Poques hores després que se sabés el dia 20 de desembre de 1973 –dimecres farà 50 anys– que, a Madrid, havia volat pels aires el cotxe de l’almirall Luis Carrero Blanco, president des de feia mig any del govern espanyol a les ordres del Generalíssim Franco, i que hi havien mort tots els que hi anaven, tothom era conscient que havia estat un atemptat. Tot i que durant unes hores la versió oficial encara parlava d’una atzarosa explosió de gas. D’aquells moments, d’aquell dia, tinc dos records personals, sens dubte menors, però que em semblen prou significatius. Un és que aquell matí la meva àvia ens va enviar a la tenda a comprar sucre, arròs i farina. Eren les coses que havien trobat més a faltar quaranta anys enrere en el temps de la Guerra i ara convenia tenir-ne el rebost ple, per si de cas. L’altre va ser a la tarda, quan a la veïna –jo ja feia d’aprenent de periodista, a punt de fer 17 anys– ens va explicar una frase que corria per Madrid i que no arribava ni a la categoria d’acudit. Deien que quan havia entrat algú a dir-li a Franco que havien atemptat contra Carrero, el seu més pròxim i fidel col·laborador, ell havia contestat, sense immutar-se: “¿Ya son las diez? Cómo pasa el tiempo…”.
Si explico aquests dos records, menors, és, en primer lloc, perquè són certs i no construïts a posteriori, com tants hipotètics records d’aquella època. Però també perquè en la seva petitesa em semblen significatius d’uns estats d’ànim. La meva àvia va intuir des d’un primer moment que allò no era un atemptat com qualsevol altre, sinó que era d’una altra magnitud, i que podia tenir unes altres conseqüències. D’una generació que sabia de la capacitat que tenen els magnicidis de fer de detonants en situacions extremes –el crim de Sarajevo, l’assassinat de Calvo Sotelo- veia en la mort de Carrero un potencial desestabilitzador prou gran per témer que desemboqués en una nova guerra civil. És a dir, en la caiguda violenta del règim.
Però, a l’altre extrem, el fet que circulés en diverses versions –òbviament inventades– que Franco havia acollit la notícia d’una manera impassible alimentava la idea que l’atemptat no havia estat només allò que semblava i que en aquells moments l’almirall Carrero era vist com una nosa per una part dels seus, dels que figurava que estaven al mateix bàndol. Això després va desembocar en múltiples lectures conspiratives. Qui havia matat Carrero?
En tot cas, aquella mort no va ser vista com una tragèdia política per part d’alguns dels seus aliats, dins i fora d’Espanya. Ja des de llavors i durant molts anys va circular una frase posada en boca d’alguns franquistes conspicus o d’alguns aliats exteriors: “ETA ens ha fet un favor”. I només faltava la foto que s’havien fet la vigília, a Madrid, Carrero Blanco i el secretari d’estat americà, el totpoderós i maquiavèl·lic Henry Kissinger, per alimentar aquesta idea. Tant si havien ajudat, per acció o omissió, en l’atemptat d’ETA, com si no ho havien fet, per a algunes persones del règim, del seu entorn econòmic i polític i dels seus aliats exteriors, la desaparició de Carrero Blanco significava l’eliminació d’una nosa.
Un integrista religiós
Tan important era Carrero com perquè la meva àvia ens enviés a comprar sucre, per por d’una guerra, i perquè circulés la idea que per a molts sectors amics del règim, de dins i a fora, l’atemptat no havia estat precisament una tragèdia? Doncs sí. És cert que Carrero Blanco era una personalitat intel·lectualment grisa (sent generosos) i que les seves idees i visions del món es presten més a ser caricaturitzades que a ser preses de manera seriosa fins a rebatre-les. Però havia estat sempre al costat de Franco. I el seu nomenament com a president del govern semblava una jugada per garantir la continuïtat en el poder del franquisme més extremadament reaccionari fins i tot després del fet biològic, la mort de Franco, que en un moment altre s’hauria d’acabar produint.
