Antoni Bulbena: “Després de la pandèmia el contacte humà serà més a mida, sense petons per a tothom”

ENTREVISTA al director de departament de psiquiatria i medicina legal de la UAB. "Si ens passem amb l’obediència pot ser que explotem", adverteix

El doctor Antoni Bulbena (Barcelona, 1953), catedràtic i director de departament de psiquiatria i medicina legal de la UAB ha vist evolucionar la pandèmia de Covid-19 des de la seva consulta de l’Hospital del Mar, on visita pacients a més de ser director emèrit de docència i recerca de l’Institut de Neuropsiquiatria i Addiccions. Adverteix que la cronificació de l’epidèmia fa que ens resulti més difícil fer-hi front ara que al principi i alerta que hem d’evitar tornar-nos “passa passius” a causa de l’increment de prohibicions i restriccions que vivim des de fa un any.

Es parla molt de la fatiga pandèmica. Vostè en té?

No. Bé, en tinc una mica des del punt de vista de la comunicació. És una mica pesat sentir tot el dia donar voltes al mateix. Qualsevol notícia nòria és molt pesada.

Molts responsables públics al·leguen la fatiga pandèmica i els efectes de les restriccions sobre la salut mental com a motiu per evitar un confinament total quan la corba s’enlaira i alguns experts ho demanen.

Això s’utilitza de manera estratègica. No hi ha cap estudi que compari els efectes d’un confinament domiciliari total amb les restriccions parcials. Jo tinc pacients als quals els va bé està confinats, per exemple els que tenen agorafòbia. Es planteja com una disjuntiva, o salut mental o salut física. I hi ha moltes coses intermèdies. En un moment en què ha augmentat l’ambigüitat, estem veient comportaments extrems. Per exemple, anem de la temeritat a l’atemoriment extrem. A la banda de la temeritat, veiem professionals fent uns horaris increïbles i que, al principi de la pandèmia, fins i tot visitaven els pacients protegits amb una simple bossa d’escombraries perquè no hi havia prou EPIs. Assumien uns riscos molts alts. A l’altra banda, hi ha qui busca la hiperseguretat. Els professionals mateixos, que assumim riscos alts a l’hospital, si pel carrer veiem algú sense mascareta li podem dir el nom del porc. La pandèmia ha accentuat els extrems dels eixos adaptatius dels humans. Tenim més tendència als extrems i deixem de banda la subtilesa, tant personalment com col·lectivament.

Els pacients que ja tenien problemes de salut mental empitjoren en el context de pandèmia?

Alguns han empitjorat però molts ho han superat millor del que podíem esperar. El que sí que hem detectat són senyals que indiquen que és possible que la Covid deixi alguna mena de seqüela neuropsiquiàtrica. He vist un pacient amb un insomni complet després de la malaltia. No dormia gens, en tota la nit, i va patir una depressió resistent. Estem veient depressions més resistents en pacients que ha tingut la malaltia, per tant s’està estudiant si hi ha una afectació neuropsiquiàtrica del virus.

El doctor Antoni Bulbena, director de departament de psiquiatria i medicina legal de la UAB, en un passadís de l'Hospital del Mar / Jordi Borràs
Foto: Jordi Borràs

Però la pandèmia està provocant problemes de salut mental, com ara depressions, en persones no afectades directament per la malaltia i que no n’haurien tingut, o són persones que ja hi tenien predisposició?

Persones que mai havien tingut depressions n’estan tenint perquè han patit pèrdues o per la mateixa amenaça que senten en l’entorn. I moltes persones que havien tingut depressions recauen més fàcilment. En canvi a malalts amb trastorns greus, més desconnectats de la realitat, els afecta menys la situació. Però els casos de recaigudes o de depressions noves sí que apareixen més fàcilment i amb símptomes més accentuats, com l’insomni total o el fet que costi més que responguin a la medicació a la qual havien reaccionat millor altres vegades. Són depressions més complicades, que semblen més resistents. I has de dosificar bé la medicació, perquè si la carregues pots fer més fàcilment que dormin, però jo vull que visquin, a part de dormir.

L’altre gran problema és l’estrès post-traumàtic que pateix molta gent que ha passat la malaltia.  

Aquest és més general perquè estar tres mesos en una UCI és una experiència molt cruel. Sense poder parlar, sovint no saps on ets, passes por. Amb un company de professió que hi ha estat hem volgut recollir l’experiència en un article publicat en una revista científica. Ens hem centrat en el que va somiar quan va estar dos mesos en una UCI. És una experiència al·lucinant literalment. Estàs en un llit i no et bellugues durant setmanes o mesos. És un estat de confusió total i val la pena estudiar-ho.   

El fet que la pandèmia s’estigui allargant tant fa que estiguem abaixant la guàrdia i ens costi més acceptar les restriccions?

El sistema del cervell per afrontar les coses en un primer moment, el sistema agut, el tenim bastant clar. Responem a un estímul i gastem molta energia per fer-ho. Això és el que va passar al principi. Quan això s’allarga, els mecanismes ja no són tan clars. Tant el nostre cos com la societat està més preparada per als problemes aguts que per als crònics, quan un tema que comença com a agut i es cronifica, necessitem estratègies diferents. Tenim els desplaçaments limitats, no tenim clar si podem anar a casa dels fills, no tenim un horari vital clar, no sabem si ens confinaran o no… És a dir, estem havent de donar una resposta aguda a un problema que s’està cronificant. I això representa molt esforç. Cal més prevenció, que sempre és més difícil d’aplicar. Si et donen un medicament perquè tens la tensió alta i te l’has de fer baixar te’l prens, però si te l’has de prendre tres anys o tota la vida ja és més difícil.

