Fa tres mesos que Xevi Xirgo (Cassà de la Selva, 1964) va fer el salt d’El Punt Avui -després de tres dècades vinculat a l’empresa editora d’El Punt a través de diversos dels seus projectes periodístics– per aterrar a la presidència del CAC. Un Consell de l’Audiovisual renovat de dalt a baix i pacificat, després dels anys convulsos del final del mandat anterior. De moment, els membres d’aquest òrgan regulador que ha de vetllar pels continguts audiovisuals que consumeixen els catalans han entrat en el camí de les decisions per unanimitat i el seus principal problema és aconseguir les competències necessàries per poder actuar en tots els àmbits i no només en els mitjans tradicionals. En aquesta entrevista, el nou president es lamenta que la llei estatal aprovada aquesta setmana al Congrés de Diputats no ha cobert aquestes expectatives, de la mateixa manera que creu que queda curta en el terreny de la protecció de la llengua.
El CAC, com la resta d’organismes renovats a principi d’any, està format per membres proposats pels partits. Tot i que aquesta vegada s’han prioritzat els perfils professionals del sector més que altres vegades, de cara a la ciutadania la sensació de repartiment del pastís és inevitable. Què ha de passar perquè aquesta percepció canviï?
Per a mi no és un problema arribar proposats per un Parlament, i menys si som proposats per dues terceres parts de la cambra. Potser el que cal és demostrar ara el que som capaços de fer amb l’acció. Entenc l’èmfasi que algú es posa en aquesta qüestió, però si mires com es proposen els càrrecs per a molts organismes de Catalunya, de l’Estat espanyol, d’Europa i del món, el Parlament no és una cosa menor, representa la voluntat popular i a les forces polítiques que hi són. Que vinguem proposats per aquesta àmplia majoria, en la qual hi ha tres partits, no em sembla un mal presagi. Just al contrari.
La polèmica que sempre arrosseguen aquests nomenaments es vincula al desprestigi de la política que en altres països és menor?
Hauríem de fer l’exercici de veure què diu la premsa d’altres països davant dels nomenaments d’organismes similars. Quan algú és proposat per una formació política sempre hi ha algú que en vol fer determinades lectures. En tot cas, és cert que aquí portem uns anys que aquest tema està sobre la taula, però crec que tot això es normalitzarà i que és fruit de les discrepàncies polítiques que hi ha hagut aquests darrers anys.
Ara s’està en un camí diferent?
Som en el camí que hem de ser. Tampoc em sembla que el d’abans fos incorrecte, perquè el sistema dels nomenaments era similar. És veritat que la llei va canviar i que ara cal una majoria més àmplia i tres formacions com a mínim. El problema va ser més que hi hagués un llarg període sense renovacions més que no pas el sistema d’elecció.
El mandat anterior, en què al final només quedaven tres membres dels sis que havia de tenir fins ara el CAC [ara en té cinc], es va acabar amb un enfrontament agre entre els consellers nomenats a proposta del PSC i del PP, i el president, nomenat a proposta de Junts. En un informe sobre la pluralitat dels documentals de TV3, el president va quedar en minoria i va fer vot particular per defensar Televisió de Catalunya.
Jo només puc parlar del que estem fent els actuals membres, que portem tres mesos de feina. Hem fet una desena de plens i tot ho hem aprovat per unanimitat. Hem demostrat que hi ha un canvi o una voluntat d’actuar d’una altra manera i amb unanimitat. Per avaluar el que va passar abans ja hi ha els periodistes, que ho fan o que ho fèiem quan jo n’era.
Com es deixa de ser periodista de cop?
La visió periodística, sortosament, te l’emportes posada sempre. Una altra cosa és que has de tenir molt clar que has de fer un canvi de xip en el sentit de saber quin és l’encàrrec que tens, però la mirada que arrossegues del món periodístic per a mi no és un peatge. Al revés, em va a favor, perquè ser periodista vol dir escoltar i contrastar abans de prendre decisions, saber que no tot és blanc o negre, sinó que hi ha grisos. Com que hi ha diversos membres amb perfil de periodista al CAC, potser ens ha portat a aconseguir la unanimitat amb què treballem.
