Durant les passades eleccions municipals, la referència de Junts entre els alcaldables a l’Ajuntament de Barcelona, Xavier Trias, va assegurar compartir una sort de filosofia econòmica amb el llavors candidat socialista, Jaume Collboni –una suposada cosmovisió compartida que no va servir per aturar l’operació contra el mateix Trias que va col·locar el socialista a Sant Jaume–. Només uns mesos després d’aquell teòric apropament, i salvant les gegantines distàncies que separen la política municipal de la d’estat, Junts és imprescindible perquè el mateix Partit Socialista que va evitar el seu retorn a la batllia barcelonina recuperi la Moncloa. En aquesta ocasió, el profund efecte que les decisions que es prenen a Madrid causen sobre Catalunya, segurament, obri una escletxa molt més gran entre ambdues estratègies econòmiques –tenint en compte, a més, l’explícita crida dels de Laura Borràs i Jordi Turull a “posar l’economia i el treball al servei de Catalunya”–.
Per obrir el seu programa econòmic, Junts recorda moltes de les misèries que han esdevingut endèmiques de l’economia espanyola, com ara la terciarització, l’atur estructural o l’elevada desocupació juvenil. La formació, en aquest sentit, exigeix el ja molt proclamat canvi de model productiu en el sentit d’un mercat de més valor afegit. “La inversió en R+D+I que es faci ara és la que permetrà pagar les pensions de demà”, asseguren. Una inversió que, si s’observa el programa del Partit Socialista, apareix també com una prioritat dels de Pedro Sánchez, que reconeixen la necessitat d’impulsar la recerca en àmbits tan diversos com l’aviació, la distribució d’aigua, el transport privat o els microxips. De fet, com en molts altres àmbits, els socialistes apunten a un clar culpable en l’escassa inversió espanyola en innovació: “els governs del PP van deteriorar notablement l’R+D+i, especialment el sistema públic de ciència”, acusen. Les demandes de Junts, però, són molt més ambicioses que el que proposa el PSOE: mentre que el partit espanyol planteja una dedicació de l’1,25% del PIB el 2030, els catalans estimen la necessitat d’arribar al 3% a final de la legislatura.
L’activitat econòmica, també en l’àmbit laboral, està, dins el programa de Junts, íntimament lligada a una millora del model productiu. “L’activitat productiva -raonen- és la millor política per mantenir l’ocupació i crear-ne de nova”; més valor afegit vol dir millors salaris, que al torn faciliten el sosteniment de l’estat del benestar. Sobre la base d’aquesta millor infraestructura productiva, i si bé el partit celebra la pujada de l’SMI acumulada en els darrers cursos, defensen per a Catalunya una pujada que “l’apropi a Europa”, en tant que no consideren els 1.080 euros “suficients per dignificar el salari mínim”. La proposta de la candidatura de Míriam Nogueras implica, així, una pujada centrada al territori català fins als 1.319 euros mensuals, que s’apropi “progressivament” a xifres properes a la forquilla d’entre 1.400 i 1.500 euros mensuals on se situen moltes de les referències salarials de la UE. Si bé en el cas dels socialistes no es fan esments explícits a pujades del salari mínim, reconeixen la necessitat que aquest suposi el 60% del salari mitjà -una xifra que, si s’observen les dades catalanes, es correspon amb les estimacions de Junts-.
El teixit empresarial català també té una important presència en les demandes econòmiques de Junts. El “país de pimes” que és Catalunya és insistent en la necessitat de fer créixer la mida dels negocis -un procés que, segons quedava clar en el darrer informe de conjuntura econòmica de la Cambra de Comerç de Barcelona, garanteix una major resiliència empresarial fins i tot en moments de crisi-. En aquest sentit, el programa dels catalans s’alinea amb les demandes de facilitació empresarial i reducció de traves administratives. Reclamen, en aquest sentit, “modificar els aspectes legislatius que posen dificultats al creixement de les pimes”, així com una sèrie de millores fiscals i de crèdit que facilitin la liquiditat dels negocis i la seva capitalització perquè els recursos es puguin dedicar al creixement. En conjunt, Junts reclama un ambient més agraït per a les petites empreses, amb facilitació empresarial, millores concursals i un accés més senzill a la segona oportunitat. El creixement no és un focus tan clar al programa socialista, que se centra clarament en la digitalització de les pimes -tot i que també contemplen, com en el cas català, millores fiscals i atacs directes a la morositat empresarial-.
