És dissabte 11 de juliol a quarts de sis de la tarda. Havia de ser una tarda tranquil·la, de passeig, súper i cafè a l’Ateneu Adrianenc. Però el fenomen “ocupa” va canviar l’agenda. És el carrer Andreu Vidal, a la zona nord de Sant Adrià, gairebé amb la frontera amb Santa Coloma. Un veïns s’adonen que han entrat en un local. Uns baixos. El llogater havia marxat a principis de juliol i, encara hi tenia coses per anar traient. De fet, és qui se n’adona. És un local, no pas un habitatge, i tothom al barri sap que és d’en Quim, que hi viu a tocar. L’avisen i en pocs segons s’hi presenta. Dues parelles i un “gos que mossega” han decidit entrar al local, forçar la porta i quedar-s’hi a viure. I així li fan saber a en Quim. Comença la gresca.
En Quim és molt conegut al barri. De fet, el carrer és de caire peatonal i els veïns la fan petar a les terrasses del bars. El propietari comença una discussió amb els “nous inquilins”. Al·leguen que han “pagat 1.000 euros a una dona gitana” i que “ja fa dies que hi són”. En Quim “al·lucina” amb la història absolutament inventada. L’ocupació corre com la pólvora pel carrer i comencen a aplegar-se veïns davant el local. Mentrestant, s’hi va aplegant gent. En Quim intenta negociar amb els ocupes. Una de les noies li fa saber que està embarassada. Més gent a la porta, que ja són desenes.
Els Mossos, alertats per la parella del Quim, arriben a la zona. De moment són sis agents i no gaire amables amb el propietari afectat. El cap del destacament, que s’indentifica com a “caporal” -segons els veïns- intenta aclarir la situació. A en Quim li porten una “coca-cola” perquè té la “boca seca de tant enraonar”. Els ocupes insisteixen a la policia i al propietari que no marxaran. “Que han pagat un lloguer”, argumenten. En Quim veu al local una taula amb el dinar parat. “M’hi podríeu haver convidat”, ironitza. Els concentrats arriben al centenar llarg.
El cap del dispositiu dels Mossos convenç i agafa per les espatlles a en Quim, i l’acompaya fora del local. Li diu que els “han ofert marxar demà diumenge a les dotze del migdia”. “Malament”, pensa el propietari. “Ja me l’han fotut, encara els fèiem nosa i ara la poli els hi deixa el camí pla”, pensa. “Aquests no marxen ni de conya a les dotze del migdia”, sospita. Passen les hores i va arribant més gent. La policia continua enraonant amb els ocupes. Ara hi ha unes 300 persones pel cap baix. Han vingut d’altres carrers. La cosa s’escalfa. El cap del dispositiu decideix trucar l’ARRO. Arriben dues furgonetes.
Els veïns comencen a cridar. Comencen a aparèixer cassoles i paelles. Repic. Cassolada. Fer soroll. L’objectiu és no deixar-los tranquils. Es van acostant a la porta esberlada. Els ànims estan esverats. La policia té por que tot plegat es descontroli. Un dels ocupes es posa agressiu i ensenya el que sembla un ganivet de cuina i una pedra grossa per llançar. Els Mossos s’hi posen pel mig. Més crits, tensió, més cassolada… Els veïns a tocar de la porta. És un polvorí. Vinga soroll, vinga pressió i gairebé topen. Finalment, decideixen abandonar el local. La policia els fa el passadís. Són les dotze de la nit.
Quan marxen el propietari està a l’ampit de la porta i escolta com els ocupes enraonen “si ho arribem a saber no entrem”. Ja ha arribat un serraller amic d’en Quim per fer un ‘apanyo’ a la porta i mirar de posar-hi un pany. Mentre remenen la porta arriba un dels ocupes de nou. Li demana per entrar. “Com? No, home com vols que et deixi entrar?”, li etziba astorat. “És que m’he deixat una cosa… i la vull agafar”, li respon. “Ja te l’agafo jo, què és?”, li proposa en Quim. “La pota de cabra…”, (eina palanca utilitzada per rebentar portes) li demana el noi que suposadament “havia pagat 1.000 euros a una dona gitana”.
Els veïns creuen ara haver après la lliçó. La pressió social com a prevenció de les ocupacions. Un problema creixent. L’exemple d’en Quim, un fenomen impensable i sobtat, els ha fet organitzar. Ara cada dia a les dotze de la nit fan rondes de vigilància i detecció d’ocupacions. S’organitzen en un xat de whatssapp. En van detectant i en desallotgen algun a cop de cassola i crits. La molèstia com a arma. Els veïns del carrer Andreu Vidal se senten desemparats i ara mutualitzen el seu servei de prevenció antiocupacions. Porten quinze dies. De ben segur que la història continuarà.