Un dels factors que més marca la seva trajectòria recent és la seva vinculació amb Carles Puigdemont. Ha escrit els dos volums de les seves memòries i hi té amistat. Això és un element que el pot fer blanc de crítiques fàcilment.
Sortosament, d’amistats en tinc unes quantres. Encara que algú posi l’atenció en una de determinada, després de 35 anys en el periodisme crec que n’he fet moltes altres i de tot l’arc parlamentari. Estic satisfet de la meva trajectòria i tinc clares les funcions del càrrec al CAC. I aquesta altra qüestió per a mi no influeix en res.
S’acaba d’aprovar la nova llei de l’audiovisual espanyola, finalment gràcies a l’abstenció del PP i amb el vot en contra d’ERC, per una esmena que dona avantatges a les productores que treballen per a grans cadenes, situant-les com a independents encara que no ho siguin realment. Què implica aquest gir?
El tema és que la negociació per la llei ja va néixer amb mal peu i ara en paguem tots la factura. Si s’hagués anat tots a l’una, amb unitat, això no hauria estat així. La votació ha deixat clar que a Madrid sí que saben actuar amb unitat i que PSOE i el PP van a la una quan els convé. Han fet una aliança a favor de les seves productores.
A banda de la qüestió de les productores, ha quedat inclòs en la nova llei l’acord a què va arribar ERC amb el govern espanyol, que implica el compromís de destinar 15 milions d’euros a produccions en català, basc i gallec a les plataformes. Quines perspectives es generen?
Al CAC tindrem temps i l’obligació d’analitzar-la amb detall quan s’aprovi definitivament, però si m’ho demana a títol personal li diré que em sembla que Hem fet curt, per no dir molt curt. Aquesta llei és en part una aixecada de camisa. Perquè quan baixes a la realitat, les xifres si no són ridícules s’hi acosta molt. La llàstima ha estat que el que havia de ser un objectiu de país no ho ha sigut. Si s’hagués anat amb un consens de totes les formacions polítiques i de les entitats, i no només catalanes, sinó també basques i gallegues, de les que tenen una llengua pròpia per a defensar, probablement la força i l’aritmètica al Congrés de Diputats hauria pogut canviar aquesta llei. Tinc la sensació que hem fet una mica de peix al cove. Aquests 15 milions podrien haver estat molts més. I finalment la presencia del català voltarà el 2%. Això em genera molt poca satisfacció.
I pel que fa a les competències del CAC que determinades per la nova llei?
En un món en què estem tots preocupats pels fills, per nosaltres i per la gent gran, per com se’ns colen ‘fake news’ i com algunes coses no les acabem d’entendre a la velocitat que va el món, qui ho controla? La llei de l’audiovisual era una oportunitat perquè el CAC també tingués competències per analitzar determinades coses.
Vostè i els seus predecessors van fer, al principi del seu mandat, un acte reclamant aquestes competències i demanant que s’incloguessin en la nova llei.
No només vam fer una trobada on hi havia tots els presidents que ha tingut el CAC, sinó que també vam fer una protesta conjunta amb els presidents dels altres consells reguladors que hi ha a l’Estat, el d’Andalusia i el del País Valencià, perquè el del País Basc encara no està creat. Representem el 40% i escaig de població de l’estat. No reclamàvem les competències pel fet de tenir-les, sinó per vetllar pels interessos dels infants, de les dones, de tots els col·lectius que preveu la llei. S’exclou la nostra anàlisi d’una gran part del consum. Les competències continuen ancorades en els mitjans de comunicació tradicionals, però si mires com està consumint l’usuari es veu que és en gran part per plataformes, per xarxes. No tenir l’habilitat de venir veure això amb una llei que ens l’empassarem quinze anys és una oportunitat perduda per molt temps.
I en el tema lingüístic, igual. Potser ara podem arribar a la conclusió que en la qüestió de la llengua hem esgarrapat alguna cosa, però en els pròxims quinze anys probablement hi haurà una regressió lingüística. Em temo que allò que ara veiem com un passet pot acabar sent un retrocés. Perquè el percentatge de català que hi haurà a les plataformes serà més baix que el que tenen altres llengües amb menys parlants com ara el suec o el danès. Espanya transposa una nova legislació europea que parla de la diversitat lingüística, una diversitat que ha anat caient pel camí a mesura que s’acostava a Catalunya, en el pas per Espanya. El govern espanyol no desaprofita cap ocasió per maltractar la llengua catalana.
