L’habitatge assequible no té un preu universal. Un pis de 1.000 euros al mes pot representar una despesa assumible per a una llar amb ingressos elevats i consumir pràcticament tota la renda disponible d’una família amb salaris baixos. Per això, les principals institucions internacionals no mesuren l’assequibilitat únicament a partir del preu d’un habitatge, sinó també en relació amb els ingressos de les llars.
De fet, la dificultat d’accedir a un habitatge assequible ha adquirit una dimensió global. ONU-Habitat calcula que fins a 3.400 milions de persones no tenen accés a un habitatge segur, adequat i estable, mentre que el dèficit mundial d’habitatges havia arribat als 288 milions d’unitats el 2023, davant dels 251 milions del 2010. A més, la crisi no es limita a les ciutats occidentals amb els lloguers més elevats: afecta també les economies emergents, on el problema es combina amb la informalitat, l’amuntegament, la manca de serveis bàsics i la inseguretat en la tinença.
El 30% com a referència i el 40% com a senyal d’alerta
No hi ha una llei internacional que estableixi que un habitatge deixa de ser assequible quan supera un percentatge concret dels ingressos. El 30% s’utilitza sovint com a referència orientativa, però els organismes estadístics europeus i l’OCDE fan servir habitualment un altre llindar per detectar les situacions de sobrecàrrega: dedicar més del 40% de la renda disponible a les despeses de l’habitatge.
A la Unió Europea, gairebé un 10% de la població que viu a les ciutats estava el 2024 en una llar que superava aquest 40%. El percentatge pujava molt més en alguns països: Grècia arribava al 29% i Dinamarca al 23%. La mitjana europea, però, amaga una altra realitat. Les llars de la UE destinaven el 2024 el 19% de la seva renda disponible a l’habitatge, però entre les persones amb ingressos inferiors al 60% de la mitjana nacional del seu país, aquest percentatge s’enfilava fins al 37%. En canvi, entre les rendes superiors a aquest llindar baixava al 16%. Això explica per què parlar simplement de preu de l’habitatge pot resultar enganyós. L’assequibilitat depèn tant del denominador, els ingressos, com del numerador, el cost de l’habitatge.
Les grans ciutats, al centre de la pressió
La pressió és especialment intensa a les grans àrees metropolitanes. Segons l’OCDE, els preus de l’habitatge van augmentar gairebé un 68% en una dècada a les àrees urbanes de més d’1,5 milions d’habitants, molt per sobre de l’increment registrat a les àrees urbanes més petites. En el conjunt de l’OCDE, els preus reals de l’habitatge han augmentat més d’un 40% durant l’última dècada, i en diversos països els preus han crescut més ràpidament que els ingressos. Tot plegat, apunta l’organisme internacional, ha deteriorat la relació entre el que costa comprar un habitatge i la capacitat econòmica de les llars. L’OCDE calcula, per exemple, que el ràtio entre preus de l’habitatge i ingressos era el 2024 aproximadament un 16% superior al nivell de 2015. La tendència és especialment visible en les grans ciutats perquè concentren ocupació, serveis, universitats i activitat econòmica. La demanda es concentra allà on també es concentra l’oferta de feina, mentre que l’oferta residencial no sempre pot créixer al mateix ritme.
Barcelona: del 23% al 33%
Barcelona encaixa en aquesta fotografia internacional. L’alcalde, Jaume Collboni, ha aprofitat la seva intervenció en el marc de la iniciativa Urban20 a Nova York per defensar una aliança internacional de ciutats per l’habitatge assequible. Segons les dades que ha exposat, l’esforç de les famílies barcelonines per pagar un habitatge ha passat del 23% dels ingressos el 2014 al 33% el 2024. En la mateixa dècada, els lloguers han augmentat un 78% i els preus de compravenda un 58%. Ara bé, el 33% no significa que totes les famílies de Barcelona destinin exactament aquesta proporció dels seus ingressos a l’habitatge. És una dada d’esforç familiar agregada i, per tant, no és directament comparable amb indicadors construïts a partir del lloguer d’un pis concret o dels ingressos d’una sola persona.
Aquesta distinció és important perquè explica per què poden aparèixer percentatges aparentment molt diferents per a una mateixa ciutat. Un indicador que divideix el preu d’un apartament d’una habitació al centre d’una ciutat pel salari net mitjà individual està mesurant una realitat diferent de la que mesura l’esforç d’una llar completa per assumir el seu habitatge.
Nova York, Europa i Barcelona: un mateix problema amb xifres diferents
Als Estats Units, el Census Bureau utilitza, entre d’altres indicadors, la proporció de renda que les llars llogateres destinen al lloguer. El 2024, la mitjana era del 31%, mentre que el lloguer brut mitjà, que inclou també els costos dels serveis, havia arribat als 1.487 dòlars mensuals. La comparació amb Europa no permet convertir aquests 31% en un rànquing mundial, perquè les metodologies, les estructures fiscals, els ingressos, el mercat de lloguer i els serveis inclosos en el càlcul són diferents. Però sí que mostra que el problema de fons es repeteix: una part significativa de la renda familiar queda absorbida per l’habitatge.
L’OCDE aporta una altra dada reveladora: de mitjana, aproximadament una de cada tres llars llogateres de baixos ingressos dels països de l’organització està sobrecarregada pels costos de l’habitatge, és a dir, dedica més del 40% de la renda disponible al lloguer. En diversos països, entre els quals l’Estat espanyol i els Estats Units, la proporció supera la meitat.
No és només una qüestió de preus
La crisi internacional de l’habitatge tampoc es pot explicar únicament perquè els pisos siguin cars. L’OCDE identifica un conjunt de factors que han contribuït a l’augment dels costos: oferta insuficient en zones de forta demanda, encariment de la construcció, costos financers més elevats, restriccions urbanístiques i una inversió pública insuficient. De fet, un informe publicat per l’organització el juliol de 2026 assenyala que, en aproximadament dos terços dels països de l’OCDE, el parc de lloguer social representa menys del 5% del total d’habitatges. Només els Països Baixos, Àustria i Dinamarca superen el 20%.
Això introdueix una altra diferència fonamental entre països: dos mercats poden tenir preus privats similars, però oferir graus d’assequibilitat molt diferents si un disposa d’un parc ampli d’habitatge social o assequible i l’altre obliga una proporció molt més gran de la població a competir exclusivament en el mercat privat.
Quin és el preu d’un habitatge assequible?
No existeix. Un habitatge és assequible en funció dels ingressos de la llar, de la composició familiar, de les despeses associades a l’habitatge i també de la resta de costos necessaris per viure. Per això, una comparació internacional rigorosa no hauria de preguntar quant costa un pis a Barcelona, Nova York, París o Tòquio sense més context. Hauria de preguntar quina part dels ingressos necessita una llar per pagar-lo i què li queda després per assumir la resta de despeses. Aquesta és també la raó per la qual el debat internacional sobre l’habitatge assequible s’està desplaçant progressivament del simple preu dels pisos cap a la relació entre preus, salaris, oferta residencial i habitatge social.
Barcelona és un cas més d’un fenomen global. El salt de l’esforç familiar del 23% al 33% en una dècada il·lustra com una ciutat pot continuar sent econòmicament dinàmica mentre una part creixent dels seus habitants té més dificultats per poder-s’hi quedar.
