Totes hem sentit aquella pressió moderna per trobar la nostra “passió”, la vocació que donarà sentit a cada dilluns. És gairebé una obligació vital, oi? Però hi ha una realitat oculta, un secret de les generacions que ens van precedir que la psicologia acaba de treure a la llum, i que canviarà per sempre la manera com mirem als nostres pares i avis.
I si et digués que una part molt important de la nostra societat, aquells que van construir les bases d’allò que avui gaudim, mai va tenir el privilegi de triar el seu camí professional? Prepareu-vos, perquè el que ens diuen els estudis és tan revelador com trist, i ens connecta directament amb una època que moltes ni recordem.
La psicologia és clara: els adults nascuts entre el 1950 i el 1970 no van treballar per il·lusió. La seva elecció no tenia res a veure amb la vocació, sinó amb una pura i simple necessitat econòmica. Per a aquestes generacions, guanyar-se la vida era l’única opció, i sovint, l’única prioritat.
Penseu-hi per un moment. La infància que van viure era dràsticament diferent de l’actual. En moltes llars rurals, especialment, els nens col·laboraven des de molt petits al camp, la ramaderia o els negocis familiars. La idea de continuar estudiant durant anys era un luxe, un camí difícil de seguir quan cada sou era imprescindible per sostenir la casa.
La satisfacció professional era un luxe que venia després del salari i l’estabilitat. Com canvien les prioritats segons l’època, eh?
Aquesta realitat es veu reforçada per les dades històriques sobre l’educació a Espanya. L’expansió de l’ensenyament secundari va ser progressiva, sí, però l’accés al batxillerat als anys 50 i 60 era molt desigual, sobretot per a les dones. Això ens obliga a ser curoses quan parlem de la “vocació” d’aquelles generacions; la seva elecció d’ofici estava condicionada pel sexe i les exigències familiars. Primer calia assegurar el plat a taula.
I atenció amb les nostres mares i àvies. Per a moltes dones, les normes socials de l’època van reduir dràsticament el seu marge de decisió. El seu accés a l’ocupació remunerada i a certes professions estava totalment condicionat per les expectatives centrades en el matrimoni, les tasques domèstiques i una divisió tradicional de les responsabilitats.
Però aquesta incorporació tan primerenca al món laboral també va deixar una empremta, un llegat de coneixement i habilitats úniques. Resoldre problemes, adaptar-se a circumstàncies canviants i assumir responsabilitats des de la infància podia, paradoxalment, fomentar una sensació d’autonomia. No és que aquella criança fos “millor”, ni de bon tros, sinó que generava experiències vitals molt diferents.
Una investigació crucial publicada a The Journal of Pediatrics aporta dades per entendre aquesta bretxa generacional. Peter Gray, David Lancy i David Bjorklund van revisar les proves sobre la disminució d’activitats independents durant la infància i la seva relació amb el benestar psicològic. La seva conclusió és potent: tenir oportunitats de jugar lliurement, explorar sense supervisió constant i prendre decisions pròpies pot contribuir al desenvolupament de l’autonomia, la competència i la capacitat d’afrontar problemes. Aquesta és la solució a molts dels nostres mals moderns.
Aquesta idea encaixa perfectament amb els records de les persones nascudes entre el 50 i el 70: tardes senceres al carrer, desplaçaments sense adults, conflictes entre iguals i, sí, períodes d’avorriment. Eren experiències que naixien d’un entorn amb menys supervisió i, també, menys recursos. Una realitat que avui ens sembla gairebé de ciència-ficció (nosaltres també al·lucinem).
La paradoxa de l’autonomia i els riscos ocults
Tot i això, és crucial no idealitzar aquesta experiència. La manca de supervisió, si bé podia oferir autonomia, també implicava riscos significatius, desigualtats profundes i, en alguns casos, un cert abandonament. La psicologia no permet concloure que aquelles generacions fossin emocionalment “més fortes” per definició. No ens enganyem, cada època té els seus reptes i les seves fortaleses.
El que sí podem observar amb claredat és un canvi radical en les condicions d’entrada a la vida adulta. Per a molts, treballar significava, abans de res, una contribució imprescindible a la llar. La satisfacció professional, el que avui anomenem “vocació”, quedava en un segon pla davant la imperiosa necessitat d’un salari, l’estabilitat econòmica i la responsabilitat familiar.
Amb el pas del temps, el concepte de vocació s’ha anat ampliant, transformant-se davant els nostres ulls. Avui, la considerem una combinació d’interessos, capacitats, experiències i oportunitats. Ja no ha d’aparèixer necessàriament durant l’adolescència, ni ens obliga a mantenir la mateixa professió per sempre. El mercat laboral és avui una cosa molt diferent, amb trucs i consells per tots costats que abans no existien.
Com ens afecta avui aquesta revelació?
Entendre aquest canvi històric és vital per a la nostra mirada col·lectiva. Els nostres adults no tenen per què treballar sense il·lusió ara, sinó que molts van trobar satisfacció, orgull i companyonia en els seus oficis. La gran diferència rau en el punt de partida: per a una part considerable d’ells, triar què fer mai va ser una opció real.
Això ens recorda la importància de valorar els esforços d’aquells que van posar la supervivència per davant del desig personal, construint un món on nosaltres avui podem aspirar a trobar la nostra vocació. És un exercici d’empatia i de connexió generacional que ens obre els ulls. Què et sembla aquesta revelació? Segur que ara mires la feina del teu pare o la teva mare amb uns altres ulls, oi?