Carrero era la garantia de la continuïtat de la versió dura del franquisme. Del seu manteniment sense renúncies, ni les més mínimes. Des de l’integrisme religiós, des del ressentiment personal –la seva vida privada figura que alimentava aquest ressentiment–, des del rebuig ideològic al liberalisme, a la democràcia, al socialisme i al marxisme, més ultraconservador a l’antiga que no pas falangista, Carrero era el guardià de les essències, situat en el lloc on les podria guardar. Profundament antisemita, va ser qui va popularitzar la conjura judeo-maçònica com a descripció de l’enemic, el que va fer que Espanya no reconegués l’Estat d’Israel quan la major part del món ja l’havia reconegut, en nom també de la tradicional amistat franquista amb els països àrabs.
Per a ell el catalanisme, sinònim de separatisme, formava part dels plans dels Protocols dels Savis de Sió per destruir Espanya, baluard de la cristiandat i unida per sempre gràcies precisament als Reis Catòlics, que van expulsar, d’altra banda, els jueus. No és caricatura. Pensava això, ho deia i ho escrivia, sovint sota el pseudònim de Juan de la Cosa. Els llibres hi són. Comentarios de un español. Las modernas torres de Babel. I hi diu aquestes coses i d’altres de més delirants.
Vist des d’ara, aquest almirall Carrero amb fama d’auster, de missa diària, enemic de la maçoneria, el judaisme, la Unió Soviètica i la Il·lustració occidental, ens sembla un personatge extraterrestre, ridícul, caricaturesc, un veritable friqui. Però era un friqui amb molt de poder. President del govern espanyol. I amb una missió: que aquests fossin els principis vigents també a la mort de Franco. La combinació de tot plegat era explosiva, si se’m permet la mitja broma.
D’una banda, tothom veia que Franco no podia durar gaire més, i alguns temien que amb la seva mort es pogués literalment girar la truita. Els acudits del moment parlaven de la miraculosa longevitat del caudillo. Explicaven, com a acudit, que es va enfadar quan li van regalar una cria de tortuga, l’animal a qui s’atribueix més esperança de vida. “Es una pena –deia l’acudit que va dir Franco-, porque cuando se te mueren tienes un disgusto...”. Parlar d’això, fer-ne acudits, ja era una manera de subratllar que s’estava molt a prop d’un moment històric, la mort de Franco, i que ves a saber que hi passaria.
Una nosa estratègica i estètica
L’oposició democràtica, amb un pes molt gran dels comunistes, del PCE, del PSUC, de les Comissions Obreres, havia anat agafant força, sobretot a Catalunya i en alguns llocs de l’Espanya urbana. A Euskadi, ETA actuava amb un considerable suport popular. Però és que fins i tot sectors molt importants del règim veien com un perill l’opció que representava Carrero Blanco: si el règim s’atrinxera, com un dic, pot ser que la pressió de l’aigua ho faci saltar tot pels aires i anem a una situació de caos revolucionari. Mentre que si s’obre una mica l’aixeta, la pressió baixarà i es podrà mantenir després de Franco l’essencial del franquisme, cedint en el que no és central. Una versió de la suposada màxima lampedusiana –que Lampedusa no diu mai ben bé així a El guepard– que aconsella canviar alguna cosa per aconseguir que res no canviï. Per a ells, Carrero era una nosa.
Però no era només una nosa estratègica. Era també una nosa estètica. Sabent ja que l’economia espanyola necessitava imperiosament integrar-se al Mercat Comú europeu, i que això no seria possible sense alguns canvis polítics, encara que fossin només aparents, aquests sectors no creien en totes aquestes teories estranyes de Carrero Blanco. Els feia més aviat vergonya estètica, com els en feia la parafernal falangista que recordava el feixisme italià. Preferien la camisa blanca i la corbata que la camisa blava o l’uniforme militar. El cop d’estat del 36, en una altra conjuntura internacional, ja els havia anat bé. Però el règim necessitava ja llavors un canvi d’imatge, una modernització estètica, més Fraga –llavors ambaixador a Londres– que no pas Carrero. Per supervivència i per prudència. La via Carrero era una via de risc.
