La Terra gira. Sempre ha estat així, o això creiem. Però hi ha un secret ocult que ara surt a la llum, i ens afecta directament. La nostra pròpia activitat ha desplaçat els seus pols. Una idea que trenca esquemes, oi?
Sembla una notícia de ciència ficció, treta d’una pel·lícula apocalíptica. Que els nostres actes quotidians, per petits que siguin, puguin alterar un planeta sencer. La realitat, però, és molt més sorprenent i imprescindible d’entendre. No estem parlant de desastres imminents o canvis dramàtics. Parlem d’una influència subtil, sí, però tan massiva que ha reconfigurat la rotació terrestre.
Un estudi recent de la prestigiosa Universitat de Harvard ho ha revelat amb una claredat impactant. Gairebé 7.000 preses, construïdes al llarg de dos segles d’història humana, han modificat la rotació terrestre. Aquesta xifra colossal d’infraestructures ha aconseguit moure els pols geogràfics del nostre planeta. Exactament, han traçat una trajectòria acumulada de 113,4 centímetres sobre la superfície. (Sí, nosaltres també hem hagut de rellegir aquesta dada per creure-la).
Aquestes megaestructures, erigides entre 1835 i 2011, no només transformen valls i alteren el curs dels rius. També redistribueixen una quantitat d’aigua tan impressionant que el planeta no pot fer altra cosa que respondre físicament. Pensem-hi com una patinadora sobre gel que modifica la seva velocitat en acostar o separar els braços. La Terra, amb cada presa que construïm, sent com la seva massa interna es reajusta.
La mecànica oculta darrere el desplaçament polar
El treball, publicat a la reconeguda revista Geophysical Research Letters, és definitiu. L’equip de la Universitat de Harvard, liderat per Natasha Valencic, va utilitzar una base de dades mundial amb la ubicació, data de construcció i volum de milers de preses. Van analitzar l’impacte combinat de 6.862 embassaments. Aquestes masses d’aigua retinguda no van acabar als oceans, com hauria passat de forma natural. Es van quedar atrapades a diferents alçades i latituds als continents. Una alteració massiva de la distribució natural.
La conseqüència directa d’aquest emmagatzematge? Una reducció global del nivell mitjà del mar d’uns 21 mil·límetres. Pot semblar una xifra insignificant a primera vista, però seria un error monumental no tenir-la en compte. És una dada imprescindible per a la ciència moderna, especialment quan intentem reconstruir amb precisió l’augment oceànic del segle XX i anticipar el futur. Aquesta aigua, diuen els científics, es mou a altres punts del planeta amb una distribució geogràfica molt diferent de la que tindria sense la nostra intervenció.
I atenció a un matís vital: no estem parlant dels pols magnètics, que depenen dels moviments del ferro líquid al nucli extern de la Terra i canvien constantment de posició. Els investigadors van analitzar els pols geogràfics. Aquests són els punts de la superfície per on travessa l’eix al voltant del qual gira el planeta. La Terra no és una esfera rígida i completament uniforme. Quan una part de la seva massa canvia de lloc, el planeta respon per conservar el seu moment angular. Aquest fenomen s’anomena desplaçament polar veritable.
El que hem fet durant gairebé dos segles amb la construcció de milers de preses és, sense voler-ho, un dels experiments geofísics més grans i fascinants de la història. Hem mogut el nostre propi planeta.
El trajecte que van seguir els pols no va ser una línia recta. La direcció i magnitud de l’efecte van dependre de la ubicació de les preses en cada període històric. Entre 1835 i 1954, gran part dels nous embassaments es van concentrar a Europa i Amèrica del Nord. Aquesta distribució va portar el pol nord geogràfic a desplaçar-se uns 20,5 centímetres en direcció al meridià 103 est, que travessa regions de Rússia, Mongòlia, la Xina i el sud-est asiàtic. Un gir històric que ara podem quantificar.
Però la cosa va canviar radicalment a partir de mitjans del segle XX. El creixement de les infraestructures hidràuliques es va traslladar a Àsia i l’Àfrica oriental. Aquesta nova distribució va produir un moviment d’uns 57 centímetres cap al meridià 117 oest, una línia que creua l’oest d’Amèrica del Nord i el Pacífic Sud. Una veritable migració silenciosa de l’eix terrestre que passa desapercebuda per a la majoria, però que els satèl·lits i els models geofísics capten amb precisió.
La nostra petjada global: un avís per al futur
La idea que una sola presa gegant pogués alterar la rotació terrestre no és del tot nova. Ja el 2005, científics del Jet Propulsion Laboratory de la NASA van utilitzar el colossal embassament de les Tres Gorges a la Xina com a exemple il·lustratiu. Van estimar que omplir-lo amb uns 40 quilòmetres cúbics d’aigua podria allargar la durada del dia en aproximadament 0,06 microsegons i desplaçar la posició del pol uns dos centímetres. Un càlcul físic que ara es veu superat per la realitat.
La nova investigació de Harvard va molt més enllà. En lloc d’estudiar una sola presa monumental, per impressionant que sigui, analitza l’efecte combinat de milers d’embassaments distribuïts per tot el planeta i construïts en moments distints. El truc és entendre la potència de l’acumulació de petits efectes. Un sol embassament produeix un efecte gairebé imperceptible, sí. Però 6.862 preses són un món, i la seva suma té una solució global.
Tranquils. Aquest desplaçament d’un metre no implica que la Terra s’estigui a punt de bolcar ni que hàgim de témer un canvi catastròfic. Els moviments naturals del planeta (la circulació atmosfèrica i oceànica, els terratrèmols, els canvis estacionals, el desglaç i el desplaçament d’aigües subterrànies) són molt més grans. No hi ha cap risc que aquest moviment calculat alteri les estacions, provoqui una nova edat de gel o canviï apreciablement el clima. Com va assenyalar la mateixa Valencic, un desplaçament proper a un metre no suposa una amenaça directa per a l’estabilitat del planeta.
Aleshores, per què és imprescindible saber això? Per què hem de prestar-hi tanta atenció? Perquè els científics necessiten reconstruir amb precisió el nivell del mar del passat i anticipar la seva evolució futura. Per fer-ho, és fonamental saber quanta aigua es troba als oceans i quanta ha quedat retinguda a terra. I, encara més important, saber on està emmagatzemada. Aquesta és la solució clau per entendre l’escalfament global i els seus impactes, que no es reparteixen uniformement per totes les costes. (No podem, ni hem de, ignorar-ho).
Les preses es van construir amb objectius molt clars: generar electricitat, emmagatzemar aigua, controlar inundacions o alimentar sistemes de reg. Però, sense voler-ho, sense cap intenció de fons, es van convertir en un dels experiments geofísics més grans de la història. La nostra petjada és més profunda del que mai hauríem imaginat.
Cada vegada que mirem un embassament, estarem veient una petita part d’una història que va molt més enllà del que podem imaginar. Una història que hem escrit nosaltres. Hem influenciat el nostre propi planeta a una escala que fins ara era oculta. I ara, ja no hi ha marxa enrere en el coneixement. És el moment de comprendre la veritable dimensió del nostre impacte. Quina serà la nostra pròxima gran revelació?