Hauria sigut millor un confinament estricte més curt que no pas aquestes restriccions que van passant per diferents fases?

El problema és que fer el confinament al principi és relativament fàcil des del punt de vista d’aconseguir que la població obeeixi, perquè la gent entén que està en fase aguda. Si ho volguessis aplicar ara, caldria crear el clima d’una altra batalla aguda, hauries de mentalitzar tothom com si fos un altre moment de guerra intensa. Això veig que ja no han pogut fer. I els problemes econòmics i les incomoditats generen reaccions més fortes. A Holanda, per exemple, hi ha hagut un fenomen sorprenent. Perquè se suposava que eren una població conscient i disciplinada, però de cop hi ha hagut una revolta espectacular.. 

Passar un període tan llarg amb la vida tan teledirigida per l’administració deixarà efectes permanents? Ens infantilitzarà?

És un dels riscos que hi ha i hem de lluitar per evitar-ho. La ciutat és plena de semàfors que ens diuen quan hem de frenar. Sabem que per viure en col·lectivitat s’han de fer una sèrie de renúncies. Però és que ara tenim renúncies i límits per a moltes més coses del que és habitual, per abraçar, per sortir de casa, en els horaris… Els semàfors s’han multiplicat. Això ens redueix el marge de llibertat i és important que ho interioritzem d’una manera que no redueixi la nostra realització. Ens hem de cuidar, fer exercici, buscar maneres de lleure i d’expressió. Per això el consum de música ha augmentat. Si no fem això, ens infantilitzarem i ens emprenyarem. Ens tornarem massa passius. Hem de recuperar la iniciativa en les modalitats que es pugui i no esperar a l’últim moment, perquè l’obediència no és la part més creativa de l’ésser humà, ho és l’aprenentatge. Si ens passem amb l’obediència pot ser que explotem i s’activi el mecanisme de la negació, que és molt invasiu. 

Les tensions visibles entre polítics sobre les restriccions fa més difícil que la gent les segueixi?

Si tu has d’obeir i t’ho diuen persones amb autoritat que no es posen d’acord, estàs pendent de la batalla entre ells i no aprens el que et convé, que és molt millor que obeir. Per això em sap greu quan veig que hi ha epidemiòlegs que també s’afegeixen a repartir llenya. No els toca repartir llenya, els toca ensenyar, posar-se d’acord, fer grup.

Una de les preocupacions que estan sorgint és el que fet que ens hem acostumat molt ràpid a parlar de grans xifres de malalts i morts cada dia sense que ens afectin gaire. És normal des del punt de vista psiquiàtric?

Forma part de l’adaptació a una situació crònica. Arriba un moment que una part de tu és insensible. És com amb les males olors, que al cap d’una estona ja no les notes perquè el cervell desconnecta. Ara, com que això dura tant, també és possible que el sistema no acabi de funcionar bé i que de tant en tant hi hagi reaccions paradoxals. Però sí que és un fenomen de tolerància. Si no augmenta la dosi, ja no fa tant de mal. Per això és important contrarestar aquesta anestèsia adaptativa preocupant-nos almenys de les persones del nostre entorn.

Pot ser que acabem canviant comportaments definitivament? Deixarem de fer-nos petons protocol·laris, per exemple quan ens presenten algú?

Segurament el contacte humà serà una mica més a mida per a cada relació, sense petons i abraçades a tothom. Jo crec que això ens ajudarà a afinar una mica més. Ens anirà bé i pot ser molt creatiu. Ja m’agradarà viure aquesta època, en què tots participarem de crear una nova normalitat.   

La por a l’altre també es prolongarà i veurem gent portant mascareta quan ja no calgui?

Sí, hi haurà gent que ho mantindrà, sobretot persones de risc. De fet, abans d’aquesta pandèmia molts xinesos ja anaven sempre amb mascareta. I tinguem en compte que gràcies a això la grip ha caigut en picat, o sigui que hi ha hagut algun efecte positiu. Hem après coses.   

El doctor Antoni Bulbena, director de departament de psiquiatria i medicina legal de la UAB, al vestíbul de l'Hospital del Mar, on és director emèrit de docència i recerca de l'Institut de Neuropsiquiatria i Addiccions / Jordi Borràs
Foto: Jordi Borràs

   

Comentaris

    Sònia 07/03/2021 11:25 am
    Bon dia, M'ha semblat una entrevista molt interessant i amb molts detalls en varis aspectes emocionals d'aquesta pandèmia. Gràcies.
    ave-maría 06/03/2021 7:49 pm
    S'ha acabat l'època "progre" de que tothom havia d'anar-se refregant i petonejant fins a l'aixella per fer veure que som tan "bons" i sense "prejudicis". La biologia normal no entén de comèdies, a la llarga.........
    20
    16
    Respon
    Doctor Strangelove 06/03/2021 6:58 pm
    Campió, a tu et faran els mateixos petons abans que després de la pandèmia. Quins pebrots que teniu, foteu un homeless i tindreu el mateix efecte. Doc
    33
    40
    Respon
      Lluis 06/03/2021 7:54 pm
      Strangelove:Poca solta i Ignorant
    Bot 06/03/2021 6:29 pm
    Bullshit, merda de vaca.
    Pep 06/03/2021 5:33 pm
    Que cogno sabrás tu lo que pasará después de la pandemia. Hay gente que por hacerse notar no les importa decir tonterías.
    17
    15
    Respon

Nou comentari