David Bueno i Torrens (Barcelona, 1965) és doctor en Biologia i professor de genètica a la Universitat de Barcelona (UB) i investiga en el camp de la neurociència i el comportament humà. Autor de desenes de llibres i articles de divulgació científica, recentment ha elaborat un informe per a la Unesco sobre l’impacte del confinament i les restriccions en infants, adolescents i joves. En aquesta entrevista, analitza algunes de les conseqüències de la pandèmia pel que fa al cervell humà i les diverses respostes biològiques que s’estan produint: des de la por a la ira, passant per la capacitat de viure el problema com un enriquiment de cara al futur en un escenari post-Covid. Adverteix que cal que les administracions s’afanyin a generar la sensació d’oportunitats, sobretot per als joves, un dels segments de la població més tocat per unes restriccions que han anat al cor de les seves necessitats d’arrel biològica: la socialització amb els seus iguals.
Des del punt de vista d’un biòleg interessat en la neurociència, quins aspectes de la pandèmia li desperten més interès pels seus efectes sobre el cervell?
Per una banda, el virus materialment afecta el cervell a algunes persones. El virus afecta bàsicament el sistema respiratori, pràcticament a tothom, però hi ha persones a qui, a més a més, els afecta en altres òrgans. S’ha vist que hi ha afectacions neurològiques que són causades pel virus i que poden trigar mesos a tornar a la normalitat. En algunes persones el virus pot exagerar alguns tipus de trastorn cerebral que ja tenien d’abans, del tipus psicosi, però és simplement perquè no deixa que el cervell funcioni amb normalitat. A les persones que ja estaven controlades, diagnosticades i amb tractament, el virus les pot desequilibrar i que s’hagin de tornar a ressituar. Un altre aspecte és com respon el nostre cervell davant d’una situació com aquesta. Hi havia precedents però dels quals no hi havia registres científics: la grip espanyola del 1918, les pestes de l’Edat Mitjana —molt més terribles que això—, només en sabem que va morir una tercera part de la població europea. Però com ho vivia la gent? Amb molt de misticisme. Ara no.
Podem dir que aquesta pressió sobre el cervell té aspectes també positius o només negatius?
Pot tenir-ne dels dos tipus, però depèn molt de com ho visqui cadascú. La situació ens genera molta incertesa i el nostre cervell està adaptat per gestionar les incerteses. De fet, una de les seves funcions principals és intentar anticipar-se de la millor manera possible als canvis futurs. Això implica, si aquest canvi pot ser una amenaça, poder-nos protegir abans no arribi. I, si aquest canvi és una oportunitat, estar a l’aguait quan arribi per aprofitar-la. Les dues situacions milloren les nostres possibilitats de supervivència. En biologia hem de parlar de les possibilitats de supervivència, com a espècie biològica que som. Estem adaptats per intentar anticipar-nos, que no vol dir que l’encertem, però com a mínim ho intentem. Però quan la incertesa és molt gran, i es manté en el temps, aleshores això també provoca l’efecte contrari, que és un bloqueig i és el que ens estem trobant amb les restriccions. No és una crítica a la gestió que estan fent les administracions. Segur que moltes coses s’haguessin pogut fer millor, però qui ho hagués pogut fer millor quan no teníem cap experiència prèvia de com gestionar-ho? Crec que no es pot criticar en excés. El que és cert és que aquesta situació d’incertesa fa massa temps que dura i això està creant justament un bloqueig de dir ‘doncs prou’.
Què pot passar en aquest punt?
Quan arribem a aquest punt hi ha persones que, pel seu propi caràcter i la situació en la qual es troben, tenen més tendència a viure la incertesa com una amenaça. La manera biològica que tenim de respondre a les amenaces és o bé a través de la por (fugir o amagar-nos de l’amenaça) o bé a través de la ira (que porta cap a l’agressivitat defensiva, que no és violència —la violència aprofita aquesta agressivitat i va més enllà—, però és una agressivitat per defensar-nos d’aquesta amenaça). En canvi hi ha persones que veuen la incertesa molt més esbiaixada com una oportunitat i pensen que això s’acabarà: no sabem si d’aquí tres mesos o un any, però té els dies comptats i desprès què passarà? Aquest “després què passarà” és també una oportunitat: estaré ben situat —anticipació— per continuar amb la meva vida quan això acabi? La resposta del cervell és radicalment diferent. La ira i la por costen molt més de gestionar, són emocions molt bàsiques… per què, de què fuges? Del virus? Ja sabem que és a l’aire. Hi ha unes recomanacions raonables a seguir com portar la mascareta, rentar-nos les mans sovint. I la ira és una agressivitat: com la manifestes? No et pots barallar amb un virus. Aleshores això el que fa és incrementar el nivell d’estrès i és el que es veu en una part significativa de la població: hi ha un increment d’estrès i d’ansietat que implica tristesa, depressió, apatia o desànim. Les explosions d’ira, per exemple, quan hi ha una festa il·legal no són res més que una manifestació més d’aquesta ira que anem acumulant a dins…
Tothom pot sentir una barreja d’aquestes emocions en algun moment?
