Ens han programat per “superar-ho” tot. Una ruptura, una pèrdua, un trauma. La nostra societat ens empeny a veure el dolor com un obstacle que cal eliminar definitivament, com una cosa que hem de deixar enrere per seguir endavant. Però, i si aquesta mateixa idea fos el nostre principal sabotador emocional? Si la pressió per oblidar ens estigués fent més mal que el propi patiment?
Aquesta és la gran pregunta que desxifra un dels neuropsiquiatres més influents de la nostra era, Boris Cyrulnik. El seu missatge és clar, potent i, potser, la revelació definitiva per a milers de persones que lluiten en silenci. Cyrulnik ens convida a mirar la resiliència des d’una perspectiva molt diferent, que desmuntaria molts dels mites que ens han inculcat.
La veritat amagada darrere de la resiliència
Boris Cyrulnik, el mestre de la resiliència, amb dècades d’estudi sobre com les persones es refan després de vivències profundament doloroses, ho té claríssim. La resiliència no és una varita màgica que esborra el que ha passat, ni tampoc una obligació de ser feliç constantment. Al contrari, és una eina per conviure amb les cicatrius sense que ens paralitzin.
La majoria creiem que reconstruir-se és tornar al punt de partida, com si res no hagués passat. Però la realitat és que el passat forma part de nosaltres, per sempre.
El que ens planteja Cyrulnik al seu llibre “Le murmure des fantômes” és una idea que ens allibera de la càrrega de ser perfectes. Ens diu: «Ningú no pretén que la resiliència sigui una recepta per a la felicitat. En realitat, és una estratègia de lluita contra la infelicitat que permet arrencar plaer a la vida, malgrat el murmuri dels fantasmes al fons de la memòria.» Una frase que ens col·loca de ple en una nova manera de percebre la vida i les nostres emocions.
L’error d’intentar “superar-ho tot”
Vivim en una cultura que ha convertit el concepte de “superar” en una trampa mental gairebé insostenible. Se’ns exigeix superar-ho tot: una ruptura, una pèrdua, una infància difícil, el fracàs professional, qualsevol trauma. Aquesta paraula ens fa creure que hi ha un moment màgic en què el que va passar hauria de quedar darrere, oblidat per sempre.
Però Cyrulnik, amb la seva saviesa, ens recorda que reconstruir-se no significa, de cap de les maneres, tornar a ser la persona que érem abans del dolor. Hi ha ferides que no desapareixen, que formen part del nostre paisatge interior. Podem aprendre a viure amb elles, fer que el seu dolor minvi, fins i tot passar dies sense pensar-hi. Però el “murmuri dels fantasmes” sempre hi serà, per recordar-nos que som humans.
Aquest enfocament trenca amb la pressió de transformar cada patiment en un aprenentatge positiu o, pitjor encara, en un motiu d’agraïment. No tots els cops de la vida s’han de convertir en lliçons brillants. La resiliència, en la seva essència més pura, no ens promet la felicitat constant, sinó la possibilitat real de seguir endavant tot i les ferides, trobant igualment plaer en les coses petites.
Quan el dolor és un company, no un enemic
Així doncs, com ens hem de relacionar amb aquestes velles ferides que no acaben de cicatritzar del tot? La clau no és intentar esborrar-les o convertir-les en falses lliçons. Simplement, n’hi ha prou amb acceptar que el dolor ens acompanyarà al llarg de la vida, però això no vol dir que hagi d’ocupar-ho tot, que ens defineixi per complet. La nostra vida emocional és un mosaic complex.
Podem estar tristes i riure. Podem sentir por i enamorar-nos. Podem enyorar terriblement algú i, al mateix temps, gaudir d’una tarda amb els nostres amics. Res d’això és impossible si alguna cosa encara ens fa mal. Perquè la vida continua, i troba la seva manera d’obrir-se pas, fins i tot quan el dolor roman. Aquesta és la veritable solució oculta per a la nostra salut mental.
Aquesta idea no és nova del tot, però Cyrulnik la popularitza amb una lucidesa que sorprèn. Ja els psicòlegs Richard Tedeschi i Lawrence Calhoun van parlar de “creixement posttraumàtic”, descrivint canvis positius que algunes persones experimenten després de situacions extremes. Però, atenció, això és una possibilitat, mai una obligació. Ningú ens ha d’exigir trobar una lliçó en el patiment.
La màgia ordinària de la supervivència
La resiliència real no és la dels superherois invulnerables, com sovint ens la pinten. No cal ser un individu extraordinàriament fort, immune als cops. La psicòloga Ann Masten ho va encunyar com a “màgia ordinària”, una màgia quotidiana que ens permet continuar vivint malgrat les dificultats. Els mecanismes que la faciliten són absolutament normals i estan a l’abast de la nostra tribu.
Parlem dels nostres vincles afectius, la família, la comunitat, les capacitats personals que tenim gairebé totes. Són aquests pilars els que sostenen el nostre procés de recuperació, la nostra capacitat de no rendir-nos. Per ser resilient, no cal ser un guerrer incansable, no cal poder amb tot, ni oblidar i deixar de plorar mai per allò que ens va passar. Simplement, n’hi ha prou amb seguir vivint, així de senzill.
El temps s’esgota per a les creences limitants. El que Cyrulnik ens regala és una invitació a la pau, a alliberar-nos de la tirania de la felicitat obligatòria i la superació constant. La vida amb cicatrius no és una vida fallida; és una vida viscuda, una vida autèntica.
Finalment, la conclusió és tan simple com poderosa: som qui som no gràcies al que va passar, sinó malgrat això. Les ferides i els moments dolorosos són inevitables. Però no podem esperar que desapareguin per començar a viure; hem d’aprendre a habitar la nostra existència amb elles. I el dolor, quan s’accepta i s’atén, no és tan horrorós. És només un company silenciós que ens recorda que estem fets de carn i ossos, de realitat pura. No creus que ja era hora d’entendre-ho?
