Era l’any 2016 i Abel Azcona (Pamplona, 1988) va exposar una ‘performance’ al centre d’art contemporani Konvent, de Cal Rosal (Berguedà), en la qual traçava la paraula ‘pederàstia’ amb una filera d’hòsties consagrades. El seu objectiu era denunciar els casos de pederàstia que s’han donat a l’Església catòlica. Ara, l’artista està sent investigat pel Jutjat d’Instrucció 1 de Berga per un presumpte delicte de profanació i un altre contra els sentiments religiosos, com a conseqüència d’una querella presentada per l’Associació Espanyola d’Advocats Cristians, que denuncia que utilitzés hòsties consagrades. Però va decidir no presentar-se a la declaració, que estava prevista per aquest dimarts passat.
Azcona ja havia exhibit la mateixa obra a Navarra, on també va ser cridat a declarar, però l’Audiència de Pamplona va arxivar la causa en no veure-hi delicte contra els sentiments religiosos. El Món ha parlat amb ell just abans que comenci una gira per Llatinoamèrica que durarà cinc mesos i que el portarà a exposar en 18 països. L’artista navarrès lamenta que fa anys que pateix una “persecució” per part d’entitats ultraconservadores, i es mostra del tot indignat per haver estat cridat a declarar per denunciar allò que ell mateix ha patit: els abusos sexuals.
Aquesta és la primera vegada que vostè decideix no presentar-se a una citació judicial.
Sí. Jo utilitzo l’art, la performance, el vídeo, la foto, etc. com una eina subversiva, de transformació i de crítica. I dins d’aquesta crítica sempre hi ha una resposta per part dels col·lectius o entitats que se senten identificats. Pateixo una persecució per part d’unes quantes entitats d’ultradreta, perquè tinc altres denúncies. Però en aquest cas considero que ja hi va haver un procés on ho vaig guanyar tot, fins i tot els recursos que van interposar davant del Tribunal Constitucional i el d’Estrasburg. El jutge va dir claríssimament que estava exercint el meu dret a la llibertat d’expressió i que tenia tot el dret a denunciar la xacra de la pederàstia, i més encara quan jo l’he viscuda en primera persona! Aquest cas ja estava tancat, i l’han tornat a obrir, quan no es pot fer, perquè un jutge ja havia dictat sentència.
I és només per això que va decidir no anar a declarar?
No només. Crec que s’ha creat una certa quotidianeitat amb el fet que els artistes hagin de passar pels tribunals, i arriba un moment que, per responsabilitat, s’ha de fer un acte de rebel·lia i ser desobedients. L’art contemporani ha de ser provocador i si anem contínuament als jutjats, estem assumint un sistema que no hem d’assumir. Per això aquesta vegada he decidit que ja n’hi ha prou amb aquest projecte. I crec que en l’acte de desobediència es respira l’esperit de la pròpia creació.
Aquests abusos sexuals que vostè ha patit, van ser per part de membres de l’Església Catòlica?
Durant la infància vaig patir abusos sexuals per part del meu entorn familiar, i durant l’adolescència en entorns que sí que tenien a veure amb l’Església. Jo vaig ser adoptat per una família relacionada amb l’Opus Dei, ultracatòlica, i en aquest entorn van abusar de mi.
Quina opinió li mereix que el jutge de Berga hagi admès la querella de l’Associació Espanyola d’Advocats Cristians contra vostè?
Vull pensar que simplement ho ha fet per fer, perquè és un tema molt públic. Però no té cap sentit. Hi ha una sentència on un jutge diu que no es pot parlar d’hòsties, sinó que són “objectes blancs i rodons”, perquè tot és metafòric. Per això, faig una crida a artistes, intel·lectuals, polítics, etc., que viuen en aquest estat d’excepció antidemocràtic, a que facin un acte de desobediència. Jo obro la meva agenda i, a dia d’avui, tinc exposicions, rodes de premsa i judicis. I això no pot ser vist amb normalitat. Els artistes hem comès un greu error i hem normalitzat el fet d’asseure’ns sovint davant dels jutges. Fins que no desobeim tots, les coses seguiran igual. Si desobeíssim arribaria un moment que els jutjats no donarien a l’abast. Jo entenc l’acte de desobediència com a part del procés creatiu.
Dues setmanes abans del dia en què estava cridat a declarar, vostè no havia rebut la citació, però en canvi ja ho havien publicat els mitjans de comunicació.