Tots tenim una mica de cada: una mica de por, una mica d’ira, però hi ha persones que estan molt més esbiaixades cap aquí. Ara bé, també ho pots veure com una oportunitat, encara que costa pensar-ho així. La idea seria pensar en el moment que això s’acabi i preguntar-se pel futur, si s’estarà ben posicionat per tornar a la feina o si tindrem l’estat d’ànim adequat per continuar amb les nostres vides. Aquest altre aspecte és molt més reflexiu: la por i la ira són més emocionals. És la curiositat per entendre què està passant i fins i tot per implicar-te activament en el sentit de dir que no porto la mascareta perquè m’obliguen, la porto perquè m’empodero de la situació i no només per no posar-me malalt sinó per ajudar a fer que els meus veïns no s’hi posin. Aquest empoderament és molt més en positiu, aleshores els mecanismes cerebrals són diferents. En un cas es produeixen una sèrie d’hormones associades a l’estrès: adrenalina, cortisol, i en l’altre cas, unes altres neurohormones, com la dopamina, que estan molt més associades per exemple a optimisme i motivació, i que predisposen a continuar.
Aquí hem de tenir en compte les condicions prèvies de cadascú abans de la pandèmia. Hauran estat claus per haver-la viscut d’una manera o d’una altra.
Sí, les condicions prèvies són importants, després també la situació. No és el mateix que hagis vist que es posava malalt un familiar molt proper o que perdia la vida o que no ho hagis viscut de prop sinó per les estadístiques. La situació és molt diferent.
L’escenari constantment canviant de la pandèmia pot haver generat una alerta en el cervell de les persones i fer-les més conscient de l’impacte de les normes dels governs sobre les seves vides?
Com sempre, ens polaritzem molt. Una part de la població sí que ha creat una alerta de dir potser hauríem d’intervenir més en política. Nosaltres votem als polítics cada quatre anys, convoquen eleccions i els deleguem les decisions. Però els hem de delegar les decisions o hem d’estar-hi a sobre perquè les decisions que han de prendre —que per això cobren— han d’estar molt més centrades en el que la població vol? És un aspecte molt més reflexiu. I també genera l’efecte contrari: l’efecte de les persones que acaben o bé acceptant cegament i gairebé dogmàticament allò que els ve dit o bé les persones que s’hi oposen per sistema, també dogmàticament, perquè oposar-s’hi per sistema també vol dir no reflexionar. Hi ha normes que poden ser molt racionals i altres que no, si tu les acceptes totes dogmàticament o les rebutges totes perquè venen del govern, aquí no hi ha reflexió possible: són dos extrems, però d’una mateixa banda. Hi ha algunes estadístiques que indiquen que hi ha aquesta polarització.
En societats occidentals com la nostra es fa una crítica a la gestió autoritària de la pandèmia. En la primera fase es posava d’exemple la resposta en països asiàtics. Arribarem a la conclusió que una pandèmia es gestiona millor des d’un règim autoritari?
Seria una conclusió errònia per a mi.
S’han vulnerat drets i llibertats.
Per a mi això és un error greu.
Seria un repte per a la propera pandèmia trobar com gestionar-la conservant al màxim drets i llibertats?
Sí. Conservar aquests drets de vegades pot ser complicat quan t’obliguen a quedar-te a casa a partir de les 10 de la nit o quan t’estan traient el dret de la lliure circulació a qualsevol hora. La diferència està en què t’imposin o t’empoderin perquè tu vegis que això és el més necessari. Per a mi, aquí és on hi ha la gran diferència. L’inici de la pandèmia es va caracteritzar per unes rodes de premsa diàries on hi havia una persona amb vestit i corbata i la resta amb uniformes militars (policies, Jemads, guàrdies civils) i tots amb els galons perquè es notés que eren gent important i que manaven molt. Això t’està esbiaixant cap a l’autoritarisme: és l’ordeno i mano, que és com funcionen aquests organismes militars o militaritzats. I hi ha l’altre vessant, jo poso d’exemple Nova Zelanda, on sortia la ministra amb el xandall d’estar per casa perquè estava confinada i despatxava els assumptes des de casa seva. Rebia els periodistes així al portal i demanava a la població que es quedés a casa i la població li feia cas perquè t’ho demanava una persona com tu. Nova Zelanda és un dels països que ha tingut menys víctimes i que quan hi ha qualsevol brot tanquen la ciutat, però perquè la mateixa gent demana tancar-la. Tu, com a part d’aquest empoderament, decideixes i demanes renunciar a un dret durant un temps perquè creus que és el millor. Per a mi aquesta és la millor democràcia que hi ha.
Podríem dir que a Catalunya hem arribat a aquest empoderament? Les autoritats van témer una explosió de casos per Setmana Santa, però finalment es va veure que la mobilitat no va implicar més contagis.
