Portem segles mirant el cel buscant respostes en els astres. Sí, nosaltres també al·lucinem cada vegada que es produeix un eclipsi o un fenomen astronòmic únic que ens deixa sense paraules.
Però el que feien els antics egipcis anava molt més enllà de la simple fascinació visual. Ells veien en la natura una connexió directa i brutal amb les seves divinitats més poderoses.
L’enigma que portava de cap a tots els egiptòlegs
Durant generacions, els experts s’han fet una pregunta molt clara sense trobar una resposta ferma. Per què dos animals tan radicalment diferents com l’ibis sagrat i el babuïn hamadryas van acabar representant el mateix déu?
Parlem de Thot, la gran divinitat de la saviesa, l’escriptura i, sobretot, de la lluna. L’au encajava a la perfecció gràcies al seu bec curbat en forma de quart creixent. Però el simi era completament una altra història.
Els babuïns ni tan sols eren natius d’Egipte. Havien de ser importats des de regions molt llunyanes de l’est d’Àfrica a través de rutes comercials caríssimes. Quin era el motiu real de semblant esforç logístic?
La ciència desvela el truc òptic de l’antic Egipte
La resposta acaba de veure la llum gràcies a una investigació brutal liderada per Nathaniel J. Dominy i Catherine Hobaiter. Han utilitzat tècniques tan avançades com l’espectroscopia per analitzar la llum.
El resultat és senzillament al·lucinant i canvia el que sabíem. El pelatge gris platejat dels babuïns mascles adults reflecteix la llum amb la mateixa exactitud que ho fa la pròpia lluna plena a la nit.
I el plumatge blanc de l’ibis sagrat comparteix exactament el mateix patró lumínic. Els sacerdots egipcis no triaven aquests animals a l’atzar per cap caprici místic.
Hi havia darrere una lògica visual mil·limètrica basada en la física pura de la llum i la brillantor nocturna. Sabien perfectament el que feien.
Un comportament animal que va segellar el mite
La connexió no s’acabava en el color ni en els reflexos de la llum. Els textos antics ja descrivien com els babuïns reaccionaven amb autèntica tristesa davant les conjuncions lunars.
Explicaven que podien deixar de menjar i postrar-se a terra quan el satèl·lit natural desapareixia temporalment del cel. Les observacions modernes durant els eclipsis ho han confirmat.
Durant aquests fenòmens s’han registrat canvis de conducta bèstials, com ara una major vigilància, agrupament d’individus, episodis d’ansietat i vocalitzacions constants.
Per als nostres avantpassats, aquesta comunicació directa amb els canvis del cel era una prova irrefutable de poder diví absolut. Per això van acabar momificats i enterrats amb tots els honors.
Una obsessió mil·lenària que ens defineix com a espècie
La història demostra que la nostra obsessió per desxifrar el cel ve de molt lluny. No importa si estem al segle XXI o en ple Imperi Egipci, sempre busquem senyals.
Aquesta connexió religiosa la veiem clarament en necròpolis com Saqqara. Allà s’han trobat exemplars amb nom propi i un tractament individualitzat dins dels mateixos temples sagrats.
I tu, t’havies parat a pensar mai que la ciència moderna i els mites antics estarien tan connectats a través d’una simple qüestió de física i llum?