Un canvi de conjuntura
Això passava a dins del franquisme. La presidència de Carrero eternitzava la línia dura, la línia menys dura –estrictament en termes comparatius- havia estat descavalcada del govern, i al damunt l’oposició anava agafant força, tot i que relativa: el règim controlava l’exèrcit, la judicatura i tots els ressorts del poder. Però la conjuntura exterior estava canviant. Els Estats Units, el món de l’OTAN, havien comprat els serveis anticomunistes del franquisme en plena guerra freda, perdonant-li les relacions inicials amb el nazisme i el feixisme. Però precisament en la lògica de la guerra freda, aquests sectors internacionals veien el risc que una continuïtat radicalitzada de les dictadures militars ultraconservadores –allò que representava Carrero– podia acabar provocant un desbordament per l’esquerra.
Carrero mor el desembre del 1973. L’abril del 1974 hi ha la revolució dels clavells a Portugal (filla en bona part del malestar civil i militar per les guerres colonials), que sembla en un primer moment un exemple d’aquest desbordament revolucionari i que més endavant s’acaba ressituant en paràmetres homologables a l’Europa occidental, gràcies en bona part a una figura tan important com la de Mario Soares. El juliol del 1974 cau la dictadura dels coronels a Grècia, inaguantable després d’episodis de forta repressió i de crisi política i social. En només mig any passen tres coses que van en la mateixa direcció. Cauen dues dictadures al sud d’Europa: Grècia i Portugal. A Espanya la dictadura no cau, però desapareix violentament la figura que en garantia la continuïtat radical.
Teories de la conspiració
Aquesta suma d’interessos, aquesta evidència que Carrero era una nosa per a molta gent entre els que figurava que eren els seus –dins i fora d’Espanya– ha alimentat les teories de la conspiració entorn de la seva mort. Com deia, només faltava que la vigília es veiés amb Kissinger i que tot fes pensar que l’entrevista no havia anat bé. Alguns expliquen que Carrero va reiterar davant Kissinger les dissidències d’un integrista catòlic enemic de la democràcia respecte a les estratègies de la política exterior del bloc occidental, els Estats Units i Europa. Per exemple, aquell dia, dos mesos després de la guerra del Yom Kippur, li hauria reiterat que el franquisme mai no reconeixeria un estat jueu. L’endemà va haver-hi l’atemptat.
Òbviament, un atemptat no es prepara en 24 hores. Ni ETA ni ningú. El comando d’ETA feia molts dies que en feia els preparatius. Que l’atemptat el va fer ETA queda fora de tot dubte. Tenia suports, complicitats, informació, algun vistiplau? No crec que ho sapiguem mai del cert. I aquestes coses s’han de poder demostrar. Però de vegades no calen gaires conspiracions perquè passi allò que està en la lògica del temps. I si Carrero era una nosa, en la nova lògica del temps, potser no feien falta gaires conspiracions perquè la nosa desaparegués.
Una mort del règim que va permetre la Transició que volien els reformistes del franquisme
En qualsevol cas, de Carrero Blanco no en queda cap memòria políticament operativa. A la mort de Franco, la Transició no es va fer en el terreny de joc que representava Carrero, sinó en el que volien els reformistes del franquisme –potser el màxim que en aquells moments podia forçar una oposició democràtica limitada-, és a dir, conservar el màxim de coses possibles del franquisme, inclòs el seu personal polític, al preu de renunciar-ne a algunes altres. La via de la bunquerització del franquisme encara va tenir defensors importants –tots els Girón de l’època- però havia perdut la peça clau, que era Carrero.
Si em permeten acabar, com he començat, amb un record personal, fa molts anys, quan vaig viure uns mesos a Artà, a Mallorca, comentava amb l’alcalde com n’eren de bonics els noms dels carrers del poble: jo vivia al carrer de s’Abeurador, prop de la plaça de s’Aigo, que feia cantonada amb es carrer de la Pedra Plana i no gaire lluny d’es Carreró Blanc. I li vaig fer notar fins a quin punt em semblava bonic i suggestiu aquest nom, d’es Carreró Blanc… Fins que em va respondre: “Sí, abans es deia Carrero Blanco”.
Em sembla la millor de les herències de Carrero. L’única que es pot reivindicar.
