El segle XXI avança a tota velocitat mentre ells s’han quedat atrapats en el temps. (Sí, nosaltres també al·lucinem en saber que encara existeixen).
Viuen sota jaimas de llana d’ovella i cabra protegides per petits murs de pedra. La seva supervivència depèn exclusivament de caminar durant hores buscant el miracle d’una mica de pastura verda per als seus animals.
La pregunta que destrossa l’ànima del viatger
L’Aicha viu aïllada en ple cor de les muntanyes marroquines. Quan algú es creua al seu camí, la seva única obsessió no és els diners ni la tecnologia, sinó entendre com funciona el nostre món.
Plou a la ciutat? Hi ha molt menjar allà? Quant costa un quilo de farina? Les preguntes colpegen amb força perquè revelen una desconnexió absoluta amb la nostra opulència diària.
La sequera extrema i la privatització de terrenys estan asfixiant el nomadisme tradicional fins a deixar-lo pràcticament a la vora de l’extinció total.
Una rutina mil·lenària marcada per la supervivència extrema
El motor d’aquestes famílies és el bestiar. Es desplacen estacionalment entre l’Anti-Atles i l’Alt Atles sortejant una desertització ferotge que destrueix les seves opcions de sustent.
Cuidar els animals d’altres pastors els reporta tot just uns 7 dirhams (0,7 euros) al mes per cap. A més, les dones carreguen amb la pesada tasca de caminar fins a tres hores per aconseguir aigua.
Utilitzen tot just tres litres diaris per persona transportats per ases indispensables. La llum elèctrica no existeix; quan s’apaga la foguera comunitària, només regna la foscor més absoluta i el fred de la nit.
¿Sabies que aquest estil de vida està a punt de desaparèixer per sempre sota l’avanç implacable del canvi climàtic? Les tradicions amazigues s’apaguen sense que ningú aconsegueixi aturar-ho.