Aleshores l’objectiu de tenir per al català la mateixa posició que té el danès o el suec és possible sense un estat propi?
Hi ha països que no tenen estat propi i on el respecte per la seva llengua és molt més gran, el cas de Bèlgica, per exemple. La legislació europea deixa moltes possibilitats, igual que respecte de les competències. Si compares les competències del CAC amb altres consells similars d’Europa, la diferència és notable.
Per tant, és una qüestió de voluntat política i no de cap problema legal, com van al·legar alguns membres del govern espanyol quan es negociava el percentatge per exigir a les plataformes?
Itàlia ha introduït entre un 12% i un 21% de producció europea, França un 20%, i aquí s’ha quedat en un 5%. Doncs més producció europea també seria més producció en català, en proporció, no?. Si hi ha altres estats que ho han fet, per què l’Estat espanyol no ho ha volgut fer? Probablement perquè té altres interessos amb les plataformes perquè acabin instal·lant-se a l’estat, i suposo que no pas precisament a Catalunya. Algun interès afegit hi ha.
Es refereix a l’objectiu de convertir Espanya en el gran pol d’Europa de producció de les plataformes en castellà?
El problema és que no sabrem exactament què volen fer fins que passi. Però a mi tot plegat em fa ser prudent. I és una llàstima, perquè si hi hagués hagut consens això podia haver acabat d’una altra manera.
Creu que hi havia marge real per fer que aquesta llei fos diferent?
Indiscutiblement. Què han fet els partits en la qüestió del català a l’escola? Reunions, reunions i reunions per arribar a un consens. No es podia haver fet això amb la llei audiovisual? Jo crec que sí. I el dubte que tinc és, un cop aprovada la llei audiovisual espanyola, què serà capaç de millorar la llei audiovisual catalana.
De fet, fonts del Govern han assegurat que es vol aprovar de manera imminent i que esperen aprofitar el marge que dona la llei espanyola per potenciar la capacitat sancionadora del CAC per vetllar pel fet que el català tingui l’espai que li pertoca. Quin marge hi veu vostè?
Tant de bo que fos molt. Però en soc escèptic, perquè de moment anem perdent i per golejada. Veurem si la llei catalana ho canvia. Però la millor llei audiovisual hauria estat aprovar primer la catalana, que hauria donat un cert avantatge de punt de partida. Si la fem a posteriori, és evident que hi ha coses que, per qüestió de rang, acabaran marcant. I, d’altra banda, si s’haguessin blindat determinats aspectes lingüístics en la llei espanyola ara no hauríem d’anar a buscar una sortides en la catalana que seran d’interpretació semàntica. No en tenim detalls, perquè fins que no s’aprovi l’avantprojecte no l’envien al CAC per fer l’informe preceptiu.
Han transcendit algunes expressions que, certament, deixen la porta oberta a algunes actuacions. També la del fet que des del CAC potser es podran analitzar continguts de mitjans que tinguin ‘una audiència significativa a Catalunya’. Però, què vol dir ‘específicament’? Què vol dir ‘significativa’? El que defenso és que el paquet de la llei espanyola i la llei catalana hauria de fer possible que el CAC pogués analitzar totes les emissions des del punt de vista del consumidor, independentment de si això ho ha emès TV3, Telecinco o TikTok. El cas és que el consum general és a la xarxa, a les plataformes, a internet… I en tot aquest espai, que acabarà convertint-se en un percentatge altíssim en relació als mitjans tradicionals, estem sense legislació. I aquest no és un problema només català, sinó també estatal i europeu.
I com s’afronta el que passa en un escenari tan difícil d’acotar?
Només es pot resoldre donant competències a organismes europeus com el CAC perquè, entre tots, ja que hi ha molt bona col·laboració, es puguin establir mesures de control europees, perquè els continguts ja són europeus, fins i tot mundials. I tancar-te i dir que determinats continguts no es poden analitzar perquè venen de no sé on no ho veig clar. A mi el que em preocupa és el consumidor d’aquí, que veu i sent productes d’arreu. O és que protegirem els infants només del que pugui fer TV3 o 8TV? Els menors estan consumint a YouTube i pel mòbil. Qui ho vetlla això?
