L’Observatori d’Emancipació del Consell de la Joventut va publicar el maig passat les dades del 2025, unes xifres demolidores que admeten pocs matisos: només el 14,5% de les persones d’entre 16 i 29 anys viu fora del domicili familiar, el pitjor registre des que hi ha sèrie, i l’edat mitjana d’emancipació arriba als 30,2 anys quan la mitjana europea se situa en 26,3. El lloguer mitjà, 1.176 euros mensuals, equival pràcticament al salari mitjà d’una persona jove. Cada vegada que aquestes xifres arriben als mitjans es repeteix, com un acte reflex, la mateixa frase tranquil·litzadora: l’habitatge és un problema europeu, una fatalitat compartida que ens hauria tocat pagar per igual a tot el continent i que, per tant, no admet més resposta que la resignació.
Val la pena posar-hi números. L’OCDE publica la ràtio preu-renda, és a dir, el preu de l’habitatge dividit per la renda disponible per habitant, que no mesura si els pisos són cars o barats sinó quant esforç costa pagar-los. Prenent el 1980 com a base 100, Espanya se situa avui en 189: l’habitatge ens costa un 89% més que fa quaranta-cinc anys en relació amb el que guanyem, gairebé el doble. França es queda en 109, un 9% més. Itàlia ha baixat fins a 78 i Alemanya fins a 60. Dit d’una altra manera, un alemany dedica avui a comprar-se una casa poc més de la meitat de l’esforç que hi dedicaven els seus pares, i nosaltres gairebé el doble.
Una crisi genuïnament europea, causada pels tipus d’interès o per l’arribada dels pretesos grans fons voltor a l’immobiliari, hauria deixat una empremta semblant a banda i banda dels Pirineus. No ho ha fet. El que canvia d’un país a l’altre no és la conjuntura, sinó la política pública: el sòl que es qualifica, els habitatges que efectivament s’acaben i els mesos que triga a sortir una llicència. A Espanya s’acaben de l’ordre de 100.000 habitatges l’any mentre es formen més del doble de llars noves, i aquest desequilibri, sostingut durant més d’una dècada, ha acumulat un dèficit que ja es compta per centenars de milers d’unitats.
S’han estudiat desenes de vegades les conseqüències d’accions com limitar els preus del lloguer per decret, sense tocar l’oferta. El parc disponible es contreu, el mercat s’informalitza i el racionament, que no desapareix mai, deixa de fer-se per preu i es fa per contactes (amiguisme) o per pagaments no declarats (economia submergida). Podria ser que aquells qui escriuen les normes i lleis no disposin o no s’hagin pres la molèstia d’analitzar aquesta multitud d’estudis, la qual cosa és una hipòtesi poc afalagadora. Però fins i tot si fos així, la benevolència caduca el dia que arriben els resultats: quan una mesura ja porta prou temps aplicada i el resultat és menys oferta i preus per metre quadrat més alts, no corregir-la deixa de ser un error de diagnòstic i passa a ser una decisió.
Els efectes col·lectius del bloqueig, mentrestant, ja no són cap hipòtesi. El 2024 hi va haver 318.005 naixements a Espanya, la xifra més baixa de tota la sèrie de l’INE, i el nombre mitjà de fills per dona va caure fins a 1,10. L’edat mitjana a la qual una dona té el primer fill és avui de 32,6 anys; el 1980, el mateix any que ens serveix de base 100, era de 25,6. Ningú no funda una família en una habitació d’un pis compartit, amb la cuina per torns i el contracte a nom d’un tercer, deu anys després d’haver acabat la carrera.
L’altre efecte és més silenciós i probablement encara més car. Tot contracte social raonable descansa en una promesa senzilla: qui es forma, s’esforça i treballa accedeix als mínims vitals bàsics, i el primer de tots és un sostre propi. Avui aquesta promesa no es compleix: només el 20,4% dels joves que han passat per la universitat viu emancipat i un 36,2% dels que treballen està sobrequalificat per a la feina que fa. Si l’esforç addicional no possibilita l’objectiu, la resposta mai serà esforçar-se més sinó deixar de fer-ho. Un país que trenca el vincle entre esforç i resultat perd molt més que població activa: perd el motiu pel qual la gent es lleva.
La bona notícia, si es pot dir així, és que un problema domèstic té solució domèstica. Ni Frankfurt ni Brussel·les obliguen a trigar anys a concedir una llicència d’obra, ni a mantenir un urbanisme que converteix el sòl en un bé escàs per decisió administrativa, ni a canviar les regles del joc a mitja partida. Alemanya i Itàlia no han descobert cap fórmula màgica: senzillament, no han impedit que l’oferta s’ajustés a la demanda. Mentre continuem explicant-nos que tot plegat és una fatalitat europea, ens estalviem la part incòmoda, que és admetre que som víctimes de les nostres pròpies decisions.
