L'escapadeta
La febre dels refugis: què troben milers de persones en resguardar-se del món al Pirineu

La pantalla t’atrapa cada dia? Sents el pes de la hiperconnexió constant? Milers de persones estan buscant una sortida radical, un silenci impossible de trobar a la ciutat, a la rutina asfixiant.

No és una moda passatgera, és un autèntic èxode cap a un secret que la muntanya ha guardat durant dècades. Una febre imparable que ha fet que llocs que abans eren deserts ara pengin el cartell de complet. Per què ara, amb més tecnologia que mai, necessitem aquesta evasió?

El Pirineu: El teu santuari Anti-Estrès

El Pirineu és la nova Meca per a tots ells. Els seus refugis d’alta muntanya s’han convertit en el nou antídot definitiu al frenesí urbà. Un lloc on la vida pren un altre ritme, on l’urgència es desfà.

La Federació d’Entitats Excursionistes de Catalunya (FEEC) ho confirma amb xifres brutals. De 22.057 pernoctacions el 2019, vam caure a 12.300 amb la pandèmia, però vam pujar a 24.000 el 2025. Un creixement imparable.

El canvi radical que ningú veia venir

Abans, als anys vuitanta, la muntanya era cosa de pocs. Calia ser un expert, tenir un fons físic brutal i un respecte extrem per l’entorn. Miquel Sánchez, guarda del Ventosa i Calvell des de 1982, ho va viure de primera mà.

Ell buscava llibertat a 2.200 metres, sense electricitat ni telèfon. Avui, la muntanya s’ha obert a tothom: dones, estrangers, famílies i persones sense experiència prèvia. Ja no és una elit, és una tribu global.

Ara la gent no busca només etapes, vol viure una experiència transformadora. Rutes com Carros de Foc o Cavalls del Vent estan saturades. Cal reservar amb setmanes, o fins i tot mesos, d’antelació.

L’escalada de preus a la costa i les onades de calor extremes també fan que el Pirineu sigui un refugi climàtic i econòmic (el nostre butxaca ho agraeix, de vegades). Una solució intel·ligent a diversos problemes.

Què busquen realment allà dalt?

Què hi troben, doncs? El muntanyenc Jordi Miquel Torres Muñoz ho diu clar: “No vaig a la muntanya per desconnectar; vaig per ordenar el cap“. És un espai de meditació continuada, gairebé involuntària.

Quan treus a la ment tots els estímuls constants de la ciutat, l’únic que queda és el camí i els teus propis pensaments. Una teràpia natural sense cost (bé, amb l’esforç físic com a pagament).

Moshe Mizhari, fundador de Yépalo, ho resumeix com un “parèntesi del dia a dia, un repte físic i compartir amb més gent”. La muntanya et retorna el silenci, el temps i una connexió genuïna amb altres persones.

Narcís Francàs, excursionista des dels vuit anys, afegeix el “repte intel·lectual“. Enllaçar llocs coneguts. Anar més enllà de la ruta comercial. (Sí, això és per als més pros, però el gust per l’exploració és contagiós).

No esperis trobar el mateix luxe que a un hotel. La incomoditat forma part de l’experiència. És el preu de la desconnexió real i d’un retorn a l’essència de les coses.

Refugis: El lloc on la desconnexió és obligatòria

Però un refugi no és un hotel, i això és la seva màgia. Habitacions compartides, lavabos compartits, aigua calenta que dura tres o quatre minuts. Gairebé sempre sense wifi. (I si el guarda pogués, tampoc el posaria).

Miquel Sánchez, el carismàtic guarda del Ventosa i Calvell, conegut com The Boss, diu que si donés wifi, la gent estaria mirant pantalles. Ell vol que la gent parli, que connecti de veritat. Que toquin la guitarra!

La psicòloga Yamila ho explica perfectament: “A la muntanya a ningú li importa la teva feina o el teu estatus. Tots estem cansats, tots portem motxilla i tots som iguals“. Caminar és l’únic objectiu, no hi ha una meta més gran.

És un lloc on se’t treu qualsevol disfressa social. Una purga necessària per a l’ànima moderna, diríem nosaltres. Un espai que et allibera de les obligacions terrenals, ni que sigui només per uns dies. Un paradís ocult?

La muntanya té aquesta capacitat de despullar-te de qualsevol disfressa. Al final de cada etapa, el refugi és on tot això continua. Es comparteix taula, es recuperen forces i es passa la nit. Un ritual ancestral, però adaptat.

La Lliçó Definitiva del Pirineu

Aquesta demanda creixent ja genera un avís clar: reservar un lloc en les rutes més populars és gairebé una odissea. Les places volen, literalment. La gent ja ha descobert el secret.

No esperis a l’últim moment per viure aquesta experiència única. La muntanya t’espera, però amb planificació. Si busques la llibertat que Miquel Sánchez va trobar el 1982, has d’actuar.

Has arribat fins aquí. Ja saps el secret d’aquesta febre dels refugis. Entens per què milers de persones pugen al Pirineu buscant molt més que aire pur o un simple sender.

No és només una fugida, és una recerca activa. Una manera de trobar-se a un mateix lluny del soroll i les exigències constants. Potser és hora de plantejar-te si no necessites tu també aquesta pausa radical. Què esperes trobar-hi tu?

Comparteix

Icona de pantalla completa