Una vegada més, la manifestació de la Diada, organitzada per l’ANC, Òmnium Cultural, l’AMI, el Consell de la República, la Intersindical i el CIEMEN, ha tornat a convertir els carrers de Catalunya en escenari de la reivindicació independentista. El moviment ha canviat de força, de lideratges i d’estratègia al llarg dels anys, però l’argument econòmic ha resistit com una de les seves constants: la idea que Catalunya genera més recursos dels que rep de l’Estat i que disposar d’un estat propi permetria gestionar-los directament. Les balances fiscals, el dèficit d’inversió en infraestructures, el pes de la indústria, la renda per habitant o la capacitat exportadora han bastit un relat econòmic sobre la viabilitat d’una Catalunya independent.
Algunes de les magnituds són contundents. Catalunya genera avui 334.765 milions d’euros de PIB, segons les darreres dades d’Idescat del 2025. Les seves empreses van exportar l’any passat 100.779 milions d’euros, un nou màxim històric i el tercer any consecutiu per sobre dels 100.000 milions (el 26% de totes les exportacions espanyoles). Però cap xifra és tan política com la balança fiscal. El càlcul de la Generalitat situa en 22.013 milions d’euros el dèficit fiscal del 2021, equivalent al 9,6% del PIB català, segons el mètode del flux monetari. Amb el mètode de càrrega-benefici, el resultat baixa fins als 15.893 milions, el 7% del PIB. Fem un repàs a algunes d’aquestes xifres.
1. El dèficit fiscal: la xifra que ho va canviar tot
La balança fiscal és probablement la dada que més ha contribuït a convertir l’economia en un argument polític. La qüestió és aparentment senzilla: comparar els ingressos que l’Estat obté dels contribuents catalans amb la despesa que acaba repercutint a Catalunya. Els càlculs de la Generalitat mostren un saldo negatiu persistent. El 2019 va ser de 20.203 milions d’euros segons el flux monetari; el 2020, de 20.772 milions, i el 2021, de 22.013 milions. En aquest últim exercici, Catalunya va aportar el 19,2% dels ingressos del sector públic espanyol, mentre va rebre el 13,6% de la despesa. Aquesta és la xifra s’ha convertit en una mena de dividend potencial de la independència: si aquests recursos no sortissin de Catalunya, podrien quedar a disposició de la Generalitat.
Però la balança fiscal no és un compte corrent d’un futur Estat català. El càlcul depèn de la metodologia utilitzada i de com s’assignen territorialment determinades despeses estatals. I, sobretot, una Catalunya independent hauria d’assumir despeses que actualment corresponen a l’Estat. Per això, els 22.000 milions no poden presentar-se automàticament com els diners que un hipotètic nou estat tindria disponibles cada any.
2. Una economia de 335.000 milions
El segon argument és més estructural: la dimensió de l’economia catalana. El 2025 Catalunya va assolir un PIB de 334.765 milions d’euros, després de créixer un 2,7% en volum. La indústria va generar 57.511 milions d’euros de valor afegit, mentre que els serveis van representar 230.254 milions.
Aquesta dimensió és important perquè situa Catalunya entre les economies de mida considerable d’Europa i reforça un dels arguments recurrents del sobiranisme: Catalunya no parteix d’una economia petita o especialment dependent, sinó d’un territori amb una massa empresarial, industrial i de serveis suficient per sostenir un estat de mida mitjana. Ara bé, el PIB català està profundament integrat amb l’Estat i amb Europa, i una part important de la seva activitat empresarial depèn precisament d’aquesta integració. Caldria veure quina part d’aquesta activitat es mantindria en un eventual canvi d’estatus polític.
3. Més renda que la mitjana espanyola
El tercer argument és la capacitat de generar riquesa per habitant. Catalunya manté un PIB per càpita superior a la mitjana espanyola. Aquesta diferència ha estat un dels elements utilitzats històricament per justificar que Catalunya té una capacitat fiscal superior a la d’altres territoris de l’Estat. El 2025, la renda mitjana neta anual va ser de 17.262 euros per persona, davant dels 15.620 euros a Espanya, un 10,5% més. En el cas de les llars, la renda mitjana neta anual va arribar als 43.889 euros, segons l’Enquesta de condicions de vida d’Idescat. És, de nou, una xifra que reforça la idea d’una economia amb capacitat pròpia, però no permet determinar de forma aïllada el guany o la pèrdua derivada d’una ruptura amb l’Estat.
4. La fàbrica exportadora
El sector exterior és un altre as a la màniga de l’economia catalana. Les exportacions de béns van arribar el 2025 als 100.779 milions d’euros, un màxim històric. I Catalunya va tornar a liderar les exportacions de l’Estat, amb un 26% del total. La dada no és només conjuntural: el 2024, les exportacions catalanes de béns representaven el 26,1% del total espanyol. En el conjunt de béns i serveis, el grau d’obertura comercial de l’economia catalana arribava al 115% del PIB. És una de les xifres més potents per a l’argumentari independentista: una economia que exporta més de 100.000 milions anuals i que té una forta base industrial disposa d’una capacitat d’inserció internacional que va molt més enllà del mercat espanyol.
Però també aquí apareix el principal interrogant. El mercat espanyol continua sent una peça important de l’economia catalana, mentre que la pertinença al mercat únic europeu, en un eventual procés d’independència, no seria una qüestió automàtica.
5. El superàvit exterior: ven més del que compra
Hi ha una altra dada especialment interessant, però menys utilitzada en el debat polític: el saldo exterior. El 2024, Catalunya tenia un superàvit exterior equivalent al 15,1% del PIB. D’aquest, un 8,5% corresponia als intercanvis amb l’estranger i un 6,6% al comerç amb la resta de l’Estat. És una dada rellevant perquè mostra que Catalunya no només té capacitat exportadora, sinó que genera un saldo comercial positiu amb el seu entorn. Això reforça l’argument que l’economia catalana té capacitat per generar recursos des de l’activitat productiva i no depèn exclusivament de la demanda interna. Ara bé, l’economia catalana està integrada simultàniament en dos grans mercats i qualsevol canvi polític alteraria aquestes relacions com a mínim inicialment.
6. El dèficit d’infraestructures
El sisè argument és menys fàcil de condensar en una única xifra, però probablement és un dels que més ha alimentat el malestar econòmic: la percepció que Catalunya no ha rebut una inversió pública proporcional al seu pes econòmic. Aquí entren en joc el corredor mediterrani, Rodalies, els accessos ferroviaris al Port de Barcelona, les carreteres o l’aeroport. El gran biaix arriba perquè el pressupost mai no s’ha acabat executant completament: inversió anunciada, inversió pressupostada i inversió efectivament executada no coincideixen. El 2025, l’Estat va acabar executant 1.321 milions d’euros a Catalunya, aproximadament el 58,0% de la inversió que figurava com a referència pressupostària i deixava 955 milions d’euros sense executar respecte d’aquesta partida.
Quant quedaria realment a la caixa?
Totes aquestes dades expliquen per què l’economia ha estat un dels pilars de l’argumentari independentista. Però també deixen oberta la pregunta més difícil. Una Catalunya independent recaptaria els impostos que avui recapta l’Estat? Sí, en principi, si disposés de plena sobirania fiscal. Però també hauria d’assumir les despeses que avui paga l’Estat. Hauria de determinar la seva participació en el deute públic espanyol, establir una administració tributària pròpia, assumir competències avui estatals i afrontar els costos econòmics d’una eventual transició. Per tant, el saldo fiscal no es pot convertir mecànicament en el saldo d’una futura Catalunya independent.