Fiscalitat catalana
Junts insisteix, però, que la dependència forçada del sistema fiscal espanyol és un clar fre per al desenvolupament econòmic del país. Ambiciosos projectes com ara l’SMI català estarien, segons el programa, vinculats a “un govern català que administrés la totalitat dels recursos generats a Catalunya”. En aquesta línia es mou el programa del partit, de fet, en matèria impositiva. El llarg apartat dedicat a la política impositiva, com arreu al programa, enceta amb un clar ataca a l’Estat, no només pel seu centralisme sinó, especialment, per la seva ineficiència. “La política fiscal que avui ens imposa l’Estat està desaprofitada i pivota fonamentalment sobre les classes mitjanes”, acusen. En aquest sentit, reclamen una “fiscalitat al servei del creixement”, competitiva en un entorn de competència europea -i també en l’àmbit de l’Estat, amb territoris que busquen lluitar a la baixa com ara la Comunitat de Madrid o Andalusia-. La reclamació central, de la que emana tota la resta de la política tributària de Junts, és d’atribució. “La Generalitat ha de tenir la titularitat de tots els impostos suportats a Catalunya”, etziben.
Tot i la reivindicació de la “plena sobirania fiscal catalana”, Junts explora millores dedicades a eficientar el sistema espanyol, així com les marcades desigualtats territorials. Un cas clar és el de l’impost de societats, una reclamació que cada cop és més popular a l’entorn: evitar que les grans empreses paguin tipus efectius inferiors al de les pimes. Tot i que la diferència a l’Estat espanyol és encara gran, Junts coincideix en aquest punt, de fet, amb Sumar, que s’afegeix a la mesura europea d’establir el tipus mínim del 15%. Des de junts insisteixen també a la millora de les condicions per a les pimes, amb una reducció de cinc punts del tipus nominal per als negocis més petits. Per evitar el dumping de dirigents com Isabel Díaz Ayuso, el programa de Nogueras planteja reduir la pressió impositiva sobre les empreses catalanes. La política fiscal pot ser també, a ulls de Junts, una eina per impulsar el creixement de les empreses, amb incentius a la inversió productiva, així com a la que aposti per la sostenibilitat ambiental.
Més enllà de la fiscalitat empresarial, clau per garantir el creixement, Junts reclama una revisió d’uns “tipus impositius que arriben a ser excessius” sobre les rendes del treball en el marc de l’IRPF. També reclama qüestions com increments de les deduccions a l’impost sobre la renda en concepte de maternitat o fill a càrrec; així com una deflactació dels impostos segons la inflació, una demanda comuna a les entitats empresarials tant catalanes com de l’Estat. Coincideix, en aquest punt, amb algunes mesures que posa sobre la taula el PSOE, com ara la millora dels incentius per fill o els incentius fiscals a la innovació -si bé, com arreu, la reivindicació d’una fiscalitat nacional és la que marca la més gran de les escletxes entre ambdues formacions-.
Greuges històrics
Les diverses institucions econòmiques del país no s’estan de recordar que l’economia catalana pateix, com cap altra del seu nivell, d’un enorme problema d’infraestructures. La gran exigència en aquest sentit per part del programa de Junts, que marcarà, per la seva prioritat al document, qualsevol negociació parlamentària, és un augment substancial de la inversió efectiva de l’Estat a Catalunya -no només la dedicació pressupostària, sinó també la més que modesta execució-. Destaquen qüestions com una inversió equivalent al pes català del PIB espanyol o el pagament de la disposició addicional tercera de l’EAC, que s’eleva per sobre dels 3.800 milions d’euros, segons el partit. Les reclamacions en inversions concretes són amplíssimes, principalment al voltant de les infraestructures de transport -Aeroports, ports, ferrocarrils…- tot i que també a l’impuls de les ja expansives TIC catalanes, amb una de les grans xarxes de fibra òptica de l’entorn europeu. Els conflictes econòmics entre Junts i el govern de coalició són diversos -i, sovint, es concentren al voltant dels interessos materials de Catalunya-. Amb aquestes escletxes i l’elevat valor que els diputats catalans tenen de cara a la investidura, queda per veure, en cas que Sánchez torni a Moncloa, quines contraprestacions ofereix al país.