Penso que en part sí. És molt difícil de valorar. De per si cada vegada penso que la gent compleix més perquè ens ho creiem i això ens està anant prou bé. El premi és que podrem tornar a sortir al carrer sense la mascareta i anar al restaurant a la nit. Penso que sí, que hi ha hagut una feina important després d’aquesta primera etapa terrible de comunicació. Penso que ja hi ha hagut una suavització i un cridar més a la ciutadania a prendre responsabilitat dels actes que fas. Després hi ha una altra cosa: que el virus va a la seva bola. Ja em perdonaran els viròlegs i els epidemiòlegs, però tu preveus una sèrie de coses amb els coneixements científics i estadístics que tens. Un dels casos més impactant per a mi, per la seva duresa, és el de l’Índia: la primera onada se la va saltar i van sorgir totes les hipòtesis (població jove, predisposició genètica), però l’onada que tenen ara és devastadora. Totes aquelles hipòtesis, per terra, perquè el virus ha anat a la seva. I a Itàlia, per exemple, no acaben de sortir-se’n amb mesures més restrictives que les d’aquí.
Des del seu punt de vista quina ha estat la diferència principal de l’impacte de la pandèmia entre infants i joves?
Els joves ho han viscut molt pitjor que els infants, d’això hi ha estudis publicats. Vaig estar tres mesos treballant per a la Unesco fent informes sobre diversos temes de neurociència i educació i l’últim va ser sobre l’impacte de restriccions i confinament sobre infants, adolescents i joves.
I quines conclusions en va extreure?
Els infants ho passen més o menys malament, segons com ho visqui la família. A part del confinament estricte obligatori per a tothom, ara hi ha restriccions i confinaments puntuals a les aules, segons on hi hagi casos. Si la família ho viu com una cosa greu, com un pal per tenir els fills a casa, o com una gravetat pel fet de posar-se tots malalts, els infants capten aquest missatge i això els fa viure la situació a alguns també amb por. Parlant amb mestres preocupats per aquest tema em deien aquests dies que hi ha alumnes bons que han baixat el seu rendiment per simple apatia, perquè han viscut la situació com que no ens en sortirem i si no n’haig de sortir, quin ànim he de tenir per continuar fent coses? Hi ha infants que a casa seva just al revés: és l’oportunitat per passar més estona junts, per llegir més contes junts, per treballar junts els deures de casa. Aquests infants han tornat a l’escola amb les piles ben carregades.
Aquí de nou hi pot haver moltes diferències tamé per la desigualtat entre famílies… No és el mateix viure en un pis del Raval on no entra la llum, que en un habitatge en una zona residencial…
La llum toca la pell i produeix endorfines, que són els neurotransmissors del bon rotllo… Pel que fa a adolescents i joves, això també depèn una mica de com es viu a casa, però sobretot en ells el que el seu cervell està buscant de forma instintiva és socialitzar amb els seus iguals. Perquè és la manera de deixar enrere la infantesa, en què depenien per a tot del seus pares, per arribar a una joventut pròpia, amb el seu entorn. La societat del futur la faran amb el seu entorn, no amb nosaltres. Quan tinguin 30 anys i comencin a ocupar certs càrrecs, jo estaré jubilat, no seré el seu futur. El seu futur són els seus iguals. Necessiten socialitzar molt i no els ho deixen fer. I no és una crítica al fet que no puguin quedar més de sis persones, possiblement seria pitjor que acabessin tots a l’hospital. Però clar, quan el cervell vol fer una cosa i no se li deixa fer s’activa l’amígdala, la zona de les emocions amb mode amenaça: és una amenaça perquè no puc fer el que he de fer, què passarà? No ho sé. I l’amenaça genera por o ira i la por, depressió, desànim, tristesa o apatia. La ira pot portar cap a l’agressivitat i la violència. Són els extrems que estem veient, no en tots els adolescents i joves, però sí que hi ha hagut un increment molt important de casos de depressió, de temptatives de suïcidi i desànim.
Quines seqüeles pot deixar aquesta situació? Quant de temps es pot allargar? Cal generar oportunitats per sortir-ne?
Això forma part de la capacitat de resiliència: viure els problemes és un problema, però viure’ls amb la sensació que també t’estan enriquint i aportant alguna cosa que després aprofitaràs. És a dir viure-ho amb un cert optimisme de cara al futur. Això depèn molt de cada persona. Hi ha persones més resilients que d’altres, depèn de cada família o de l’ambient social. Una família ben situada que per contactes pot col·locar el fill, la forma com viu la situació aquest jove és molt diferent d’aquell que a casa veu el pare i mare en ERTO, sense feina i sense saber on anar. Això és molt diferent. Aquí és on hi ha d’haver una forta implicació de les administracions per generar la sensació d’oportunitats. Perquè en una societat de lliure mercat les oportunitats venen de la mateixa empresa. Les administracions han de generar les condicions perquè hi hagi oportunitats, però a més generar la sensació que ara hi torna a haver oportunitats. Portem dos mesos en què l’atur disminueix a Catalunya, això s’ha de vendre bé. Ens hem d’esforçar des del Govern perquè això continuï remuntant tan ràpid com sigui possible.
