Hi ha locals que, un cop tanquen, deixen un buit difícil d’explicar. Espais on la llum, el soroll de coberts i l’olor de brou formen una mena de memòria compartida que es confon amb la vida del barri. Al Raval, aquesta sensació és especialment intensa.
Quan passes per davant d’un portal silenciós, és fàcil imaginar les converses que s’hi van quedar atrapades entre rajoles i fustes antigues. En un d’aquests portals, feia anys que s’esperava un retorn.
El pes simbòlic d’un restaurant
Barcelona ha vist desaparèixer molts dels seus locals més estimats. Entre canvis d’hàbits, pressió immobiliària i una pandèmia que va sacsejar-ho tot, els carrers han anat perdent establiments que no eren només restaurants, sinó punts de trobada. Llocs que actuaven com a petits arxius de la memòria urbana, on es barrejaven veïns, artistes, famílies i visitants ocasionals.
Enmig d’aquest context, el nom de Can Lluís continuava sorgint quan algú evocava el Raval de sempre, aquell que combinava intimitat i bullici, converses interminables i plats que feien olor de recepta domèstica. Des del seu renaixement als anys vint fins a l’últim dia de servei, el local havia estat un punt de trobada constant.
Una història que comença el 1929
Fundat per Lluís Rodríguez i Elisa Viaplana l’any 1929, Can Lluís es va convertir ràpidament en un país particular dins del barri. Artistes, intel·lectuals i gent del Raval van compartir taula i estovalles, creant una atmosfera que avui recordem amb una combinació de nostàlgia i respecte.
Entre aquests noms hi ha Serrat, Sara Montiel, Harold Pinter, Tony Curtis o Saramago. I també esportistes, periodistes i escriptors que hi trobaven un refugi discret. Però hi ha una anècdota que sobresurt per damunt de totes, una història que sembla gairebé llegenda i que vincula aquest petit restaurant amb una de les figures més importants del futbol contemporani.
El tovalló que forma part del mite
Diuen que Leo Messi, encara adolescent, va fer el seu primer acord informal amb el Barça just aquí. Abans de la famosa servilleta que tothom coneix, abans que la història del club canviés per sempre, va ser en una taula de Can Lluís on es va verbalitzar aquella decisió que acabaria ressonant durant dècades. Lligar per sempre un futur amb un tovalló de paper pot semblar poca cosa, però en aquest cas esdevé un símbol.
Aquest episodi és només una peça més del mosaic que conforma el restaurant, però ajuda a entendre per què la seva reobertura va molt més enllà d’un simple canvi de persiana.
Un tancament llarg i dolorós
Can Lluís va abaixar la persiana el 14 de març de 2020, quan la pandèmia va obligar a aturar-ho tot. Però les dificultats havien començat abans, amb el final dels contractes de lloguer antics el 2014 i l’augment dels costos que va anar complicant la gestió del local.
L’espai va patir ocupacions, robatoris i danys materials. El desnonament del seu propietari, Ferran Rodríguez, va tancar una etapa marcada pel desgast, per l’esforç de mantenir viu un lloc que semblava condemnat a desaparèixer. En un barri acostumat a la transformació, la pèrdua de Can Lluís es vivia com una ferida més.
Una reobertura que és també una restitució
Ara, sota la gestió de Denis Minkin i Olga Minkina, antics clients del restaurant, Can Lluís prepara la seva reobertura per al setembre de 2025. La parella, procedent de Moscou però establerta a Barcelona des de fa més d’una dècada, ha apostat per una restauració minuciosa que combina respecte i sensibilitat.
Han recuperat la barra de marbre, la nevera de fusta i la històrica cafetera Futurmat. També han restaurat els emblemàtics rajols verds que han definit sempre el local. No és només una qüestió estètica, sinó una manera de preservar els detalls que expliquen la història d’un espai gairebé centenari.
Rastrejar la memòria entre les parets
La feina ha anat més enllà dels elements visibles. En alguns racons hi ha marques que narren episodis foscos, com la cicatriu al terra que recorda l’atemptat anarquista de 1946, un succés tràgic que forma part del passat del restaurant i que afecta directament la família fundadora.
També s’han incorporat cartells històrics i elements dels Comediants, trobats als Encants, que aporten una textura teatral a l’espai i evoquen un Raval ple de creativitat i músiques improvisades.
La cuina que torna al centre
El nou Can Lluís mantindrà la cuina tradicional catalana que sempre el va definir. Tornaran plats icònics com els peus de porc amb cargols, el caneló de pollastre a la catalana, l’escalivada o les costelles a la brasa. Reapareixerà també el menú diari, previst per uns vint-i-cinc euros, un detall que reforça la idea d’un restaurant que vol continuar sent popular malgrat la seva història d’origen.
En un barri on la gastronomia forma part de la identitat col·lectiva, aquest retorn suposa recuperar una peça essencial d’una memòria que sovint es desdibuixa. Reobrir Can Lluís és reactivar un espai viu, un punt de trobada i d’arrelament.
Un llegat que continua
Quasi cent anys després, el restaurant conserva un magnetisme que no es pot forçar. Potser és la combinació de plats casolans i històries acumulades, potser és la manera com els cambrers han sabut sempre reconèixer els clients habituals. O potser és simplement aquest esperit del Raval que, malgrat els canvis, es resisteix a desaparèixer.
Quan Can Lluís torni a obrir, no serà només la inauguració d’un local renovat. Serà la recuperació d’un tros de Barcelona. Un espai que explica la ciutat a través de les seves taules, dels seus vinets, dels seus silencis i d’un tovalló de paper que, sense voler-ho, va quedar lligat per sempre a una llegenda.
