Ha passat més d’un any des que el coronavirus s’ha instal·lat en les nostres vides i ja tothom sap que la Covid-19 pot tenir unes conseqüències econòmiques greus. La majoria de sectors econòmics sortiran ressentits d’aquesta pandèmia, però n’hi ha un que especialment: el de la cultura. El Món entrevista Albert Salmerón, president de l’Associació de Promotors Musicals, per analitzar en quina situació es troba ara mateix el sector, especialment el dels concerts en directe.
Ja ha passat més d’un mes des que els Love of Lesbian actuaven davant de 5.000 persones al Palau Sant Jordi. Aquell assaig clínic, que ha conclòs que no hi va haver transmissió del coronavirus, és una esperança pel sector de la música?
Sí, tot i que allò no va tenir res a veure amb un concert habitual. Sí que obre portes i demostra que si es fan les coses d’una determinada manera, es pot anar molt més enllà d’on estem ara. Ara bé, la logística que es va aplicar en aquest concert ara mateix és inviable. Sé que era deficitari i no sé com s’han cobert les despeses finalment.
TV3 emet aquest diumenge quatre concerts itinerants a les quatre capitals catalanes.
Sí, he vist que una sèrie d’artistes anunciaven aquests concerts que es faran a Barcelona, Tarragona, Lleida i Girona. És un gran concert que s’emmarca en la reivindicació de la cultura i dels músics, que és molt necessari en aquests moments.
Fa una setmana aquest diari entrevistava precisament els Love of Lesbian. Deien que el sector musical es trobaria un escenari “postnuclear” quan acabi la pandèmia. Ho veus igual?
Jo no seria tan apocalíptic, però sí que és cert que no estic dramatitzant quan dic que la situació que tenim al davant és dramàtica. No sabem tots els efectes que tindrà aquesta crisi, però està sent molt dura i afecta de maneres diverses a tota la cadena de valors de la música. Serà un panorama complex, perquè hi ha gent amb més pulmó econòmic que d’altra. Hi haurà gent que haurà desaparegut i gent que s’haurà reciclat. S’ha de dir que tampoc hi ha moltes notícies d’empreses que hagin desaparegut. La gent s’està reinventant i es demostra que el sector té capacitat d’adaptació i supervivència.
Aquesta pandèmia capgirarà el sector de la mateixa manera que ho va fer l’arribada d’internet i les descàrregues de música a la xarxa?
Són escenaris completament diferents. Aquella transformació va afectar sobretot les discogràfiques. De fet, sempre es va dir que els concerts en directe sempre van sortir beneficiats d’aquella crisi perquè els diners que la gent no es gastava en comprar discos sí que se’ls gastava a anar als concerts. I és que la generació de recursos per part de la indústria ha anat cap al directe. S’han creat molts més models d’espectacle, de concerts i de festivals. Els festivals han agafat un pes que no tenien fa 20 o 30 anys, per exemple.
La pandèmia farà esclatar aquesta ‘bombolla’ dels festivals, per dir-ho d’alguna manera?
La pandèmia ho fa esclatar tot…El que ha fet la Covid és liquidar pràcticament tot el que sigui presencial. Ara podem fer concerts amb distància, però el virus s’ha carregat els concerts tal com els coneixíem en la seva majoria: la gent de peu i molt a prop.
Quant trigarem a tornar a gaudir d’un festival de la mida del Primavera Sound o del Sónar? No pel que fa a la situació epidemiològica, sinó per les conseqüències econòmiques de la crisi.
Crec que ara mateix hi ha la capacitat econòmica per poder organitzar un esdeveniment com aquest. Hi ha empreses que poden i desitgen fer un festival com els que es feien abans. Una possibilitat és fent tests massius, però els tests han d’evolucionar. Ningú sap quan podrem tornar a la normalitat, ni tan sols els metges; així que esperem poder tornar d’aquí un any. Ara bé, això és una cosa que ja dèiem l’any passat…
Quins han estat els pitjors errors de gestió política de la pandèmia, pel que fa al sector musical?
Hi ha hagut una gestió molt insuficient de tota la problemàtica que tenim, tant per desconeixement com per una situació tan dramàtica que ningú no estava preparat per enfrontar-s’hi. Tant els polítics com nosaltres hem hagut d’aprendre i adaptar-nos. La gestió comunicativa del Ministeri de Cultura no ha estat la millor. No hi ha hagut un diàleg constant i fluid, i a nivell de comunitats autònomes ha estat diferent. He de dir que Catalunya ha estat un dels territoris que ha tingut més sensibilitat cap al sector de la cultura i de la música en directe, juntament amb el País Valencià. Han tingut més sensibilitat i ha entès millor la problemàtica. A Catalunya també s’ha notat un canvi. El tarannà i la sensibilitat del Govern ha millorat des del canvi de consellera a Cultura.
Tant s’ha notat el canvi de Mariàngela Vilallonga per Àngels Ponsa?
Sí, perquè al final algú ha de defensar el sector dins del Govern. És el que a vegades costa que es faci quan algú no empatitza i no entén el sector. Jo crec que l’Àngels Ponsa ho ha entès i està fent una molt bona feina.
L’Associació que presideixes és d’àmbit estatal. Quines peticions li has fet al govern espanyol quan t’hi has reunit?
Les peticions han anat evolucionant a mida que passava el temps. Ara mateix el que demanem és que mantinguin les ajudes directes i excepecionals per la pandèmia que ja van posar en marxa l’any passat, perquè de moment no les estan engegant i només ens podem acollir a subvencions ordinàries. Demanem també que s’aprovin uns fons de compensació per cobrir despeses de cancel·lació de festivals, cosa que ja es fa a altres països d’Europa, com Àustria, Alemanya, Dinamarca o Holanda. I també ens agradaria tenir mesures de flexibilització que siguin clares sobre temes com les restriccions d’aforament. Tot és imprevisible, però nosaltres necessitem mesos d’antelació per organitzar un concert. Necessitem unes regles del joc mínimes.
La música en directe s’ha de reinventar?
El que necessitem és poder tornar a trobar-nos i fer concerts. És un model que funciona, tot i el problema que hem tingut ara i que afecta tota la societat. Nosaltres ens adaptem i reinventem, però ens agradaria poder treballar sense cap impediment. I ja no només treballar, sinó també viure. Tots volem viure com vivíem abans, de la manera que siguem feliços i lliures. La música en viu no necessita una reinvenció perquè és un model que funciona, i perquè és pràcticament impossible o molt difícil poder reproduir allò que passa en un concert d’una altra forma. És una experiència presencial i social que funciona i que és part de la vida de l’ésser humà.