Però la llei europea ja ho preveu això…
Sí, permet que els estats legislin com fer-ho en el seu territori. I cada país ha pres decisions diferents.
Vostè va ser la setmana passada a la 55a assemblea de la Plataforma Europea d’Autoritats Reguladores, l’EPRA. Va veure que en altres països tenen més capacitat d’actuació?
N’hi ha que tenen moltes més competències per fer anàlisis i n’hi ha que estan com nosaltres. El que veig a Europa és que hi ha països que tenen molt més respecte per la diversitat lingüística. I la sensació que vaig endur-me de l’assemblea és que hi ha moltes ganes de compartir informació. Aquest món ha canviat tant que ja no ens podem encotillar en països, per això insisteixo que hem de poder analitzar els continguts que venen de tot el món. A la reunió de l’EPRA tothom s’intercanviava experiències del que cadascú està fent al seu país. I l’intercanvi d’informació per a mi és la solució, el contrari d’acotar i retallar el camp d’actuació.
Però un cop analitzat un contingut de YouTube, per exemple, quina capacitat d’incidència hi pot haver?
D’entrada, la que et permeti la legislació del país on operes. Per això ens queixem que ara que hi havia una oportunitat històrica, perquè no es faran lleis audiovisuals cada any, hauria sigut el moment d’incloure les competències.
I si no hi ha aquestes competències, què passa?
Tampoc és cert que no es pugui fer res. El CAC ha analitzat en els últims anys continguts de YouTube o de la xarxa en general. Aquests estudis serveixen, d’entrada, per saber què està passant a la xarxa. Per denunciar públicament alguns continguts que s’estan fent, per reflexionar-hi, i en alguns casos, com ja ha fet el CAC en alguns casos, per acabar anant a fiscalia, quan s’han vist determinats continguts. Sempre pots denunciar l’emissor davant d’una instància amb competències. Una altra cosa és que no tinguis potestat sancionadora directament.
Però han de ser casos extrems que permetin anar a la fiscalia perquè ja s’està en el terreny penal, i la resta queda descobert.
Sí, però és el que estem fent molts dels reguladors perquè és el que podem fer. La realitat és tan canviant que també s’ha d’entendre que la legislació queda desfasada molt ràpidament. El que passa és que ara hi ha un decalatge massa gran i que la llei hauria pogut ser una manera de reduir-lo.
La setmana passada, el govern espanyol va vetar una esmena de Junts i ERC a la llei audiovisual que demanava que les televisions públiques puguin deduir-se l’IVA, que pal·liaria els problemes financers de TV3. Això té efecte sobre la indústria audiovisual catalana, un terreny en què Televisió de Catalunya és un motor essencial.
Això afecta la Corporació Catalana de Mitjans Audiovisuals, més que el CAC, però és cert que repercuteix sobre el sector audiovisual. D’una banda, s’havia d’haver resolt abans, durant la negociació de la llei, no al final del tràmit. Però en tot cas l’Estat demostra com és, i que en aquest sentit no falla mai. Si pot anar a la contra, hi va. D’altra banda, si un millor finançament de TV3 li permet fer més producció audiovisual, al país li convé, perquè si vols ser present al món també passa per fer i exportar productes audiovisuals. A Catalunya hi ha 3.600 empreses i 31.000 persones que treballen en el sector audiovisuals, i la legislació els hauria d’ajudar.
Un altre dels debats que sorgeix sovint a Catalunya, on el paper de TV3 és molt important perquè té molta audiència i és una televisió pública, és el dels límits de l’humor. L’últim informe que han fet és precisament sobre el programa ‘Bricoheroes’, que és polèmic sovint i que aquesta vegada va provocar una queixa del col·lectiu gitano. On és el límit de l’humor en un mitjà públic?
Hem d’aplicar el concepte de llibertat d’expressió en aquests casos. Si no l’apliquem en el sentit més ampli, hem begut oli. S’ha de tenir en compte el context. El límit és en l’insult, en el Codi Penal. Hi ha expressions o continguts coses que a un mateix li poden fer poca gràcia o li poden semblar desafortunats però que s’han d’admetre com a llibertat d’expressió. Tant si t’agrada com si no t’agrada el contingut que estàs analitzant.
3 