Sí, així és. Aquest cas és curiós, per molts motius. Ens han notificat malament perquè la notificació no se’m va lliurar a mi, sinó a una persona del meu estudi. Hi ha coses que no s’han fet bé. Però el problema no és aquest: no he anat a declarar perquè estic fent un acte de desobediència, i també és un dret, més encara quan estem en un sistema com l’espanyol. El sistema democràtic espanyol és bastant dubtós.
Quan va fer la performance, vostè era conscient que podia ferir sensibilitats?
I no fereix sensibilitats violar nens? Jo sabia que la gent racional entendria que era metafòric. Però hi ha gent, com l’ultradreta, que no pensa així. Vull deixar clar que no són tots els catòlics, sinó aquests en concret, els relacionats amb Vox, Hazte Oír, etc.
Hi ha algun col·lectiu catòlic que li hagi expressat el seu suport?
A nivell de col·lectiu no, però individualment sí que hi ha molts catòlics que m’han manifestat el seu suport. Fins i tot mossens que em diuen que ells no s’han sentit gens ofesos amb la performance. No és tota l’Església Catòlica la que està ofesa.
Ha rebut amenaces arran d’aquesta performance?
I tant! Més de 12.000 tuits només el primer mes. El director de l’Escola Alborada de l’Opus Dei de Madrid va dir que compraria un cavall perquè em sodomitzés l’anus. A Intereconomia posen sovint un vídeo de tres minuts on em diuen ‘maricón’, ‘rojo’ i que tan de bo estigués mort. A mi que m’insultin i em diguin que em mataran no m’ofèn, perquè crec tant en la llibertat d’expressió que m’és igual. I fins i tot ho considero part del procés creatiu.
Vostè té d’altres denúncies…
Sí, tinc set causes obertes, i són totes dels mateixos. Aquesta d’Advocats Cristians, però també de la Fundación Franco, Vox, Hazte Oír, etc.
El seu cas és semblant al de Willy Toledo. Però també hi ha altres artistes que han estat investigats per motius semblants, com Pablo Hasel, Valtonyc o Dani Mateo.
Sí. El meu cas va ser el primer, fa 4 anys. I és l’únic que hi ha hagut en que és la mateixa Església Catòlica la que denuncia. Després els Advocats Cristians s’hi van afegir i es van acabar quedant la causa perquè no quedava gaire bé un senyor vestit de bisbe en un jutjat. Més tard van començar altres causes, com la de Willy Toledo. Però els dos primers anys estava jo sol i va ser molt fort. Aquest tipus de catòlics necessiten molta visibilitat, i tenen diners, perquè l’ultracatolicisme sempre s’ha posicionat al costat del poder. I amb diners poden estar anys perseguint a una persona i sometent-la. Però amb mi s’han trobat amb un os dur, perquè el que ells fan jo ho veig com a part del procés creatiu, i continuo endavant, sense cap problema. Ara bé, igual que ells tenen el dret de posar-me una querella, jo tinc el dret a no anar-hi i fer el que em surti dels ous. I si m’han de detenir, visibilitzaran el que són: la inquisició.
I què li sembla que siguin tantes les persones investigades per la justícia espanyola per expressar la seva opinió?
Vivim a l’Estat espanyol… Hi ha falta de democràcia, veiem condemnes increïbles per violacions sexuals -com les de La Manada-… De quina justícia estem parlant? Tenim un Codi Penal de vergonya, on encara s’usen paraules com “profanació”, i d’altres preconstitucionals i franquistes. De quina justícia podem parlar quan tenim una Constitució feta a mida d’un Estat postfranquista que encara no ha condemnat a Franco?
Vostè ha participat en el llibre ‘Libertad de excepción’, de la periodista Beatriz Talegón. En ell s’hi recullen les opinions de Jordi Cuixart, Carles Puigdemont i Meritxell Serret, entre d’altres. Què en pensa de la situació que s’està vivint en relació a Catalunya, amb presos polítics i exiliats?
A Espanya hi va haver una guerra que no s’ha solucionat, on no hi ha ni bons ni dolents, sense condemnes fermes,… I a la que jo crec que va ser la part dolenta ningú l’ha posat al seu lloc i estan absolutament empoderats i reprimint a l’altra part. No se’ls deixa parlar, però fins i tot arriben a fer entrar gent a la presó per les seves idees. Evidentment, totes aquestes persones són a la presó per les seves idees. Els artistes per crear art, els cantants per cantar, i els polítics per fer la política que els ha demanat el poble. Però jo continuaré fent servir l’art com a eina política i subversiva. I em continuaran demandant, i qualsevol dia o em fiquen a la presó o hauré de marxar. Però jo soc més de que m’empresonin que de marxar. Jo no marxo.
