petites distribuïdores també es poden quedar amb més marge de beneficis, però la seva capacitat d’emmagatzematge és substancialment menor i, per tant, la quantitat de producte amb què es generen guanys desproporcionats és molt més petita. “Jo allò que tenia en estoc també ho vaig vendre amb més marges, però ja se m’ha acabat. Aquells, s’estan fent d’or!”, exclama el directiu de Petrolis Independents. Això provoca que les comercialitzadores locals pateixin més volatilitat que normalment: si l’encerten comprant producte barat i venent-lo més car, “poden guanyar 5.000 euros en un dia”; però, si omplen els dipòsits en mal moment, “en poden perdre 5.000”. “És tot molt més exagerat” argumenta.
Passes internacionals
Segons Montero, bona part d’aquest avançament de preus, com a mínim en la part que han aplicat les refineries, respon a una assegurança davant potencials amenaces al proveïment. Si l’estret continua tancat i un dels grans productors roman afectat per la guerra, les principals empreses del sector intenten assegurar-se de cobrir les pèrdues que patirien en cas que es buidin les reserves estratègiques sense alternativa. Ara per ara, però, el director de Moure assegura que el subministrament de benzina i dièsel està “més que garantit”. Roset hi està d’acord, i recorda que el producte que arriba a Catalunya i la resta de mercats del sud d’Europa no prové majoritàriament de l’Orient Mitjà. Tot i això, la patacada a l’Iran afecta el conjunt de la indústria: els Estats Units n’han sortit guanyadors, en tant que les pujades garanteixen els marges per a les petrolieres locals, centrades al fracking, molt més cars que els mètodes tradicionals d’extracció. El perdedor, a ulls de Montero, podria ser la Xina: el país asiàtic rebia bona part dels seus subministraments des de Veneçuela -ara tallat, després de la invasió nord-americana i la captura del president, Nicolás Maduro- i des de l’Iran. “Trump estrangula la indústria xinesa, perquè era el principal client de Teheran”, raona el directiu. I afegeix: “és un missatge de Washington per dir a Pequín que hi pot tancar l’aixeta”.
El contrapès hauria de ser la mateixa OPEP+, l’organització de la qual forma part l’Iran i que lidera l’Aràbia Saudita. L’organisme mantenia des de fa mesos la seva producció i exportació de cru congelada, sense cap augment per cobrir les necessitats generades per l’expansionisme trumpista. Dilluns, després dels atacs, els productors i exportadors es van avenir a elevar l’output; si bé ho va fer modestament, i només va afegir uns 206.000 barrils diaris. Es tracta, segons les veus sectorials consultades, d’un missatge a Washington, a la vegada que una assegurança: “volen informar Trump que encara tenen marge per moure el mercat si ho veuen necessari”, asseguren a aquest mitjà.
