Un supermercat pot abaixar el preu de venda de la llet, però no pot fer desaparèixer el cost de produir-la, transportar-la, refrigerar-la i posar-la a la venda. Si el consumidor paga menys, la diferència ha de sortir d’algun lloc: d’un marge comercial més baix, d’un lloguer inferior al de mercat, d’una compra més eficient, d’una logística diferent, de l’aprofitament d’excedents o de recursos públics. Abaratir la compra és una qüestió de costos. És sobre aquesta equació que Barcelona vol fer el seu experiment. L’Ajuntament preveu obrir durant el segon semestre del 2027 el primer supermercat assequible municipal a la Marina del Prat Vermell, als baixos d’un edifici d’habitatge públic i en una zona on encara hi ha poca oferta comercial. La botiga estarà gestionada per una entitat del tercer sector o sense ànim de lucre i el projecte estarà vinculat a formació professional i inserció laboral.
La iniciativa arriba després d’uns anys en què la compra quotidiana ha canviat de preu molt més ràpid que els salaris. A Catalunya, els aliments acumulen un encariment d’entorn del 28% respecte del desembre del 2021, segons l’IPC d’Idescat. I en tot cas, la idea va més enllà de l’obertura d’una botiga municipal: és una prova sobre fins on pot intervenir una administració en la cadena alimentària. I encara falten dades essencials: quins productes s’hi vendran, amb quins proveïdors, quin marge tindrà l’establiment i quin descompte trobarà el consumidor.
Nova York: assumir part de l’estructura
El referent més directe és Nova York. L’alcalde Zohran Mamdani ha plantejat cinc supermercats municipals, un a cadascun dels cinc districtes, amb una cistella de productes bàsics que haurà de ser un 30% més barata que el preu habitual del comerç. El descompte inclourà fruita i verdura fresca, carn i peix i una vintena de categories addicionals, com llet, pa, pasta, arròs o llegums.
La ciutat serà propietària dels espais i assumirà costos d’infraestructura, mentre que la gestió quotidiana recaurà en operadors especialitzats seleccionats mitjançant concurs. El programa té assignats 70 milions de dòlars de capital públic per desenvolupar els cinc establiments. Nova York calcula que la rebaixa de la cistella permetria reduir un 15% la despesa alimentària mitjana dels clients, amb un estalvi estimat d’uns 90 dòlars al mes. Però són projeccions del programa: el primer establiment està previst per a finals del 2027 i encara no hi ha resultats sobre el terreny.
Suècia: convertir els excedents en alimentació barata
El model suec parteix d’una altra lògica. A Estocolm, Matmissionen funciona com una xarxa de supermercats socials per a persones amb ingressos baixos i aprofita productes cedits per fabricants i distribuïdors que d’una altra manera podrien acabar com a residus. Aquests aliments es venen a preus molt reduïts i el projecte incorpora també formació i inserció laboral. La fórmula permet atacar alhora dos problemes: l’accés a l’alimentació i el malbaratament. Però depèn de la disponibilitat d’excedents i, per tant, no ofereix la mateixa varietat i regularitat que un supermercat convencional.
Mèxic: arribar on el mercat no arriba
Mèxic ha desenvolupat una fórmula diferent amb les Tiendas Bienestar, una xarxa pública especialment orientada a comunitats rurals i zones amb dificultats d’accés a l’oferta comercial. El govern mexicà assegura que permet un estalvi mínim del 15% en productes bàsics respecte del sector privat. La xarxa superava els 25.400 establiments l’any 2025. En aquest cas, la clau no és tant competir amb els supermercats urbans com reduir els costos de distribució i garantir l’arribada de productes bàsics a territoris on l’oferta privada és limitada. En les zones més remotes, la manca de cadena de fred fa que el pes dels productes no peribles sigui especialment important.
Atlanta i Manresa: intervenir sense crear un supermercat públic
Atlanta ha optat per una via publicoprivada. L’Azalea Fresh Market va obrir el 2025 amb la participació de la ciutat, Invest Atlanta i l’operador privat Savi Provisions, amb l’objectiu d’incrementar l’accés a aliments frescos en una zona amb poca oferta. La fórmula és diferent de la de Nova York: l’administració no crea una xarxa comercial pròpia, sinó que facilita que un operador privat pugui obrir en un territori on el negoci és més difícil.
A Catalunya, Supercoop Manresa ofereix encara una altra alternativa. És una cooperativa de consum i treball que funciona en un local municipal del Mercat de Puigmercadal i busca reduir intermediaris i implicar els socis en el funcionament del supermercat. No és un model públic, però sí un exemple de com modificar l’estructura de costos a través de la cooperació.
El dilema de Barcelona
Aquestes experiències mostren que no hi ha una única manera de rebaixar la factura alimentària. Es pot intervenir sobre el local i la infraestructura, com a Nova York; aprofitar excedents, com a Suècia; actuar sobre la distribució, com a Mèxic; facilitar l’arribada d’un operador privat, com a Atlanta, o modificar la relació entre consumidors i proveïdors, com a Manresa.
Barcelona encara ha de concretar quina combinació utilitzarà. Pimec Comerç ha defensat que la iniciativa es desplegui prioritàriament a través del comerç de proximitat existent, en lloc de crear una estructura paral·lela, i ha posat el focus en els costos que intervenen en el preu dels aliments frescos, des de la producció fins al transport, l’energia i el personal.
La qüestió és especialment rellevant perquè un supermercat assequible no pot, per si sol, corregir la formació dels preus alimentaris. El Banc d’Espanya ha assenyalat que l’encariment dels aliments dels darrers anys respon a diversos factors, entre els quals els costos energètics i els fenòmens meteorològics que afecten la producció. Entre finals del 2019 i finals del 2024, els preus dels aliments van augmentar a l’Estat un 19%, davant del 13% a la zona euro.
El projecte de la Marina del Prat Vermell serà un experiment de dimensions modestes, però amb una pregunta econòmica de fons: pot una administració modificar prou l’estructura de costos d’un supermercat perquè el consumidor pagui menys sense convertir la rebaixa en una ajuda puntual? La resposta dependrà menys del cartell dels preus que de les xifres que quedin al darrere: el cost del local, la compra, la logística, el personal, els marges i, si n’hi ha, els recursos públics. És aquí on es decidirà si el supermercat de Barcelona és només una botiga barata o un model replicable.
